Els lectors anglo-saxons ja poden llegir les Valencian Folktales, és a dir, “Esclafamuntanyes”, “Història del mig pollastre” o “El llenyater de Fortaleny” en anglès. Es tracta de la traducció de les Rondalles valencianes d’Enric Valor, publicada, en tres volums, per la prestigiosa editorial Routledge. Els autors de la traducció són els professors de la Universitat de València Maria Lluïsa Gea Valor i Paul Scott Derrick. Són parella i a més, ella és néta d’Enric Valor. Una néta que de xicoteta va estar molt unida a l’avi, amb qui passejava per la muntanya i que es delia per escoltar com ell li explicava les rondalles. Scott Derrick és de Carolina del Sud, però fa anys que viu a València. A més de professor de literatura, és traductor i escriptor.

La idea de traduir les rondalles sempre havia planat en la família, però no va ser fins que Paul Scott Derrick es va jubilar que no va mamprendre el projecte. Per poc temps, Scott Derrick no va conèixer Enric Valor, perquè la seua relació amb Maria Lluïsa Gea va començar quan el mestre de Castalla ja havia faltat.

En aquesta entrevista, que fem a sa casa, la parella ens explica la importància d’aquesta publicació i com van ser els detalls de traduir una obra literària que entronca amb tota la rondallística europea i que ara és a l’abast dels estudiosos.

—Com és que vau decidir de traduir les Rondalles valencianes a l’anglès?
—Paul Scott Derrick: Quan em vaig jubilar buscava un entreteniment i, com que a la família hi havia aquesta obra, i sabia que era prou graciosa, vaig pensar que seria una bona manera de passar el temps de la jubilació.

—Quan vau llegir les rondalles, què us van suggerir?
—[P.S.D.]: Aquesta pregunta és una mica errònia, perquè no les havia llegides abans de començar a traduir-les. Això és una cosa que faig sovint. Comences de zero. És clar que les coneixia per comentaris, per haver-ne vist alguna presentació, però de l’obra literària, no en tenia coneixement.
—Maria Lluïsa Gea Valor: Ell m’havia sentit a mi parlar de les rondalles. Jo m’hi he criat. La meua germana i jo vam tenir la sort de tenir molt de contacte amb el iaio. Mon pare era metge a la Vall d’Albaida i el iaio i la iaia passaven moltes temporades amb nosaltres. Una de les obres de la trilogia del Cicle de Cassana és signada a Agullent. I amb el iaio anàvem a passejar, d’excursió, per les muntanyes, i ens contàvem les rondalles els uns als altres. Tinc un coneixement de les rondalles molt íntim i personal. I li ho he contat moltíssim. També havia llegit el llibre de Rosa Serrano Converses amb un senyor escriptor i L’ambició d’Aleix, però les rondalles no.

—Amb quines dificultats us vau trobar a l’hora de fer-ne les traduccions?
—[P.S.D.]: El vocabulari és molt extens i complicat. La sintaxi també, però això és normal en moltes traduccions. Però el vocabulari és tan ric, que vaig haver d’utilitzar moltíssim el diccionari. També feia consultes a Maria-Lluïsa. Al principi treballava a mà. Quan escric les meues coses, les escric a mà perquè crec que ix més autèntic. Després, quan vaig començar a usar l’ordinador, era més fàcil per a poder buscar en diccionaris en línia.
—[M.L.G.V.]: Hi ha expressions, com diminutius o coses gracioses i connotacions culturals. Hi ha els elements de l’oralitat, com les rimes, els versets, tot això. Penseu en la història del mig pollastre: “Em casaré amb la filla del rei, puix sóc més ric que no ell…” Doncs el Paul ha fet una adaptació del contingut i ha agafat una forma anglesa que funciona molt bé i també rima i té tot el significat. El parany on cauen molts traductors és voler mantenir massa la forma original. No fa falta. Has de transportar, has de fer de mediador intercultural.
—[P.S.D.] En el cas dels versos, per a mi és molt important mantenir-hi la forma poètica. La rima i el ritme, però el ritme en anglès no és el mateix que en valencià.

