09.01.2026 - 21:40
The Washington Post · Yeganeh Torbati
Istambul, Turquia. El govern iranià malda per contenir les protestes que esclataren a final del desembre passat entre els botiguers de Teheran, i que han anat atraient participants fins a culminar en manifestacions multitudinàries i vagues prolongades en ciutats i pobles de tot el país.
A la petita ciutat d’Abdanan, una gran multitud marxà dimarts a la nit pel centre mentre feia proclames demanant la mort del líder suprem de l’Iran, l’aiatol·là Ali Khamenei. Dimecres a la nit, a la ciutat de Mashhad, els manifestants arrencaren una bandera enorme amb l’emblema de la República Islàmica i l’estriparen. L’endemà, multituds d’iranians sortiren als carrers. Alhora, molts negocis han abaixat la persiana, cosa que ha paralitzat bona part de l’afeblida economia del país.
Les forces de seguretat han respost amb violència en molts casos –incloent-hi, segons els grups de drets humans, l’assassinat de manifestants, batudes en hospitals i la detenció de milers de persones. Els càlculs de la xifra de morts oscil·len entre 27 i 36 persones, pel cap baix, segons els recomptes dels grups de drets humans. El Centre de Drets Humans de l’Iran anuncià dimarts que sis infants, pel cap baix, havien estat assassinats per les forces de seguretat.
Alguns vídeos publicats a internet mostren agents de les forces de seguretat desbordats per la magnitud de les manifestacions. I tot i la repressió contra els manifestants i les modestes mesures econòmiques anunciades pel govern –com ara, una subvenció d’uns set dòlars mensuals a les llars per a comprar aliments bàsics–, les protestes sembla que encara han agafat més embranzida, aquests darrers dies.
“No han acceptat la legitimitat ni tan sols de les demandes més bàsiques del poble, i la gent està al límit”, diu l’Omid, de 55 anys, propietari d’una botiga de catifes a la capital del país, Teheran. Com més iranians entrevistats per a aquest article, l’Omid accedeix a parlar amb The Washington Post amb la condició que no se’n reveli el nom sencer per por de represàlies del govern.
Dijous a la nit, grans multituds sortiren a les principals ciutats del país –Teheran, Mashhad i Isfahan– seguint la crida de l’ex-príncep hereu del país, Reza Pahlavi.
La dimensió de les manifestacions que s’hi veieren recordava a alguns participants i analistes el Moviment Verd del 2009, quan es calcula que uns tres milions d’iranians van sortir als carrers en un sol dia a Teheran. La participació en moviments de protesta posteriors ha tendit a ser més baixa i dispersa, en bona part a causa de la repressió de les forces de seguretat. Dijous a la nit, les manifestacions superaren totes les previsions
El grup de monitoratge NetBlocks digué que l’Iran es trobava “en plana apagada d’internet a escala nacional”. El govern iranià ja ha restringit l’accés a internet en onades de protestes anteriors per provar d’impedir que circuli informació sobre les manifestacions.
Nazanin, de 35 anys, viu a Semnan, una ciutat del centre de l’Iran que rarament ha estat escenari de disturbis en el passat, ni tan sols durant l’onada de protestes del 2022. Però aquesta setmana, fins i tot a Semnan esclatà una petita manifestació, en què se sentí a molts participants cridar “llarga vida al rei” (“Javid shah”), una expressió de suport a la monarquia enderrocada de l’Iran.
L’endemà de la manifestació, segons que explica Nazanin, un terç dels comerços de Semnan, pel cap baix, romangueren tancats. El d’aquesta ciutat no és un cas únic: a l’oest del país, on es concentra la població kurda, gran part dels comerços ha acatat la crida dels partits polítics kurds a fer vaga.
Habitants de Teheran, Rasht i Mashhad, tres ciutats importants situades en diferents parts del país, expliquen a The Washington Post que la majoria dels comerços de les seves ciutats també han tancat. Entre els comerços que romanen oberts hi ha els supermercats, on els iranians sovint tenen dificultats per a trobar productes bàsics, com ara, oli de cuina.
Si les disrupcions continuen, l’impacte per a l’economia iraniana podria ser devastador. Els tancaments a gran escala de negocis han estat pràcticament absents en les jornades de protestes d’aquestes darreres dècades a l’Iran.
“Ara tothom fa vaga”, deia l’Amir, un venedor ambulant de menjar a Karaj, a la rodalia de Teheran, dimecres. “L’economia s’ha enfonsat. El basar s’ha enfonsat. Un dels meus coneguts del basar em va dir: ‘Si volen disparar-nos i matar-nos, que ho facin! Ja n’hem tingut prou’.”
El govern de l’Iran s’ha enfrontat a múltiples onades de protesta aquests darrers anys, i especialment d’ençà del 2017, amb una mitjana d’un moviment de protesta en massa cada dos anys. En cada ocasió, les autoritats han reprimit les manifestacions per la força, incloent-hi detencions en massa i assassinats.
Aquests darrers dies, el govern ha anat alertant alguns iranians amb missatges de text que, segons les seves “observacions”, havien estat prop “d’una trobada il·legal” i els ha advertit que no hi tornessin, segons les captures de pantalla a què ha tingut accés The Washington Post.
Les autoritats també han amenaçat molts dels usuaris que han compartit missatges de suport a les protestes a les seves xarxes socials. Una manifestant –una blocaire literària d’uns 30 anys que té uns 35.000 seguidors a Instagram– diu que va rebre una amenaça d’aquesta mena la setmana passada, després d’elogiar la valentia dels manifestants iranians i compartir una crida a solidaritzar-s’hi a les xarxes. La persona que li trucà s’identificà com un agent dels serveis d’intel·ligència, i li digué que tenia trenta minuts per a eliminar les publicacions o que, en cas contrari, s’enfrontaria a un procediment penal.
“Totes les injustícies que ens han infligit al llarg dels anys s’han anat acumulant, i la gent ha sortit al carrer per protestar-hi”, diu. “Aquesta volta hi ha molta més ira, però també molta més esperança. Com més temps passa, més gent surt al carrer.”
Ali Sharifi-Zarchi, un influent professor d’enginyeria informàtica de la prestigiosa Universitat Tecnològica Sharif de Teheran, publicà dilluns un senzill piulet de cinc paraules al seu compte de X: “Ali Khamenei no és el meu líder.”
És una declaració sorprenent en un país on criticar Khamenei de manera tan directa s’ha considerat, durant molt de temps, una línia vermella en tota regla, per bé que uns altres alts càrrecs del govern iranià hagin estat sovint blancs de grans atacs, tant pels seus rivals com pels mitjans de comunicació. Treballar en una universitat pública com la de Sharifi-Zarhi –i, de fet, en qualsevol institució destacada de l’Iran– és impossible per a aquells que es consideren fermament contraris al règim. El professor no ha respost a les preguntes de The Washington Post sobre el seu piulet.
Fora de la porta del despatx de Sharifi-Zarchi, agents de la Basij –la milícia del règim que sovint s’encarrega de reprimir les protestes– enganxà imatges del piulet, acompanyades d’imatges de piulets de Trump i d’un cartell que deia: “Parlant amb la mateixa veu que l’enemic.”
La milícia compartí una fotografia del cartell al seu compte de X, que el professor republicà poc després amb el següent missatge: “Els enemics del poble iranià són aquells que ataquen hospitals, llancen gasos lacrimògens al metro i responen a manifestants desarmats amb munició de foc.”
Dijous, Sharifi-Zarchi es limità a piular un missatge més breu: “La victòria del poble iranià és a tocar.”
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
