El cinema i la literatura són plens d’històries d’herències endimoniades. De parents llunyans que lleguen béns valuosíssims a persones que no coneixen, o de rics capriciosos que, després de morts, volen continuar controlant el seu patrimoni. El cas de l’herència de Joan Ignasi Balada podria ser una barreja de totes dues coses, però cal afegir-hi unes dosis generoses d’excentricitat. Els hereus de Balada són tots membres de la casa reial espanyola i, com en els films més previsibles, no hi ha acord sobre què fer amb l’herència. El resultat és que prop de disset anys després de la seva mort, una bona part del patrimoni del fill de la senyora Nina, l’apotecària de Ciutadella, continua als llimbs. Aquesta és la història que lliga un milionari menorquí amb els reis espanyols.

Joan Ignasi Balada

Tot va començar el 18 de novembre de 2009, quan Joan Ignasi Balada es va morir a seixanta-nou anys. Era fadrí i no tenia fills. Era el fill únic de Catalina Llabrés, nascuda el 1901 i primera dona farmacèutica de les Illes, i de Ramon Balada, que va tenir una fàbrica de gel i era exhibidor de cinema, entre més negocis. Havia acumulat un patrimoni valorat en uns 35 milions d’euros, repartit en propietats immobiliàries i accions i participacions. Una part d’aquestes possessions era la promotora Adalab (Balada, al revés).

Quan el notari va llegir el testament, tot Ciutadella va anar en revolt. En Balada ho havia deixat tot a la família reial espanyola, exclamaven els uns i els altres, mentre comentaven la personalitat del mort. Concretament, la voluntat del testador era que la meitat del llegat havia de ser per als llavors prínceps espanyols, Felipe i Letizia, i per als vuit néts de Juan Carlos, que encara regnava a Espanya. L’altra meitat s’havia de destinar a una fundació d’interès general. I llavors venia la clàusula més diabòlica de totes: si els nomenats hereus renunciaven la seva part de la deixa, tot el patrimoni havia de ser transferit a l’estat d’Israel.

Les dues cosines que van tenir cura de Joan Ignasi Balada els seus darrers dies, i els seus amics més pròxims, van contenir la respiració. La gent es preguntava per què en Balada havia fet això, si tenia cap relació amb els reis espanyols o amb l’estat d’Israel. I la resposta era negativa. Per què no ho havia llegat, per exemple, a l’Ajuntament de Ciutadella, perquè creàs la fundació que ell pretenia? O, fins i tot, com és que no ho havia donat tot al bisbat, com han fet al llarg de la història alguns personatges de la noblesa o de l’alta societat conservadora ciutadellenca? Però això dels reis…

En previsió d’un exili reial

Ell ja no podia respondre, però alguns d’aquests amics sí que sabien la intenció del milionari. Ho explicava fa algunes setmanes l’editor del diari Menorca, el periodista J. J. Pons Fraga, que també tenia relació amb en Balada, a la seva secció dominical. Segons que escriu, el raonament que va fer Nasi Balada era que, tard o d’hora, als reis els tornarien a expulsar d’Espanya i s’haurien d’exiliar, i ell no volia que es quedessin sense res, com deia que li va passar a Alfonso XIII. Qui era rei en aquell moment, Juan Carlos, sí que va haver de fugir de nit alguns anys més tard, però amb les butxaques ben plenes i cap a un exili més que daurat que ara comparteix amb el nét gran. Aquest detall del nét, el reprendrem més endavant.

Sense saber tots aquests detalls del pensament de Balada, no es parlava de res més sinó de la seva darrera pensada. No va acabar els estudis universitaris a Barcelona, com volia sa mare, però en Balada era un home culte, que feia una vida discreta, austera i, per a molts, estranya. La penúltima excentricitat que se li coneixia va ser la construcció del casalot on es va morir. El va estrenar l’any 1996, a la plaça de Joan de Borbó, a l’entrada de Ciutadella, on la família tenia unes quantes propietats. Hi va viure mig reclòs, sense fer gaire vida social. Envoltat de milers de llibres, molts dels quals sobre maçoneria i fenòmens paranormals. Li agradaven la màgia i l’espiritisme, i també llegia sobre economia.

La mansió és una construcció de 555 metres quadrats, amb les parets exteriors pintades de color de rosa ataronjat, que la gent ràpidament va batejar com “el palauet”. Potser perquè a Ciutadella hi ha tants palaus centenaris de la noblesa, aquest d’en Balada, tan enfora del centre històric, eixamplava a l’extraradi el caràcter senyorívol de la ciutat. Ara, els pins de la petita plaça que hi ha al davant tenen la plaga de processionària, i l’han tancada. Bona part de la vorera d’una de les façanes, l’ocupen les taules i cadires de la terrassa d’un bar. A l’hivern, la humitat manté tot el dia les voreres humides perquè el sol no hi toca en tot el dia.

El palauet, per cert, és molt a prop d’un bloc de pisos molt modest, de lloguer molt econòmic, els habitants dels quals van passar tota mena d’inclemències per l’aluminosi detectada a l’edifici. A Ciutadella es coneixen com “els pisos d’en Balada”.

