El perill de protocol·litzar l’Onze de Setembre

A Girona, durant la manifestació de la Diada d’enguany, hi havia menys agror, menys mal humor, un esperit una mica més serè. A la de Barcelona no vaig veure-ho amb els meus ulls, ni a la de Tortosa, però en general els qui me n’han parlat hi descriuen la mateixa mena d’ambient —llevat de la polèmica amb Aliança Catalana, que diria que forma part d’un fenomen paral·lel. La recuperació del component festiu no necessàriament és bon senyal. 

D’ençà que va començar el procés, hi havia hagut fins ara tres fases en les manifestacions de l’Onze de Setembre. Entre el 2012 i el 2017, s’articulaven en funció de l’expectativa d’aconseguir l’objectiu a curt termini. Entre el 2018 i el 2021, el temps del llaç groc, es van centrar en la denúncia de la repressió de l’estat espanyol. La manifestació del 2022, la primera després dels indults, va encetar una fase més malhumorada, indignada, cap endins. Aleshores hi hagué cartells molt durs: “Fora botiflers, foc nou”; “Botiflers, ni aquí ni a Madrid”; “Govern dimissió”; “No a la taula de rendició”; “Aneu a la merda”; “Els partits ens heu traït”; “ERC, Junts i CUP: tripartit de la vergonya”; “Indults i diners a canvi de merda”; “No volem penques fent de polítics” o “52%, per què collons us hem votat”.

Aquesta vegada, en els càntics i els cartells escadussers hi havia un cert retorn als orígens. Un punt de minimalisme. “Independència!” La digestió potser no, però l’expressió de la vella ràbia sembla que s’ha acabat. Potser per extenuació. Potser perquè l’arribada del president Salvador Illa ha facilitat una purgació. En tot cas, no hi ha gaires elements del paisatge que permetin de detectar que el canvi és fruit d’una presa de consciència generalitzada sobre què es va fer malament durant el procés. No hi ha aquests elements perquè no hi ha novetats, encara, en el llenguatge independentista, no hi ha una regeneració, sembla, sinó un viatge en el temps, a les manifestacions anteriors al procés: els trens, l’espoliació fiscal, la llengua. Per això l’aire més net de dijous no revela necessàriament una represa de la lluita, sinó més aviat aclimatament, resignació, relativització de tot allò que ha passat els últims anys i que fa poc encara nuava els estómacs.

És veritat que hi ha feixos de llum: després de tanta derrota, la consolidació de la mobilització, per més que empetitida, bé pot ser indici d’un cert desacomplexament, d’una resistència davant les crítiques i les caricatures. L’afluència d’adolescents, que després del 2019 havien estat gairebé testimonials, bé pot ser-ho d’una certa reproducció de la causa. La història no tanca habitacions amb pany i forrellat com ho voldrien els socialistes. La generació que es va polititzar en el clímax de l’octubre del 2017 va veure com tot s’ensorrava d’una manera molt crua, molt cínica, d’una manera una mica més turmentada que no pas les generacions posteriors. Aquestes coses, ben aprofitades, poden ajudar a alenar. Però la teoria presenta dos problemes.

El primer és que el moment polític obtura la possibilitat que cap d’aquests brots floreixi. Tot és massa sec i polsós. L’independentisme ja no té el poder de situar el marc del debat. L’exemple més clar és que, de fet, l’assetjament amb què els seguidors d’Aliança van expulsar dos periodistes de TV3 del Fossar de les Moreres i, l’endemà, les picabaralles entre manifestants contra la presència de Sílvia Orriols amb prou feines són atribuïbles a cap tensió endògena del moviment. Més aviat, al contrari: són un símptoma que la tensió política opera en unes altres coordenades. El problema nacional és estructural, independent de l’estat anímic de cadascú o del grau d’extenuació de la conversa, i, per tant, és normal que dins el moviment s’escolin i es projectin disputes que tenen lloc a tot el món, però això més aviat assenyala que l’independentisme com a bloc no marca ni tan sols els termes del seu debat intern. 

El segon problema és que no n’hi ha prou amb brots verds sense un examen de consciència a fons de l’independentisme. No dels dirigents, sinó dels votants. La història de Catalunya ja té una inèrcia prou cíclica: per a no repetir errors cal arrencar defectes molt arrelats. De les trampes retòriques del procés, n’hauríem d’haver après, almenys, que les paraules s’han de proporcionar amb les accions, i que amb una concentració festiva no n’hi ha prou per a presumir que no hi ha normalitat. L’alternativa és distreure’s en l’autocomplaença de celebrar cada any que la brasa encara no s’ha apagat. 

De moment, el ritual de manifestar-se l’Onze de Setembre va despullat de l’esperança primigènia del procés i de la indignació posterior. Si la lliçó de tot allò no és justament que cal traduir la protesta en un esforç sostingut per a canviar la cultura política, la manifestació de la Diada corre el risc de convertir-se en un ritual amable, però buit; qui sap si, per dir-ho amb la terminologia que fa servir la pensadora Ingrid Guardiola, a còpia d’escurar-ne la dimensió política i simbòlica, no en farem fins i tot un protocol.