Que treballin ells

Visc a 1.200 metres i per arribar-hi he de fer uns deu minuts de corbes per una carretera gairebé de carril únic (dos cotxes hi passen justets). És un cul-de-sac total i definitiu, que no porta enlloc més que al lloc on visc, una mena de pessebre envoltat de neu. Però ja fa setmanes que els veïns tenim el marge de la carretera obert, literalment, en canal; una rasa on uns operaris entaforen cables taronja, fibra òptica. L’internet a gran velocitat que ja fa anys que gaudim (i que ara gaudirem per partida doble) ens arriba enterrat dins la carretera.

Des del seient del copilot, penso, malenconiós, que anys enrere me n’hauria alegrat molt, de l’avenç tecnològic. Ho hauria fet sense dubtar. Ara, mentre enfilem sota zero els quilòmetres cap a casa, no ho tinc tan clar. L’internet que ens arriba és finestra al món o forat negre? És coneixement de franc per a tots o una intel·ligència artificial que ens envia a l’atur? Què fem? Baixem del cotxe i ens petem el cable? O fem la contrària i matem les vaques? Sagrat és el cable, no vosaltres!

Baixo lentament del cotxe pensant que tot un ministre del Regne Unit, Lord Jason Stockwood, ha explicat aquesta setmana al Financial Times que “dins el govern hi ha converses sobre la possibilitat d’introduir una renda bàsica per donar suport als treballadors de sectors que probablement seran eliminats per la intel·ligència artificial”. El diari afegeix que la renda bàsica universal no és una política oficial del govern, però allà dins “la gent en parla, sens dubte”.

Mentre m’espero que acabin d’aparcar la recuperada carraca francesa, trec la bossa del seient i penso: quina trampa que fa el ministre anglès, tu! I, a la vegada, quina bella paradoxa. Enfilo cap a la plaça amb la trampa al cap: senyor ministre, la renda bàsica, o és un universal, o no és. El que proposa el senyor ministre no afecta tots els treballadors, sinó només els qui perden la feina per culpa de la intel·ligència artificial. La idea de la renda bàsica, en canvi, és que tothom, independentment de si té feina, o no, rep un sou de l’estat que cobreix les necessitats mínimes. No ens vengui la moto.

Passo per la plaça, saludo el senyor més vell del poble, més de noranta anys, i el cap se’m dispara cap a la paradoxa. La bella paradoxa: fins ara, la gent patia per si la seva feina podia quedar afectada per la IA, i per això es feien llistes amb les feines més segures: nen, fes-te fuster, infermer, jutge, que això els robots mai no ho podran fer. Tindràs futur assegurat. Quan obro la porta de casa, em trobo la mainada a punt de sortir amb els amics. Cap adult no els acompanya, aquí surten sense pares pel carrer des que tenen cinc anys. I mentre alço la mà, saludant-los mentre fugen, penso, i ara què els direm? Canalla, feu-vos conductors de camions, que aviat la IA se la carrega, aquesta feina, i us donaran un sou sense haver de treballar! Res de jutges. Camioners, que un anglès us pagarà el sou!

La intel·ligència artificial ens pren la feina o ens dóna sou gratis? Com anirà això?

Pujo a l’estudi, obro l’internet que m’arriba amb fibra òptica i consulto el seu saber. I estic a punt de fotre-us la tabarra tot comparant el cas de la República Islàmica de l’Iran, el país del món on una mena de programa de renda bàsica s’ha aplicat a més gent. Parlem de més de 70 milions de persones en un país de 80. A l’Iran, la inflació ha acabat matant l’invent (de fet, la inflació una mica més i mata el règim!) Però va haver-hi anys en què els va funcionar. Ara ja no. Un cas ben curiós, aquest de l’Iran, sí senyor. A l’estat rendista de l’Aràbia Saudí (viuen del petroli), els ciutadans amb papers també reben una ajuda mensual que depèn de la renda, però que ha arribat a tretze milions de persones, la meitat del país.

Trec el cap per la finestra, miro el Pas dels Lladres, i penso que, efectivament, cap dels dos casos no és renda bàsica universal pura. Cap país, de moment, no l’ha aplicada. No venguem tampoc nosaltres la moto. Però tots dos casos deixen el Regne Unit, i Occident en general, lluny, i molt enrere, en els experiments sobre renda bàsica. Aquí encara estem amb proves pilot de milers de paios. Allà van a milions. Deu ser cosa de tenir petroli. O dels camells! No pot ser, em dic jo, que ells siguin més oberts a idees noves. La idea ha de ser vella, antiga. Perquè els moderns som nosaltres, oi? No pot ser que Occident, en aquest punt, cregui que és millor que treballin ells. Que ho provin ells. Remugant, baixo a la llar de foc i concloc que jo ja no sé, la veritat, si aquells cables de color taronja que pugen per la carretera són alegres cordes, gronxadors de llibertat o les sogues del suïcidi.