Més de 30 milions d’euros

L’herència que en Balada va rebre l’any 1983, quan es va morir sa mare, l’apotecària de davall les Voltes, era de 1.200 milions de pessetes. Això incloïa la farmàcia, el solar de la fàbrica de gel (al camí de Maó), una fàbrica de ciment, terrenys, bars i pisos, a més de la finca Bini Talaiot, que la família cedia al bisbat de Menorca perquè l’emprés com a casa de colònies. En Balada, que parlava anglès i francès amb fluïdesa, va ser un dels primers a descobrir les bondats d’internet i va veure que sense sortir de casa podia invertir en mercats borsaris de tot el món. Això li va donar boníssimes rendibilitats i va fer créixer exponencialment el capital rebut. Així és com surten els aproximadament 35 milions d’euros que tenia quan es va morir.

I què n’han fet els hereus?

Reprenem el fil del relat que havíem deixat amb la lectura del testament, que establia com a hereus els llavors prínceps d’Espanya i els néts de Juan Carlos, alguns dels quals menors en aquell moment. Felipe i Letizia van crear la Fundació Hesperia amb la meitat de la dotació i, quant als fons que van rebre ells, els van donar a la Fundació de Persones amb Discapacitat de Menorca. La Fundació Hesperia també va fer una donació a l’entitat menorquina.

Els reis espanyols detenen la presidència d’honor de la fundació i al patronat hi ha tot de noms composts de l’entorn de la cort madrilenya, com ara Gonzalo Urquijo Fernández de Araoz i Luis de Carlos Bertrán.

Segons la memòria de la Fundació Hesperia, no tots els diners d’Ignasi Balada s’han emprat per a finançar projectes socials o humanitaris a Menorca. S’ha ajudat a la reinserció de joves per mitjà de Càritas a Màlaga, o un centre de dia infantil amb la Creu Roja de Salamanca, o a la investigació de malalties rares.

També s’han destinat fons a la conservació del patrimoni cultural de Ciutadella, com ara la rehabilitació de la Farmàcia Llabrés, d’estil modernista, que va regentar Catalina Llabrés, la mare de Joan Ignasi Balada, entre el 1926 i el 1981. Ara la gestiona, com a centre sociocultural, la Fundació per a Persones amb Discapacitat de Menorca.

Amb el pas dels anys, la Fundació Hesperia ha venut una bona part dels béns immobiliaris per a convertir-los en líquid. En alguna ocasió va traure al mercat finques a un preu fora de tota mida i va acabar reculant per vendre’ls per valors més raonables.

A banda Felipe i Letizia, hi ha els altres hereus que no han fet cap gest ni s’han pronunciat sobre el llegat. Dos d’aquests beneficiaris tenen el cognom Marichalar; quatre, el cognom Urdangarin, i les altres dues, el cognom Borbón. Les dues filles dels reis actuals han cedit a la Fundació Hesperia la seva part de l’herència a mesura que han anat complint la majoria d’edat.

De fet, el mes de novembre l’Ajuntament de Ciutadella va rebre una carta de la Casa del Rei espanyol on es comunicava que la filla petita de Felipe i Letizia, la darrera a fer els divuit anys, havia renunciat a la participació que tenia sobre la mansió.

No els troben

L’interès de l’ajuntament es basa en el fet que aquest edifici roman tancant d’ençà del traspàs de Joan Ignasi Balada i hi ha algunes idees sobre la manera d’utilitzar-lo si se cedís. Una d’aquestes és convertir-lo en centre de dia per a persones grans. Per això el batlle socialista, Llorenç Ferrer, vol que els sis hereus restants, els Urdangarin i els Marichalar, també cedeixin la part que en tenen a la fundació.

El municipi mira de posar-s’hi en contacte, però Ferrer explica a VilaWeb que ni tan sols en saben l’adreça postal. I ací fa referència al nét de Juan Carlos que l’acompanya en l’exili d’or de Dubai: “Fem gestions per localitzar-los, per demanar-los a veure si ho cedeixen a l’ajuntament o a la Fundació Hesperia i es posen tots d’acord. Ens agradaria que ens ho cedissin a l’ajuntament. No ens falten idees per a donar-hi un bon ús. Un espai com aquest dóna per fer-hi molta cosa, però s’han de posar d’acord vuit persones. Així estan les coses.” Llorenç Ferrer matisa que la casa reial espanyola només respon per allò que han fet la princesa i la infanta, no per allò que fan els seus sis nebots.

I, d’aquests nebots, no se sap quina intenció tenen. Quan encara eren menors d’edat, els seus tutors van dir que no podien decidir per ells perquè no sabien quina seria la seva voluntat. Ara que tots ja són grans, no tornen resposta.

El renaixement de ca l’apotecària

I, mentre intenten de localitzar-los per demanar-los que els cedeixin el casalot, el batlle de Ciutadella remarca la importància de la restauració de la farmàcia de davall les Voltes: “És una bona cosa, funciona molt bé i rep moltes visites. Estem molt contents de com ho gestiona la Fundació de Persones amb Discapacitat de Menorca.”

Se n’han conservat alguns dels elements més característics, com ara les prestatgeries de fusta, la caixa enregistradora de ferro, que feia un soroll inconfusible, i la bàscula. I, és clar, la majoria dels elements modernistes, com ara els vitralls de colors, que s’han reconstruït, les rajoles i tot d’estris que usava la senyora Nina per a confegir fórmules magistrals receptades pels metges de la ciutat, entre els quals el seu germà, el doctor Llabrés. D’alguna manera, s’hi recrea l’olor característica que transporta el visitant als anys cinquanta, seixanta i setanta del segle passat, quan a ca l’apotecària també es podia comprar aigua de Vichy i iogurts naturals, en pot de vidre retornable.