—Hi ha també tot el món de la paremiologia, les frases fetes i totes aquestes construccions genuïnes…
—[M.L.G.V.]: Hi ha equivalències, però també hi ha tècniques de traducció. A vegades tens la mateixa frase: “Tots els camins porten a Roma” és “All roads lead to Rome“. Però n’hi ha unes altres que no. Per exemple, a “El llenyater de Fortaleny” es diu “bon vent i barca nova”, el iaio en castellà deia “con viento fresco” i en anglès trobem el mateix sentit dient “good riddance“. És a dir, acomiades algú i no tens ganes de tornar-lo a veure, no l’enyoraràs. Una cosa que no hem pogut traduir són els vents del món. Nosaltres tenim tramuntana, gregal, tots els noms, i els anglesos no.

—En el conjunt dels tres volums trobem trenta-dues rondalles. En falten quatre.
—[M.L.G.V.]: Aquest projecte va començar el 2023, però abans, el 2020, en vam publicar quatre amb la Institució Alfons el Magnànim, amb la Universitat de Califòrnia, de la mà de Vicent Martines. Es troben en obert. Quan vam fer els llibres, vam pensar que no les hi posaríem per no fer-los competència.

—Com vau anar a parar a Routledge?
—[P.S.D.]: Quan ja teníem unes quantes rondalles traduïdes vaig començar a cercar editorial. El títol dels relats en línia que havíem fet era Four Valencian Fairy Tales, és a dir, “quatre contes de fades valencians”. I, realment, les rondalles no són contes de fades, són contes populars, és a dir, folktales. I vaig passar un any cercant editorials universitàries als Estats Units, fins que una senyora em va respondre que ells es dedicaven a folktales i no a fairy tales. Això em va fer canviar el xip i vaig veure quin havia de ser el nom que havíem de posar a l’obra. A Routledge la vaig presentar com a Valencian folktales i de seguida hi van tenir interès.
— [M.L.V.V.]: N’hem après molt. Ha estat tot un procés. Arran de llegir molt sobre traducció, vaig topar amb el catàleg de traducció de Mona Baker, que és una traductora d’origen egipci i tenia una sèrie a Routledge, la Routledge Studies in Twentieth-Century Literature, i vam dir: “Provem-ho amb ells.” I, dins aquesta sèrie, ara hi ha les rondalles d’Enric Valor, al costat de James Joyce, Agatha Christie, Ernest Hemingway… Figura entre els grans noms, com tocava.

—Com va ser el procés?
—[P.S.D.]: És una editorial enorme que publica llibres de tota mena, sobretot acadèmics, de totes les ciències socials, les humanitats, l’art… Vam haver d’omplir un formulari amb preguntes de tota mena, com ara la descripció dels continguts, de l’autor, quin interès podia tenir, les possibilitats de venda…
—[M.L.G.V.]: Ens van dir que hi passarien dos revisors. I ens van dir que sí. I un professor de Gal·les, Joseph Sobol, que també és rondallaire, va veure de seguida que això s’havia de publicar i va dir una frase que ens va deixar glaçats: “Publica-ho o penedeix-te’n tota la vida.”

—Caram!
—[M.L.G.V.] Sí, sí. En l’argumentació va dir que Enric Valor i l’obra eren una veu importantíssima dins la rondallística europea i que el públic anglo-saxó ho havia de conèixer. “Aquest volum obri una finestra, per a lectors del món anglo-saxó, a una tradició de folklore rica, regional, molt poc coneguda fora de l’estat. Presenta un corpus encantador ben traduït, informat per tradicions orals, traduït amb autoritat i fet amb gràcia.” Més persones també ens van dedicar paraules de suport que hem incorporat als llibres.

—Com diu el tòpic, les rondalles passen de la història local, contada amb un lèxic propi, a la global.
—[M.L.G.V.]: Exacte! Volíem fer veure al lector que tots aquests contes, totes aquestes rondalles, tenen les seues versions a Alemanya, Rússia, el Japó, Mèxic… I aquesta és la gràcia, que quan les lligen diguen: “Ah! Abella és la bella i la bèstia!” I que establisquen connexions.

—Hi ha, fins i tot, una mena d’índex internacional de temes per a classificar les rondalles.
—[M.L.G.V.]: És l’índex ATU, Aarne, Thompson i Uther, que són uns investigadors escandinaus que van començar a catalogar-ne al principi del segle XX. Volien fer una classificació argumental de les rondalles del punt de vista universal. N’hi ha més de dues mil classes, i l’he inclòs al llibre. Per exemple, “El llenyater de Fortaleny” és de la categoria 330, el ferrer enganya el dimoni… I així ho hem fet amb cada títol. És molt bonic.

