Els processos independentistes es revifen a tot el món i obren un nou cicle polític el 2026

L’independentisme torna a emergir amb força en uns quants indrets del món. El procés català i el referèndum escocès de fa una dècada van ser observats amb molta atenció per moviments d’alliberament nacional i autonomistes de tot arreu, però el fet de no assolir la independència va relegar durant un temps el dret d’autodeterminació a un segon pla de l’agenda internacional.

Després d’uns quants anys de desmobilització i d’esgotament aparents, ara la situació comença a canviar. El debat ha reaparegut amb força el 2026, en territoris tan diversos com ara el Quebec, Escòcia, Gal·les, Alberta, Bougainville, Nova Caledònia, el nord d’Irlanda i Somalilàndia, amb lideratges renovats i propostes d’eleccions de caràcter plebiscitari o de consultes que fan que la demanda de la independència torni a ocupar una centralitat política i mediàtica com feia temps que no es veia.

El Quebec: del dol del 1995 a un nou referèndum

Al Quebec, l’independentisme ha viscut gairebé tres dècades en una mena de parèntesi arran de la derrota ajustadíssima del referèndum del 1995. El resultat d’aleshores va deixar una marca profunda en la política quebequesa i va congelar durant anys qualsevol intent seriós de reactivar la via sobiranista.

Tanmateix, aquest cicle sembla haver-se trencat. Les enquestes situen ara el Partit Quebequès com a clara primera força i li atribueixen una majoria absoluta al parlament en unes eleccions que s’han de fer, a tot estirar, l’octubre del 2026. El partit ha fixat com a proposta central impulsar un referèndum abans del 2030 si arriba al govern, en termes de tot o res: o el Quebec decideix ara o la capacitat d’incidència que té dins el Canadà continuarà afeblint-se fins a arribar a un punt de no retorn.

Aquest gir s’explica, en bona part, per la direcció de Paul St-Pierre Plamondon, que ha aconseguit de renovar el discurs sobiranista. La independència ja no es presenta solament com una qüestió identitària o lingüística, sinó també com una eina per a encarar la crisi de l’habitatge, l’emergència climàtica, la precarietat juvenil i la defensa del francès en un context de mundialització creixent, tot posant l’accent en la capacitat de decisió.

Aquest canvi ha connectat sobretot amb els joves. A diferència del passat, el suport més alt a la independència prové ara de les franges d’edat més joves, on ja és majoritari segons uns quants sondatges. L’estratègia independentista implica, doncs, una seqüència clara: primer, guanyar les eleccions; després, guanyar el referèndum.

Fins i tot l’unionisme ha situat la qüestió al centre del debat polític. El Partit Liberal, que governa el Canadà, ha convertit l’amenaça d’un nou referèndum en l’eix del seu discurs, amb un relat basat en la por, la incertesa econòmica i el risc de fragmentació. De manera discreta i sense anunciar-ho públicament, el govern federal ja ha començat a preparar una estratègia de resposta a aquesta eventualitat.

Escòcia: unes eleccions en clau plebiscitària

A Escòcia, la independència torna a situar-se al centre del debat amb les eleccions del maig del 2026. El primer ministre escocès, John Swinney, ha deixat clar que una majoria parlamentària del Partit Nacional Escocès (SNP) seria interpretada com un mandat democràtic per a reprendre el procés independentista i exigir una negociació a Londres.

Swinney presenta la independència com un nou començament econòmic i institucional, amb un discurs centrat en el control dels recursos energètics, la redistribució de la riquesa i la capacitat de decidir polítiques pròpies. Enguany no es preveu cap acord per a un nou referèndum, però sí un nou embat polític i un augment substancial de la pressió sobre el govern britànic.

El context és molt diferent del del referèndum del 2014. D’una banda, el Brexit ha aprofundit la sensació de desconnexió amb Westminster, sobretot en àmbits com ara l’energia, el comerç i la immigració. Això ha consolidat la percepció que les decisions fonamentals es prenen fora del país i contra la voluntat de la majoria d’escocesos.

D’una altra banda, la sentència del Tribunal Suprem britànic del 2022, que va tancar la via d’una consulta sense acord amb Londres, obliga l’SNP o bé a pactar-ne una o bé a explorar la via unilateral, com ja defensa una part significativa del partit. Cal tenir en compte que Escòcia va votar majoritàriament de romandre a la Unió Europea, que les autoritats britàniques bloquen qualsevol nou referèndum i que les enquestes pronostiquen que la independència podria guanyar en una nova votació.

Swinney confia també que hi hagi un viratge posterior a les eleccions generals britàniques del 2029. Un parlament a Londres sense majoria absoluta podria forçar el nou primer ministre a negociar concessions constitucionals. L’alternativa seria una majoria del partit d’extrema dreta de Nigel Farage, que accentuaria el gir centralitzador i marcadament pro-anglès. Aquest possible tomb polític a Londres podria comportar una reacció en cadena no sols a Escòcia, sinó també a Gal·les i al nord d’Irlanda, i obrir la porta a un embat en favor de l’autodeterminació.

