Privilegi, humilitat i empatia

Torno a ser aquí. Potser alguns no us n’haureu adonat, però el darrer mes no he escrit cap article. Vaig fer mutis, i avui reprenc els meus escrits amb un article de caire personal. He dubtat si versar sobre les meves circumstàncies, si arrencar-me l’escorça i ensenyar-vos la meva saba perquè fàcilment algú podria pensar que això és exhibicionisme emocional. I potser sí que ho és, però vinc a despullar-me perquè allò personal és polític i perquè, lamentablement, sé que no sóc pas l’única persona que ha travessat o que travessa aquest bosc espès, fosc i trist i tortuós on he estat les darreres setmanes.

Des que, fa uns anys, vaig començar a col·laborar en diferents mitjans de comunicació, hi ha una por que m’acompanya. És un neguit personal, però comú alhora, una basarda a la qual, socialment, hem batejat amb el nom de síndrome de la impostora. La pateixen molt aquells qui s’exposen mediàticament, més dones que homes, però també gent anònima. La síndrome amaga una autoestima baixa, inseguretats, i gesta la por de ser desemmascarat, el pànic que un dia el món s’adoni que no som mereixedors de les feines que fem, de les fites laborals aconseguides, la paüra pel fet que ens sentim més ignorants que intel·ligents i que, tal vegada, un dia aquesta veritat es farà evident per a tothom. Cada vegada que, professionalment, s’han posat en contacte amb mi per oferir-me una feina he pensat que no la mereixia, que no la faria prou bé, que segur que uns altres eren millors candidats que jo, he tingut por de les crítiques i la idea de desestimar l’oferta sempre feia niu al meu cap. VilaWeb i el fet que jo escrigui aquests articles n’és un bon exemple. Quan la Txell Partal em va telefonar, el gener d’ara fa uns anys, per proposar-me de ser articulista del diari, d’entrada, vaig dir-li que no. Ella, que creia més en mi que no jo mateixa, va insistir-hi i al final em va convèncer. Vaig dir que sí amb el cor encongit, però moguda pel repte d’aprendre i afrontar quelcom desconegut; amb l’agraïment etern que hagués pensat en mi. Hi ha un moment, com a persona “mediàtica”, que has de prendre partit, que has de decidir com et mostres, què ensenyes, què amagues, quanta honestedat vols entregar, quant rigor, quanta franquesa. Podria haver triat el camí de la protecció i anar als mitjans o escriure articles des de la rereguarda, com un soldat que va a la batalla, però mai des de primera línia. Queda clar que no vaig prendre aquesta opció, sinó la que em feia més feredat, vaig triar la vulnerabilitat i ho vaig fer intencionadament. Són tantes, les impostures, les mitges tintes, els filtres, les falsedats que ens envolten i a partir de les quals construïm relacions i relats, que l’únic que volia i podia fer era sortir al ring, als mitjans, mostrant-me tal com sóc, perquè no podia fer una altra cosa: si vull un món on la sensibilitat tingui lloc, on la fragilitat no s’hagi d’amagar, he de predicar amb l’exemple assumint tots els riscos.