—Ací estem acostumats a edicions de les rondalles d’Enric Valor adreçades a gent jove, fins i tot com a incitació a la lectura. A vegades són il·lustrades. Aquesta edició anglesa és ben seriosa. A qui van adreçades?
—[M.L.G.V.]: El iaio va fer literatura. Són dirigides a tota mena de públic. Després sí que se’n van fer adaptacions. Rosa Serrano en va fer les adaptacions o simplificacions amb el vist-i-plau del iaio, però ell volia que això es llegira amb tot el seu format. Com a mostra de tot allò que es podia fer. Hem volgut mantenir eixa essència.
—[P.S.D.]: En principi, seria per als especialistes, els qui estudien el folklore internacional, perquè és un camp enorme actualment. És per això que fan aquestes edicions, que són tan cares, pressuposant que les universitats en pagaran el preu per tenir-les a les biblioteques.
—[M.L.G.V.]: És molt interessant per als estudiosos de les rondalles, de l’etnopoètica, per exemple. Poden comparar-lo, per exemple, amb Italo Calvino, que va arreplegar aquells dos-cents contes, les Fiabe italiane. Es poden establir connexions de tota mena.

—Heu rebut el suport d’universitats d’ací, com ara la de València, a l’hora de difondre aquesta edició?
—[P.S.D.]: Vam anar a Publicacions de la Universitat de València i estaven disposats a col·laborar amb Routledge i fer-ne, per exemple, una edició conjunta, però a Routledge no els va interessar. No funcionen així, ells.

—Ja fa uns quants mesos que se’n va publicar el tercer volum. Rebeu comentaris dels lectors anglo-saxons?
—[M.L.G.V.]: Això ens falta, ara. Alguns professors, amics d’unes altres universitats que han llegit els volums, troben molt bonic i interessant que existisca aquesta traducció. I, del punt de vista acadèmic, es fan cosetes. Per exemple, a la Universitat Jaume I, la catedràtica Rosa Agost m’ha comentat que hi ha una doctoranda fent la tesi sobre les traduccions. Hi ha, també, treballs d’investigació sobre la traducció a l’anglès.

—Heu arribat als lectorats de català de les universitats anglo-saxones?
—[M.L.G.V.]: Enric Valor mereix ser conegut. Fem tot allò que podem. He contactat amb l’Anglo-Catalan Society i se’n van fer ressò. Ara he de començar a escriure a totes les universitats que tenen departament de català. Hi estic molt entusiasmada perquè, a més del valor personal, Enric Valor és Enric Valor. Aquesta traducció té moltes possibilitats. Hi ha una mescla de registres, hi ha els diàlegs i se’n poden fer actuacions, transformacions. Se’n pot explotar el vocabulari, la fraseologia, l’oralitat, la descripció. És d’una riquesa tan gran! Estic contenta d’haver fet tàndem amb Paul i vull que es conega.

—Supose que, de tant en tant, “parleu” amb el iaio.
—[M.L.G.V.] Més que parlar amb ell, quan fèiem les revisions de les traduccions, jo llegia la rondalla en valencià i en Paul me la deia en anglès, i el iaio em parlava a mi directament. I era una sensació tan bonica de retrobar-m’hi. Perquè l’adorava. Jo tenia vint-i-vuit anys quan ell va faltar i retrobar-m’hi d’aquesta manera, en l’àmbit emocional i en l’intel·lectual, ha estat una meravella. Crec que el iaio n’estaria molt content.

—És de veres que Enric Valor va ser a punt d’anar-se’n de ronda amb Narciso Yepes?
—Era un gran guitarrista, el iaio. Molt bo, i al principi de la seua carrera Narciso Yepes anava a sa casa del carrer de Martínez Aloy i dinaven junts, tocaven… I Yepes li va oferir d’anar-se’n de ronda per Europa. Però el iaio ja tenia els xiquets i li va dir que no. La guitarra sona molt bé. És a casa de ma mare, que també la toca.

—Voleu afegir-hi res més?
—[M.L.G.V.]: Vull remarcar que Enric Valor feia més que folklore, feia literatura. I això es nota en els passatges descriptius, en tota la densitat, en la vocació inventarial de voler plasmar un món amb el seu vocabulari. El món del treball al camp, la gastronomia, les feines de la gent. Són més que folklore. També vull dir que es necessita una persona especial per a fer la traducció i Paul ho és, perquè és un gran escriptor i perquè ha fet molta traducció. És especialista en Emily Dickinson i té eixa sensibilitat per a agafar l’essència i transformar-la en una altra llengua, respectant i mantenint l’essència del conte valencià.