El procés cap a la independència va generar una ciutadania disposada a crear un estat propi. En la democràcia liberal, l’estat cohesiona, en un moment determinat, les forces d’una nació fent-ne un bloc històric que permet l’expressió dels interessos particulars –“lliure mercat”– i, alhora, és el garant de l’ordre social en pro del “bé comú”. En aquest sistema, qui controla la producció de riquesa en determina el repartiment, bo i generant una classe dirigent encarregada de desplegar un pensament que justifiqui l’“estat de coses” i el presenti com a “sentit comú” (cultura) acceptat per la ciutadania: el despotisme al lloc de treball (avui, mercat de treball global) s’amaga rere la llibertat de consum (avui, supermercat global). Aquests fets materials, socials, intel·lectuals i culturals han determinat, fins avui mateix, la raó de ser de la democràcia liberal, que, si bé s’ha d’adaptar als canvis de la societat capitalista, també ha de procurar de regular-los per garantir l’esmentat bé comú, base de la seva justificació i aval de la seva continuïtat. La democràcia liberal no pot disposar d’autonomia per fer i desfer al seu aire, perquè interromp la producció i la lliure circulació; ni tampoc es pot sotmetre als mercats pretesament autoregulats (i, molt menys, ara), perquè renunciaria a garantir el bé comú. Avui, en plena crisi del model, el despotisme de la producció (com més global, millor) es vol traslladar mecànicament a l’arrogància de l’estat (com més despòtic, millor). Veurem què en surt. Desaparegudes les estructures que recolzaven en les classes dominants liberals, i amb les classes mitjanes convertides en carn de pilota per a les oligarquies globals, l’antítesi de la malmesa democràcia liberal, dipositària del monopoli de la violència, se n’hauria de dir revolució –tant de temps desapareguda dels mapes polítics del món occidental.

Les forces materials, socials i ideològiques que van salpar entre el 2006 i el 2017 per fer la independència de Catalunya enmig dels esculls espanyols d’un arraconat mar europeu en el tempestuós oceà global, no responien a un bloc històric –hi mancaven els treballadors organitzats, que una CUP més grossa i més agosarada hi hauria hagut d’aportar–, però tenien el propòsit de fundar una república democràtico-liberal –ja amenaçada, en tant que projecte nacional, pels vents de la crisi del 2008, el resultat dels quals va ser el vendaval del primer Trump, esdevingut galerna amb el segon– que garantiria l’estat del benestar, les llibertats nacionals i el compromís amb l’ordre ben temperat de la UE.  Amb aquesta perspectiva, tota la tripulació i el passatge de la nau eren obligats a suspendre la defensa dels seus interessos particulars per garantir-ne la navegació. La capitania (coalició electoral –Junts pel Sí– amb el suport de la CUP) havia d’exemplificar la unitat requerida des del pont de comandament fins a la bodega. A l’hora de la veritat, però, hi van prevaldre lectures parcials i interessades, finalment errònies, de les cartes de navegació, que van impedir que la nau arribés a bon port (el passatge no en sabia prou, de navegar, ni disposava de cartes ni de gent decidida a substituir la tripulació). Calia haver afinat, prèviament, la unitat a les drassanes socials? Potser sí. Hauria calgut un buidatge previ dels programes, ideologies i interessos de les forces polítiques, que donés pas a una sola formació, capaç de fer de pal major de la nau independentista, abans d’endinsar-se en una mar controlada per l’enemic? Potser sí. Allò que sabem, però, és que ni el cos social ni les forces institucionals disposaven de mestres d’aixa capaços de construir una nau prou robusta i lleugera.

El naufragi posterior ha convertit la nau –insegura– en una barca –precària– a mercè del temporal i governada per gent de l’armada enemiga, que en porten el timó gràcies a una part de la tripulació –tècnicament, amotinats– de la pròpia barca. Alhora, oficials majors de la nau desarborada han pujat als vaixells enemics volent-hi arrossegar la barca sencera amb l’expectativa que, de retorn a la terra pròpia sota dominació estrangera, es podran refer amb les molles del pa fabricat pels mateixos dominats. I, per acabar-ho d’adobar, n’hi ha, d’oficials majors, col·laboradors més o menys a contracor de l’armada enemiga, que encara pretendrien recuperar la barca i el seu passatge sense haver fet cap esforç, entretant, per a construir una nau alternativa. És llavors que una colla d’enrabiats entre els nàufrags afamats criden al motí contra els tristos oficials i sots-oficials de la barca precària, col·laboradors de l’armada enemiga. Aquells enrabiats tampoc no disposen de constructors, armadors, plànols ni fustes per a fer el nou vaixell, però una guaita visionària intentarà de convèncer el passatge de la barca que tenim terra a la vista. Tard o d’hora, aquells enrabiats s’hauran d’amarrar a una nau auxiliar per no ser arrossegats pels corrents de fons, o hauran d’aprendre l’ofici dels amfibis cridant fort que la terra ja és a prop mentre s’empassen aigua. Allò que no podran fer és construir la nova nau. I, mentre oficials majors, sots-oficials i enrabiats fan mans i mànigues per a sobreviure, la barca precària i el seu passatge aniran a la deriva enmig del pèlag.

Per remot que pugui semblar, els vells mariners i el passatge del naufragi que no ha perdut l’oremus encara guarden una soferta esperança en els grumets. És una història secular, en aquest país: se n’ha dit indesinenter.