I si us faig aquest preàmbul és perquè vinc a mostrar-me vulnerable i vinc a explicar que he tocat fons, que aquella tria, encertada o no, ha deixat estralls. No em desvesteixo sobtadament, fa un any que vaig traient-me peces i vaig ensenyant les nafres, en cap cas per fer-me la víctima, sinó amb la voluntat i l’esperança, qui sap, de poder ajudar algú amb el meu relat. Aquest darrer any, arran d’haver rebut el premi Ramon Llull, m’he passejat per molts pobles del país i he pogut conversar amb molta gent, lectores i lectors desconeguts. La imatge que molta gent té de mi, malgrat conèixer-me poc, és la d’una dona forta, lluitadora, valenta i sense por. Encara em corprèn i m’aclapara sentir que em defineixen així, encara em crea una certa alienació i una tèbia estranyesa perquè, companys, la imatge que jo tinc de mi mateixa, sovint, i sobretot, darrerament, dista molt del conjunt d’aquests adjectius. Aquests darrers tres-cents seixanta-cinc dies, mentre el món m’admirava pel premi i per la sort d’haver-lo guanyat jo, façana endins, patia un infern mental. Vaig començar el 2025 amb la sorpresa del Llull i m’han calgut dotze mesos per assumir i acceptar aquest reconeixement a quatre anys de feina. Per fora tot eren focus, micròfons, vestits bonics, somriures i èxits, però jo ho vivia tot amb un tel que no em permetia de fer entrar la felicitat endins. Era tanta, la depressió i la duresa d’alguns fets viscuts, era tal, la trencadissa ànima endins, que alçar-me del llit per sortir al món era clavar-me vidres a les entranyes. Cert és que sóc forta, i per aquest motiu gairebé ningú podia sospitar el gran abatiment que arrossegava. Em vaig convertir en una experta a mostrar-me bé: ningú sabrà que abans de presentar tal acte jo era al cotxe plorant, pensant d’estimbar-me. Demà quan faci tal entrevista, ningú sabrà que no he dormit en tota la nit i que els pensaments de mort han vingut a rondar-me. No volia, ni podia, parar. No m’ho permetia. Sóc un tren d’alta velocitat, d’alta intensitat. Els amics del nucli més dur sí que van veure-hi a través de la meva escorça i em van repetir fins a l’avorriment que havia d’aturar el motor. I al final, malgrat la meva tossuderia, les màquines van parar soles i vaig assumir que havia tocat fons. Un vespre, la foscor s’ho va empassar tot. No hi havia camins, ni esperança, ni llum, només una ànima que volia desaparèixer del cos, del món, que volia que s’aturessin els pensaments tortuosos, les angoixes, els atacs d’ansietat, la tristesa infinita, la lluita desgastadora constant. I vaig arribar al punt vergonyós i lamentable de voler-me fer mal. No sé què he fet bé a la vida, però tinc uns amics que són un autèntic tresor i van aparèixer com helicòpters de rescat i van deixar-me en mans de psiquiatres. Jo, allà, a la secció de salut mental d’un hospital. Entre ells i els metges em van obligar a frenar. Tot plegat va passar pocs dies després que Andreu Buenafuente comuniqués públicament que feia una aturada laboral perquè no estava bé psicològicament. L’endemà que Araújo comuniqués que era baixa al Barça per cuidar la seva salut mental, servidora de vostres va rendir-se. Tot plegat, mentre sortia a la llum un estudi de l’Hospital Clínic que revela que les prescripcions d’antidepressius s’han multiplicat per 5 en menys d’una dècada. Servidora ha contribuït a engruixir la xifra. M’he negat molt de temps a prendre pastilles perquè he invertit molts diners en psicòlegs, però arriba un moment en què rendir-se és l’única manera de salvar-se.

Ara que estic molt millor gràcies a la química, gràcies als amics que van agafar-me l’agenda de telèfons i van comunicar que cancel·lava tota activat fins a principis del 2026, vull agrair profundament la comprensió de tot el meu entorn més proper i també del món laboral.

Comença un any nou. Servidora l’ha començat, a més, fent anys i, com molts de vosaltres, amb nous propòsits i bones intencions. Desitjo que mostrar-me feble i fràgil en aquest article pugui servir de consol a qui estigui patint problemes de depressió, d’angoixa i d’ansietat. Una gran part d’aquests problemes tenen una causa escrita en majúscules i anomenada capitalisme salvatge. Però malgrat tota la brossa social que ens envolta i que ens oprimeix, deixeu que tanqui dient-vos que, durant aquest darrer mes de cura i de meditacions, hi ha tres conceptes que se m’han gravat amb foc a la ment i que ens han de ser estendard de vida: Privilegi. Humilitat. Empatia. Saber respecte de qui som privilegiats és un exercici d’humilitat que ens portarà directes a ser persones més empàtiques. El meu desig és que tots plegats conjuguem més aquestes tres paraules per poder-nos cuidar més a nosaltres i als altres.