Quan la mort és un acte de sobirania i dignitat

La Noelia Castillo va marxar d’aquest món dijous passat mentre una munió d’estranys parlotejaven sobre la seva història a les xarxes socials, als programes de televisió i a les sobretaules, mentre una societat sencera jutjava una vida aliena i es posicionava a favor o en contra de la seva decisió de morir. La seva mort, per mitjà de l’eutanàsia, al meu entendre, és un rotund i admirable acte de sobirania individual, qui sap si l’acte més lliure que mai dugué a terme, qui sap si el més feliç que mai va viure, malgrat la duresa implícita, o com a mínim el més desitjat i, per fi, acomplert.

La vida de la Noelia ha estat clarament un turment. La noia ho ha narrat aquests darrers dies en un lamentable i nauseabund circ mediàtic que els voltors de la premsa sensacionalista han muntat al voltant del cas. La seva infància va ser un infern. Creix en una família desestructurada i, durant la seva adolescència, el divorci dels seus pares acaba fent que la Noelia passi a viure en un centre tutelat de menors. És durant aquesta etapa vital que la noia pateix unes quantes violacions: d’una parella, i unes altres de grupals per part de nois durant sortides d’oci nocturn. Ella mateixa explicava que va ser incapaç de denunciar-ho, perquè pocs dies després d’un dels fets, a causa del trauma, decideix per primera vegada precipitar-se al buit, per posar fi al turment de tots els greuges viscuts. Però el destí no només no la deixa marxar, sinó que, a més, la condemna a continuar vivint en condicions encara més dures: al patiment emocional, psicològic, hi afegeix un patiment físic extrem; la noia queda amb cadira de rodes i no pot valdre’s per si mateixa; paraplegia completa. La noia decideix sol·licitar una eutanàsia i és aquí on comencen dos anys de dolor afegit, judicial, en aquest cas; dos anys de batalla legal per a poder marxar d’una vida que ha estat molt lluny de ser una vida mínimament feliç. El pare de la Noelia, assessorat per l’associació ultracatòlica Abogados Cristianos, es col·loca radicalment en contra de la llibertat de la seva filla i paralitza la petició de l’eutanàsia.

Durant aquest periple tenebrós, un total de 32 especialistes (metges, psiquiatres i juristes) avaluen el seu cas i arriba a acumular 13 informes. Després de cinc instàncies judicials, entre les quals, la del Tribunal de Drets Humans, la Noelia va poder deixar, per fi, aquest món, malgrat que en realitat feia molts anys que ja se n’havia anat, perquè respirar, ser-hi de cos present, no necessàriament vol dir viure.

El retrat social que ha deixat la trista història d’aquesta noia conté els pitjors ingredients, les pitjors cares: una ultradreta hipòcrita, racista i uns llegats religiosos impregnats al ventre d’una societat que ha demostrat una manca de maduresa absoluta a l’hora d’assumir que el dret de morir dignament és inqüestionable. Mentre que, per a alguns, aquest és un tema absolutament normalitzat, per a massa d’altres ha resultat més preocupant que una dona decideixi posar fi a la seva vida per fugir de l’infern que no pas totes aquelles dones que moren assassinades pels seus marits. A la porta de l’hospital, fanàtics ultrareligiosos s’han aplegat per acusar la noia i per fer-li saber que és un greuge cap a Déu que hagi decidit ella quan morir, i no pas el Tot Poderós.

És curiós que tota aquesta patuleia ultracatòlica –que deixa en molt mal lloc aquells creients que han entès que la fe passa per la compassió i l’empatia– no sortís mai al carrer a denunciar les violacions que la noia va patir, tampoc els vam veure demanant millors finançaments públics ni més recursos destinats a la salut mental; una gran contradicció si tenim en compte que les xifres estimen que cada dia onze persones se suïciden a Espanya. Aquesta gent que s’anomenen pro-vida, els importa ben poc la vida de la Noelia, els importa ben poc qualsevol vida que no combregui amb els seus alliçonadors valors morals.

Trist i galdós paper, també, el de la premsa: a ella l’han plantat davant les càmeres i l’han convidada a exposar detalls íntims, segurament amb molt poc acompanyament psicològic, però què ens ha dit la premsa dels seus violadors? Res, absolutament res. Cap nom; cap investigació sobre això.

Quan ens violen, un gran gruix de gent surt a qüestionar-nos, a dir-nos que ens ho inventem, a posar-nos en dubte, a dir-nos aprofitades si reclamem danys i perjudicis, a dir-nos males víctimes si un dia ens veuen somriure, i finalment, si decidim morir a conseqüència del trauma, a conseqüència de la solitud i de l’abandó social i judicial, encara vénen a dir-nos, a les dones, que no tenim dret de llevar-nos la vida i ens condemnen a viure amb el dolor.

A la Noelia va fallar-li la família, l’entorn més proper, i per extensió una societat sencera. La seva petició d’eutanàsia i el seu adeu són l’última dignitat que li quedava després d’anys d’haver-li anat furtant gairebé tota, són un acte de respecte cap a ella mateixa.

Deixem que la gent que vol morir pugui morir en pau i dignament i, sobretot, que no se’ns acudeixi jutjar algú a qui no vam saber estimar, escoltar i atendre com calia.