Què puc fer quan el meu fill no vol sortir perquè està enganxat als videojocs?

Avui dia, jugar a videojocs s’ha convertit en una pràctica habitual entre les activitats de lleure de molts nens i adolescents. És freqüent que els pares dubtin sobre la conveniència de permetre que hi juguin a demanda, del temps aconsellat i en quin moment. Deixar-los jugar durant la setmana o només el cap de setmana? Després dels deures o abans, perquè no els faci a correcuita?

També fan referència a la dificultat de bregar amb els arguments dels menors: “Si tots els meus amics juguen a aquest joc, per què no m’hi deixeu?” Sovint, la por dels pares al fet que el seu fill quedi exclòs del grup fa que siguin més permissius que no desitjarien respecte dels horaris i el joc.

D’aquesta manera, comencen a consentir que els videojocs es converteixin en un hàbit, malgrat que tinguin el convenciment, o el dubte, de si no seria millor que juguessin a unes altres coses, llegissin o sortissin més de casa.

Així, progressivament, si no es marquen límits, es genera una addicció. És possible que comencem a observar un canvi en el caràcter: està més irritable, va més a la seva que abans, sembla que res no li importa res, com més va menys surt amb amics.

Els videojocs amb més potencial addictiu són els jocs de rol en línia. Són jocs multijugador en els quals es fan missions en equip, també anomenats guild. Estan dissenyats amb tècniques psicològiques perquè el jugador hi passi el màxim de temps connectat. Per exemple, el reforç intermitent de les caixes botí és el mateix mecanisme de les màquines escurabutxaques.

El paper dels pares

És important, quan veiem que el nostre fill comença a passar més temps jugant, d’intentar respondre aquestes tres preguntes:

• Ha perdut interès per les activitats que abans feia (acadèmiques, extraescolars, sortir amb amics, col·laborar a casa…)?
• Sabem si li ha passat alguna cosa en la vida “real” de la qual necessiti evadir-se? En aquest cas, haurem d’actuar sobre la causa i, si és cal, cercar ajuda especialitzada.
• S’irrita amb més freqüència i passa més de les coses?

Després de reflexionar sobre aquestes preguntes, ens centrarem en dos conceptes clau que guien com ens posicionem respecte dels nostres fills: vincle afectiu i autoritat (que no és el mateix que autoritarisme).

Llaços de confiança i autoritat

El vincle afectiu fa referència als llaços d’amor que s’estableixen entre pares i fills i que són la base per a generar confiança i benestar. Parlem d’autoritat respecte de la responsabilitat dels pares de prendre totes les decisions necessàries per al benestar dels seus fills. De fet, la pàtria potestat atorga als pares aquest dret. Això implica establir regles, expectatives i límits i, alhora, guiar els nens i ensenyar-los sobre comportaments i valors acceptables i protegir-los d’allò que no els convé.

Per una altra banda, “l’autoritat es té, no es guanya”, en paraules d’un amic meu professor d’adolescents. És una cosa intrínseca al paper de ser pares, aplicar-la és un dret i un deure.

Què podem fer per ajudar-lo a recuperar el benestar?

El primer consell és tenir una conversa tranquil·la, incloent-hi familiars significatius per al nen. Hem d’evitar judicis i podem interessar-nos pel joc i compartir què hem observat (pèrdua d’interessos, canvi de caràcter, menys comunicació, etc.).

Podem proposar, amb afecte i decisió, d’establir unes normes i horaris de joc que preservin els espais familiars (hora de desconnexió a la nit, àpats junts, feines de casa, etc.).

També és útil facilitar-los alternatives al joc, individuals i familiars, que poden incloure activitats junts amb pantalles.

Sabem que als fills els importa l’opinió que els pares en tenen, però què passa si no volen escoltar-nos i continuen amb la conducta de joc?

Quan no escolten

Quan no escolta, serà responsabilitat nostra d’ajudar el menor activament a desenganxar-se’n. És important de recordar el principi d’autoritat, per a evitar que l’ús de videojocs es converteixi en una conducta addictiva amb implicacions per a la salut cognitiva, emocional, física i social.

Uns pares que venien a la nostra consulta havien intentat tota mena d’estratègies per a desenganxar al seu fill de quinze anys dels videojocs. Fins que, un dia, van treure l’ordinador de l’habitació amb bon humor i determinació i li van dir: “L’ordinador se n’ha anat de vacances.” Van comentar que havia estat el millor estiu en uns quants anys. El noi va estar de mal humor tres dies, però ràpidament van observar un canvi de caràcter. Va recuperar l’empatia que aparentment havia perdut i va reprendre els interessos que havia aparcat durant els mesos anteriors. A la consulta, van dir: “Ja torna a ser ell”, un comentari freqüent de pares que han passat per processos similars.

No obstant això, hem de tenir en compte que no sempre és possible; sobretot, quan observem un augment d’agressivitat o quan s’ha intentat unes quantes vegades i no s’ha aconseguit cap canvi. Així mateix, hem de tenir en compte que hi ha trastorns de salut mental, com ara el TDAH i el TEA, que poden predisposar a generar una addicció a videojocs.

En aquests casos, caldrà cercar ajuda psicològica especialitzada per a rebre l’orientació necessària i poder aplicar les estratègies adequades per a ajudar-lo, com més aviat millor.

Dominica Díez Marcet és doctora en Psicologia, i és psicòloga clínica responsable de la Unitat d’Addiccions Comportamentals de la Fundació Althaia, Xarxa Assistencial Universitària de Manresa.

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.