Diuen que quan tens fills et tornes conservador. No hi acabo d’estar d’acord i, en tot cas, procuro anar-hi en contra. Sí que em passa una cosa, que és que em neix d’algun lloc de molt endins l’ànim de transmetre les nostres tradicions a la meva filla. En parlava amb una mare de l’escola arran del debat cíclic sobre què s’ha de fer en un context laic amb les tradicions religioses.

Avui em passa que no sé veure quin problema té, parlar de Nadal, al contrari, trobo que és el que ens vincla. I que reduir aquest moment de l’any tan especial a parlar de l'”hivern” i de “festes” ens aïlla de tota la tradició que ens explica. Crec que és possible parlar de Nadal sense que això impliqui unes creences religioses que molts no tenim. Perquè no tenir-les no significa viure desarrelat. El que em sembla que desarrela és fer festa sense saber d’on vénen les celebracions; d’on venim.

Ara que tinc una criatura, he tornat a fer coses que feia anys que havia abandonat. El pessebre, per exemple. O fer sonar nadales mentre som a casa i pintem postals per a la família. Certament, m’he debatut sobre com explicar Nadal a la meva filla, i això ho deixaré per a la intimitat familiar. Però escric això perquè em sembla que es pot ser ateu, o agnòstic, i defensar la laïcitat i alhora fer el pessebre i Els pastorets, o anar-los a veure, i cantar nadales tradicionals. Perquè més enllà del component religiós, formen part de la cultura pròpia, i en aquest sentit, ens narren i ens situen al món.

Avui toca conviure amb mil tradicions diferents, i això sempre és una riquesa. El company que va celebrar el Dia d’Acció de Gràcies i que aquests dies té un elf a casa i que tot just ara ha conegut el tió, que haurà fet cagar a l’escola. La companya musulmana per a qui aquests dies són simplement vacances escolars i potser farà alguna trobada en família però que no fa cap celebració especial. El pare ateu que no falta al quinto i organitza un tió gegant i que renega de Nadal però la nit del 24 fa de voluntari en un menjador social… També hi ha les tradicions de Nadal casolanes de cadascú, aquests dies, per descomptat, i quan t’ajuntes amb unes altres famílies t’adones que cada casa ho viu a la seva manera.

Però llavors hi ha –hi ha d’haver– la tradició compartida, la que ens arrela al lloc on som i on ens hem ajuntat tots plegats. I és aquesta, que no voldria que es diluís entre Christmas songs, Pares Noel, elfs i una modernor mal entesa que ignora el camí recorregut i que il·lustra les festes d’aquests dies amb paquets embolicats.

Un desig: que el fet de voler aïllar Nadal del component religiós no ens porti a deixar aquests dies en mans del capitalisme que tot s’ho menja, a reduir-ho tot a una cursa consumista que cada any comença més d’hora i fa que arribem al 24 empatxats abans de sopar, a deixar les festes a mercè de cultures foranes dominants.

I mentre moltes cantades de Nadal s’han convertit en “cantades d’hivern” –en què la majoria de cançons parlen de neu i, sí, també d’alegria i companyonia i de tot aquest esperit nadalenc, però agafant la circumval·lació per no esmentar cap dels personatges protagonistes– a casa servidora va entonant tot el sant dia a Betlem me’n vull anar, sant Josep fa bugada, la pastora Caterina, les dotze van tocant, el Rabadà, Santa Nit i fum, fum, fum. I la filla s’engresca i s’hi afegeix.

El cas és que, si faig memòria, no recordo haver-ne sentides gaires, de nadales nostrades, a casa. L’estampa que tinc desada al cap és la següent: a casa els avis, en un poblet del pre-Pirineu català, amb la mare, nascuda i crescuda en un altre poble petitó, en aquest cas cordovès, a la cuina, preparant una sarsuela amb música d’acompanyament. Solia intercanviar un parell de cintes de casset: un àlbum de nadales que van publicar els Boney M (Christmas with Boney M, encara avui m’agrada escoltar-lo), i una de nadales espanyoles (Villancicos, amb uns nens dibuixats a la portada). I ella, la mare, que cada dia m’habita en un espai més fondo i tranquil i que aquest vespre enyorarem malgrat no dir-nos-ho perquè hi ha famílies que funcionen encadenant sobreentesos, ella cantussejant per sobre les tonades tothora.

Sospito, doncs, que la transmissió de què parlava no em va arribar tant de casa com de l’escola i de la coral (encara en guardo algunes partitures). I que és per això que avui sé i vull compartir totes aquestes cançons. Nadales que devia fer anys que no cantava i que amb la maternitat han començat a brollar soles –una cosa curiosa que passa quan tens una criatura és que vas desbloquejant de la memòria cançons que vés a saber on tenies desades. I avui les cantem plegades, i és així com li transmeto unes maneres de fer i de ser –i de cantar– que ens vinclen a un lloc. És això que sento que ens dóna sentit. Com a individus i com a comunitat.

Un altre desig: que aquesta transmissió continués essent compartida, més ara, que tenim una diversitat cultural tan gran. Que més enllà de què fem cadascú a casa, no desapareguin els espais públics on compartir les tradicions d’aquest racó de món. Les que ens expliquen i ens transmeten un sentiment de pertinença.

I acabo amb una nadala de regal, una versió de “La pastora Caterina” que ha estrenat fa poc Alosa, un grup que entén i sap com combinar, precisament, tradició i modernitat.

Bon Nadal i bon any!