Si arribéssim a un paisatge sense noms, com en batejaríem els llocs? Probablement miraríem al voltant i faríem servir paraules del nostre vocabulari per a descriure el lloc on ens instal·lem.

Hi ha noms transparents, com Sarroca, que entenem de seguida. Però quan trobem noms com Llavorsí, Escaló i Embonui, la curiositat es dispara. El seu significat és opac. Què volien dir, els habitants que van posar el nom a aquests llocs?

Ara, gràcies a una recerca etimològica duta a terme a la comarca del Pallars Sobirà, s’ha aconseguit de respondre a aquesta pregunta.

Quan el paisatge explica els noms

La recerca abasta un corpus de 464 topònims: 180 noms de pobles actuals i les seves formes medievals. L’objectiu no era saber en quina llengua es van crear, sinó entendre a què es referien. Per això, es va combinar la lingüística del corpus, el treball de camp, l’ús dels sistemes d’informació geogràfica (SIG) i l’estatística.

Els resultats apunten que molts noms estranys de pobles són, en realitat, aglutinacions de diversos mots que descrivien amb molta precisió el seu emplaçament.

El treball estatístic i lingüístic ha permès de reconstruir cinc mots antics que es combinen en molts topònims:

–oil: relacionat amb el segment -UI (ull), per a pobles amb una conca visual molt àmplia. Eren antics llocs de guaita, com Bernui, Bretui, Embonui i Llessui.

–esca: vinculat a segments com -ESCA i a pobles situats a prop de congosts o penya-segats, com Escaló, Escart, Bresca i Tavascan.

–(v)orte: relacionat amb segments com -ORT, -ORRE, -ARRE i amb pobles de pas per a anar a unes altres valls, com Sort, Tornafort, Lladorre i Escalarre.

–esta: reconstruït a partir de segments com EST- i -ÓS, associats a pobles amb prats plans d’origen glaciolacustre o al·luvial, és a dir, antics espais d’aigua més o menys estancada (Esterri, Estaon, Arrós, Aurós, Berrós, etc.).

–one: vinculat a -ON, -Ó, en pobles elevats amb el sentit de ‘damunt’.

Aquests mots no sols descriuen “objectes” (ulls metafòrics, congosts, passos per moure’s pel paisatge o aiguamolls), sinó sobretot “conceptes” (visió, tall, connexions, immobilitat). I, sorprenentment, es troben mots semblants en moltes llengües europees actuals per a designar ull, objectes relacionats amb tall (osca, escletxa, esquerda, llesca), llocs de pas (porta, port) o immobilitat (estany, estuari, estàtua, estable, estàtic).

Escalarre, ‘al congost, el punt de guaita de la cruïlla’

Escalarre il·lustra bé el funcionament d’aquest sistema denominatiu. Tant el poble actual com el nucli antic (lo Castellot) són a l’entrada d’una vall secundària, a tocar del congost del riu d’Unarre i en una cruïlla de camins. Des de lo Castellot es té una bona visió de dues valls superiors i de la gran vall inferior.

La proposta és que Escalarre aglutina tres mots antics:

–*esca ‘tall’ → el congost

–*oil ‘ull’ → el punt de guaita (lo Castellot)

–*orte ‘lloc de pas’ → la cruïlla per a anar a les diverses valls

En el llenguatge conceptual, Escalarre voldria dir ‘al tall, l’ull del lloc de pas’. En termes de paisatge, ‘al congost, el punt de guaita de la cruïlla’. No hi ha sufixos decoratius: cada fragment aporta informació geogràfica significativa.

L’arqueologia del llenguatge

D’ençà del segle XIX, el mètode habitual per a explicar noms com Llavorsí, Escaló i Embonui ha estat més o menys el mateix: estudiar-ne les formes medievals, atribuir el topònim a una llengua (llatí, àrab, basc, etc.), associar-lo a una paraula que s’hi assembli i fer una proposta de l’origen i el significat.

Aquesta manera de treballar té punts febles: cada estudiós decideix la llengua segons la seva percepció subjectiva, es pressuposen arrels i sufixos i es practica una mena d’etimologia associativa que confia massa en semblances superficials. Això ha conduït a propostes molt diferents per a un mateix topònim com ara Llavorsí, interpretat segons els autors com a derivat de llavor, d’un mot àrab que es referiria a abeuradors o del llatí lupercius ‘home llop’.

En el disseny i l’aplicació del mètode utilitzat en aquesta nova recerca es van seguir tres passos principals:

–Construir un corpus exhaustiu dels pobles del Pallars Sobirà, amb les citacions medievals més antigues dels segles X al XV.

–Descompondre cada topònim en tots els segments possibles (1.179 segments diferents) mitjançant un algorisme, sense donar per fet que hi pugui haver sufixos o declinacions.

–Assignar a cada poble un conjunt de variables geogràfiques (desnivell, conca visual, presència de prats plans, congosts, tipus de roca, etc.) obtingudes amb visites sobre el terreny, entrevistes i SIG.

Amb tot això, els filtres estatístics permeten de veure quins segments dels topònims apareixen significativament associats a determinats trets del paisatge.

El pensament conceptual dels nostres avantpassats

La recerca mostra que molts topònims opacs podrien ser veritables fòssils lingüístics que conserven cognats prehistòrics. Aquests mots antics servien per a formar paraules en llengües europees de famílies diferents i designaven conceptes bàsics i polivalents que avui han quedat amagats rere les definicions de diccionaris lèxics.

Això suggereix l’existència d’un fons comú, probablement d’una llengua europea que hauria deixat rastres tant en la toponímia com en el vocabulari actuals.

Els nostres avantpassats, doncs, no posaven noms “perquè sí”. Anomenaven els llocs tal com ho percebien tot, amb un pensament conceptual i simbòlic.

Si volem entendre què signifiquen els noms dels nostres pobles i ciutats, cal mirar el lloc concret que anomenen: allà s’hi amaga, encara, la memòria d’un llenguatge que descrivia el món amb idees molt bàsiques, però sorprenentment lògiques.

Núria Garcia-Quera és professora de geografia física especialitzada en toponímia a la Universitat Autònoma de Barcelona