Bougainville: negociar després de guanyar el referèndum

A Bougainville, el procés d’autodeterminació es troba en una fase molt avançada. El desembre del 2019, el 97,7% dels votants van optar per la independència en un referèndum acordat amb Papua Nova Guinea que culminava un procés de pau que havia posat fi a una guerra de conseqüències devastadores.

El referèndum no era jurídicament vinculant i, segons l’acord de pau del 2001, cal que el parlament de Papua Nova Guinea el ratifiqui i aprovi una llei de secessió. Aquest pas s’ha anat retardant reiteradament, tot i que ara s’ha entrat formalment en allò que totes dues parts defineixen com la fase final del procés. El desembre del 2025, el Comitè Conjunt de Supervisió va decidir que el resultat del referèndum fos portat al parlament abans de l’estiu del 2026, amb un procediment que encara s’ha d’aclarir –incloent-hi, si cal, una majoria simple o qualificada.

El president de Bougainville, Ishmael Toroama, reelegit el 2025 amb una majoria aclaparadora, ha reiterat que el mandat popular és inequívoc i ha fixat el primer de setembre del 2027 com a data límit per a proclamar la independència, fins i tot sense acord si el parlament de Papua Nova Guinea no actua.

Les negociacions inclouen ara qüestions clau com per exemple el control dels recursos miners –sobretot la mina de Panguna–, la capacitat fiscal, la construcció d’institucions sòlides i la necessitat d’evitar una transició indefinida que amenaci l’estabilitat. Informes independents alerten que molts mecanismes prevists a l’acord de pau continuen sense desplegar-se mentre els terminis s’escurcen cada vegada més.

Gal·les: l’independentisme es prepara per governar

A Gal·les, el canvi de cicle és especialment significatiu. Per primera vegada, el Plaid Cymru encapçala les enquestes i l’opció ara més probable és que presideixi un nou govern després de les eleccions al parlament del maig. El laborisme, hegemònic durant dècades, recula com mai, mentre el panorama polític gal·lès avança cap a una pugna entre l’independentisme i Reform UK, el partit d’extrema dreta, unionista i marcadament centralista de Farage.

Tot i aquest gir, el Plaid Cymru, sota la direcció de Rhun ap Iorwerth, no proposa ara com ara de convocar un referèndum d’independència. La direcció del partit ha reiterat que la prioritat d’un primer mandat seria governar, refer els serveis públics i, en l’àmbit nacional, promoure un debat estructurat sobre el futur constitucional de Gal·les. Aquest procés inclouria una comissió permanent i un llibre blanc que analitzaria amb detall les implicacions econòmiques, socials, lingüístiques i institucionals d’un eventual estat gal·lès, i situaria la independència al centre del debat.

Segons les enquestes, ara mateix prop d’un terç de la població gal·lesa dóna suport a la independència i més de la meitat s’identifica com a gal·lesa sense sentir-se britànica. Això fa preveure que, si l’autodeterminació se situa al centre del debat i esdevé una opció real –i si es consolida un viratge centralitzador a Anglaterra–, el suport podria augmentar. En aquest context, el Plaid Cymru demanaria un mandat explícit per a un referèndum amb vista a un hipotètic segon govern, és a dir, la legislatura 2030-2034.

Alberta, una consulta que podria ser imminent

El cas d’Alberta és diferent de tots els anteriors i, alhora, potencialment el més immediat. Amb un clar tarannà conservador, l’independentisme neix d’un malestar profund amb el govern federal canadenc, sobretot en matèria energètica i fiscal, en un territori ric en petroli.

L’autoritat electoral ha validat aquest desembre la pregunta d’un referèndum sobre la independència i els impulsors disposen de quatre mesos per recollir prop de 178.000 signatures. Si ho aconsegueixen, el govern provincial estarà obligat a tramitar la consulta i no hi ha cap filtre constitucional previ que permeti d’aturar el procés abans de la votació. Encara que les possibilitats reals d’independència siguin limitades, el simple fet que el mecanisme s’hagi activat demostra una crisi profunda del federalisme canadenc.

El moviment sobiranista d’Alberta trenca un dels patrons habituals de l’independentisme contemporani: no neix de la defensa d’una identitat cultural diferenciada, sinó d’un relat de greuge econòmic i de sobirania reguladora. Dins el Partit Conservador Unit, que governa la província, hi conviuen partidaris de la independència i sectors que solament cerquen un encaix més favorable dins el Canadà: caldria veure amb quina contundència defensaria el resultat favorable en una consulta. Les enquestes reflecteixen aquest panorama fragmentat, amb resultats que van des d’un suport clarament minoritari fins a una possible majoria favorable.

