27.07.2025 - 21:40
|
Actualització: 28.07.2025 - 09:12
La judicialització del cas de Sixena és una aberració. Que una jutgessa pugui ordenar a un museu i els seus tècnics d’actuar contra els criteris museogràfics és un atemptat cultural de primer ordre. Que els obligui a posar en risc l’obra que s’han dedicat a protegir i a tenir-ne cura durant anys és un acte de violència.
Tinc una amiga que creu que amb Sixena anem tard, que els daus ja estan llançats. Segur que anem tard, però voldria que no tingués raó. Potser en té, però prefereixo pensar que moltes coses s’han guanyat o perdut a l’últim minut. Aguda i afilada com és, em pregunta: “Però aquí, qui juga?” La pregunta va directa al moll de l’os: massa jugadors s’han quedat mirant-s’ho de fora estant, com si la partida no anés amb ells. I ara que som en temps de descompte això ha de canviar.
Aquesta judicialització és d’una gran eficiència, sobretot perquè és fàcil d’instrumentalitzar. Fa por, saben que en fa, i per això la fan servir. En aquest cas ha facilitat que alguns dels actors directament implicats se’n mantinguin a distància. La Generalitat la fa servir com a coartada perfecta dins el relat comunicatiu: no podem anar contra la llei. Però, justament ara que la jutgessa ja ha posat els terminis damunt la taula i que només queden per fer les últimes al·legacions per part del MNAC per a aturar-ho, és més que mai el moment de la política i la societat civil. Avui mateix arriben uns tècnics de l’Aragó a observar les obres. El setembre tot estarà sentenciat.
La Generalitat d’Illa ha abandonat les seves responsabilitats, tot fent d’escolanets del ministre Urtasun, que fa temps que se n’ha rentat les mans amb l’excusa de complir la llei. El govern català hauria d’estar al capdavant de la defensa d’aquest patrimoni artístic d’una manera pública més activa. Però no ho fa. No està a l’altura del compromís històric del país amb Sixena. I això no es pot acceptar.
Sense voler eximir les responsabilitats dels governants, nosaltres també podem fer-hi més. Us imagineu Miró o Tàpies o Pau Casals de braços plegats mentre veuen què passa? És impensable. Cal més compromís també per part dels artistes, ells poden internacionalitzar el problema, mostrar-ne les cares de veritat. De Barceló a Plensa, hi ha molts artistes que poden alçar la veu i demostrar un compromís amb la història i l’art. No oblidem la resposta que han donat alguns museus conservadors. Els ex-consellers de cultura van fer un manifest i el Parlament una declaració. Però res més. No podem claudicar.
El desgast de la repressió judicial que han rebut i reben tantes persones del nostre país segur que plana per aquí enmig. Només cal pensar en el conseller Puig, sis anys encausat, i després absolt, per haver-se oposat al fet que s’emportessin les peces del Museu de Lleida. Això no va de demanar heroïcitats a ningú, ni de pagar més multes, ni de presons: va d’entendre que la cultura pot ser l’aliada perfecta contra la barbàrie.
No podem deixar sol el MNAC. No podem deixar sol Pepe Serra, el director, ni el seu equip de tècnics. Hem de saber que sobre ells s’exerceix una violència sibil·lina intolerable, en forma de pressió, en forma d’obligar-los a fer allò que va contra els seus principis. No podem quedar-nos callats enfront de tot això. Hem de fer-hi més, i l’art i la cultura ens han de servir per a expressar aquest dolor. La relació de Catalunya amb Sixena ens torna la millor cara del nostre país. No deixem que s’esguerri.
I ara, més que mai, també cal despullar els discursos oportunistes que donen ales a associar Sixena amb l’espoli, quan no ha estat mai així, ni hi ha raons rigoroses per a argumentar-ho. El cas més cínic i paradigmàtic ha estat el de l’assessor del Departament de Cultura, Manuel J. Borja-Villel –que està en nòmina de la Generalitat amb un sou de molts zeros–, que en una entrevista a El País es va permetre de dir que no podia opinar sobre Sixena perquè no en sabia prou –esperem que hagi aprofitat el temps per estudiar i aplicar-se– i va insinuar que no voler el trasllat de les pintures pot estar relacionat amb actituds colonials. No entenc com encara no li han demanat la dimissió. No va esmentar que l’arc que fa de suport a les pintures del MNAC no encaixa amb les mides, ni el perill que representa per a les pintures el canvi de temperatura, ni cap de les explicacions irrefutables que els restauradors posen damunt la taula.
D’ençà del 2014, el govern de l’Aragó ha utilitzat el patrimoni de Sixena com a arma política contra Catalunya, bo i convertint-lo en un botí, com si fóssim en els temps dels pirates –potser no n’hem sortit mai. L’intent de fer prevaldre la ciència, el sentit comú, la raó i el diàleg per part del museu ha estat constant. Han argumentat i documentat tot allò relacionat amb la importància de la preservació de les pintures d’una manera impecable. Una feina que Rosa Gasol explicava en aquesta entrevista, que hauríem de llegir i rellegir, perquè tots els detalls són importants. També caldria rellegir l’entrevista a Josep M. Trullén. Totes dues sumades ens donen un coneixement profund de la història i de la ciència de la conservació del patrimoni. Porten el debat al punt clau.
Per acabar, repetim-ho fins a fer-nos pesats: la qüestió no és qui es queda amb el botí –perquè no n’hi ha, de botí–, sinó què passa amb les pintures, o amb “les ombres de les pintures”, com diu Trullén. Això no s’ha de perdre de vista en cap moment, per més que ens vulguin distreure amb falses argumentacions.