Nova Caledònia: eleccions decisives després d’un acord fallit

A Nova Caledònia, el debat sobre l’autodeterminació ha tornat al centre de la política després d’un 2024 marcat per una crisi social greu, un intent d’acord polític frustrat el 2025 i la perspectiva de noves negociacions i eleccions decisives el 2026.

Després de tres referèndums –amb el tercer, el del 2021, boicotat pel moviment independentista–, el detonant del nou cicle van ser les protestes de la primavera del 2024. L’origen del conflicte va ser el projecte del govern francès de descongelar el cens electoral per a les eleccions provincials, una reforma que ampliava el dret de vot a residents arribats a l’arxipèlag després del 1998 i que alterava l’equilibri polític en favor del bloc unionista. Els aldarulls van causar tretze morts, centenars de ferits i un ampli desplegament policíac, i van obligar París a suspendre la reforma.

El 2025, el govern francès va provar d’assolir un acord polític amb totes les parts, amb un nou estatus institucional, però el bloc independentista se’n va acabar desmarcant i la consulta prevista per al febrer següent per a validar-lo va ser anul·lada. Les eleccions provincials també es van haver d’ajornar i el procés ha quedat encallat.

Així, Nova Caledònia es troba ara sense un acord de mínims, amb el cens electoral congelat i amb un marc institucional pendent de redefinir. En aquest context, el president francès, Emmanuel Macron, ha proposat una reunió amb totes les forces polítiques el 16 de gener per reprendre les converses, sense garanties d’avenç. Un factor determinant del 2026 poden ser les eleccions provincials, que s’han de fer abans del 28 de juny: el resultat marcarà les majories institucionals i condicionarà qualsevol evolució en el procés d’autodeterminació.

Nord d’Irlanda: la reunificació entra a la política institucional

Al nord d’Irlanda, el debat sobre la reunificació amb la República d’Irlanda ha deixat de ser marginal i ha entrat de ple a la política. Per primera vegada d’ençà de la partició del 1921, el govern autònom és encapçalat per una primera ministra republicana, Michelle O’Neill, del Sinn Féin.

El Brexit ha estat un accelerador clau d’aquest gir. Rebutjat per la majoria de la població nord-irlandesa, ha alterat l’encaix constitucional i econòmic del territori i ha reforçat la percepció que el futur pot ser més estable dins una Irlanda reunificada i dins la Unió Europea. Alhora, els partits republicans han deixat de ser minoritaris al nord i ja hi disputen la majoria parlamentària, amb una tendència de creixement de la població catòlica. Aquest moviment polític va acompanyat d’una revifalla cultural notable: l’augment de l’ensenyament en irlandès, la presència creixent de la llengua a Belfast i fenòmens com ara el grup Kneecap han contribuït a normalitzar una identitat irlandesa plural, urbana i desacomplexada, sobretot entre el jovent.

Sense fixar encara cap data per a un referèndum, el Sinn Féin ha impulsat debats tant al parlament nord-irlandès com a la República d’Irlanda. El novembre del 2025 es va aprovar al parlament de la República d’Irlanda d’establir una assemblea ciutadana sobre la unificació, elaborar un pla detallat de transició i treballar per fixar una data per a una eventual consulta, tal com preveu l’Acord de Divendres Sant. La qüestió ja no és si se’n pot parlar, sinó quan i en quines condicions es pot decidir. I aquest canvi de marc, per si sol, ja constitueix un punt d’inflexió històric.

Another huge step towards Irish Unity 🇮🇪

Sinn Féin’s motion calling on the Irish government to plan and prepare for a United Ireland has been backed now by both the Seanad and the Dáil.

This is a positive, hopeful step forward on our national journey – a moment to look to the… pic.twitter.com/JbWnVKRfUN

— Sinn Féin (@sinnfeinireland) December 5, 2025

Somalilàndia: un estat de facto en cerca de reconeixement

El desembre del 2025, Israel va fer un pas diplomàtic sense precedents i es va convertir en el primer estat del món que reconeixia oficialment Somalilàndia. El gest ha sacsat un consens internacional que, durant dècades, havia evitat qualsevol reconeixement formal d’aquest territori africà, independent de facto d’ençà del 1991, però considerat jurídicament part de Somàlia.

Somalilàndia funciona com qualsevol altre estat, amb govern propi, eleccions, moneda i forces de seguretat, i amb uns nivells d’estabilitat molt superiors als de Somàlia. Malgrat això, havia quedat fora del sistema internacional per la por de crear precedents al continent africà.

El reconeixement israelià obre una porta –encara incerta– perquè més estats puguin seguir els seus passos. El valor de Somalilàndia és sobretot geostratègic: controla més de 700 quilòmetres de costa al golf d’Aden, un dels colls d’ampolla més sensibles del comerç marítim mundial, clau per al trànsit entre la mar Roja i l’oceà Índic. El port de Berbera, desenvolupat amb inversions estrangeres, és un altre element central perquè pot convertir-se en una alternativa logística estratègica per a països com ara Etiòpia, sense sortida a la mar.