13.07.2025 - 21:40
Continuem la sèrie estival dedicada a descobrir deu llocs curiosos dels Països Catalans que han retratat d’una manera o una altra els nostres escriptors. Us proposem una descoberta singular del país a partir de la literatura, de sud a nord. En els articles anteriors hem visitat Tabarca i L’illa de l’holandès, de Ferran Torrent; i Sueca amb L’home manuscrit, de Manuel Baixauli. Avui ens toca viatjar fins a les Terres de l’Ebre de bracet de Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals. El viatge continuarà amb Les bruixes d’Arnes, de David Martí, i la Terra Alta i la Franja; El temps de les magranes, de Caterina Karmany, i l’interior de Mallorca; Soldats abandonats, de Gavino Balata i l’Alguer; Guilleries, de Ferran Garcia, i les Guilleries; Una tempesta, d’Imma Monsó, i el Pallars Sobirà; Escapa’t d’Andorra, d’Assumpta Margenat, i Andorra; i, finalment, Canigó blues, de Carles Sarrat, i el Conflent. Hem procurat que la llista inclogui obres narratives de gèneres ben variats i que abracen els darrers quaranta anys llargs de producció literària arreu del país. Esperem que vagi de gust.
Si ens fixem bé en l’etapa d’avui del nostre viatge literari pels Països Catalans, hi trobarem un munt d’eufemismes i fins i tot entelèquies. Per començar, la mateixa denominació de la contrada: Terres de l’Ebre. Què vol dir, això? En realitat és una gran inconcreció que abasta les comarques del Baix Ebre, el Montsià, la Terra Alta i la Ribera d’Ebre, amb indrets que més enllà de la presència constant del riu, que per si sola ja marca i defineix la contrada, tenen poca a veure entre si. Tortosa o Amposta són prou diferents de Móra d’Ebre o Flix, i evidentment de la immensa majoria de pobles petits de la contrada. De manera que ens convé d’afinar el nostre viatge i centrar l’espai geogràfic més a la menuda. Certament, l’autora d’avui, Marta Rojals (la Palma d’Ebre, 1975), no ens ho posa fàcil, perquè el poble que apareix a la seva novel·la no té un nom concret, però per les referències que aporta podríem imaginar que és el seu. I què carai, la Palma d’Ebre és prou interessant per a descobrir-lo. Així doncs, acotarem això de Terres de l’Ebre a la comarca de la Ribera d’Ebre.
Si amb el territori ens passa això, amb els escriptors de les contornades ens passa una mica igual. Posem en un mateix sac territorial molts autors banyats pel riu o per la geografia comarcal que sí que solen tenir una cosa en comú: els ha costat molt més donar-se a conèixer i triomfar que no pas als escriptors de molts altres indrets. Així, segurament ens ve al cap Sebastià Juan Arbó (1902-1984), un dels millors narradors de la literatura catalana del segle XX; o Joan Todó (1977), un dels escriptors més consolidats d’aquests darrers temps dels menors de cinquanta anys. Però segurament ja ens és més complicat situar Artur Bladé i Desumvila (1907-1995), un dels homes importants de l’exili i amb una obra molt interessant vinculada als paisatges ebrencs; o Joan Cid i Mulet (1907-1982), que va acabar la vida a l’exili mexicà; o, per exemple, Emigdi Subirats (1967), una de les persones que han treballat més per donar a conèixer la literatura ebrenca gràcies als seus treballs i al seu bloc, per a posar tan sols uns quants exemples i no fer-ne una llista exhaustiva.
Així doncs, la irrupció de Marta Rojals el 2011 amb Primavera, estiu, etcètera va ser un fet insòlit en la literatura catalana contemporània: una autora ebrenca debutant aconseguia un èxit de vendes i de crítica important. De seguida el llibre de Rojals va anar passant de mà en mà i va passar allò tan meravellós que serveix per a fer créixer una obra: el fenomen boca-orella. Seria difícil explicar-ne els motius, perquè segurament són molts. D’una banda teníem una història que atrapava tota una generació, que es veia reflectida en l’Èlia del cal Pedró, la protagonista de la novel·la. D’una altra, hi havia un ús desacomplexat del dialecte ebrenc, o, com deia l’autora en la nota final “el reflex dialectal que amb més bona voluntat que ciència intenta esbossar la novel·la”; i, finalment, tot un seguit de trames amoroses i un punt d’humor. La combinació de tots tres elements, però sobretot la llengua i l’estructura de la novel·la, feren que s’anés convertint en un èxit que encara perdura.
I de què va, el llibre? Doncs el resum ràpid seria aquest: l’Èlia de cal Pedró torna al poble, com cada any, per Tots Sants. Però aquesta vegada hi va sense en Blai, la seva parella de fa catorze anys, que l’acaba de deixar. L’Èlia en té trenta-quatre, és arquitecta, i la crisi del totxo fa estralls en la professió en general i en el despatx on treballa en particular. La tornada al poble l’omple de records i descobreix que l’enyora molt més que no es pensava. El retorn per les festes de Nadal ja és una mica més llarg i s’hi afegeix la possibilitat de tornar-hi més que per les vacances. Si a sobre hi afegiu una tia que és una autèntica troballa, els records de l’amistat, uns veïns encantadors, un pare que sordeja, però que és ben bé l’essència de la pagesia, i una germana absent en la distància lisboeta, teniu un còctel explosiu que no podeu deixar de llegir.
I a més encara hi ha algunes descripcions magistrals del poble que poden ser de molts pobles: “Al poble hi ha dos cafès. Segons qui te’n parli, el cafè és el Casinet o el Sindicat. També hi ha dos forns, el del Forner i el del Pastisser. I dues botigues de queviures, la de la Plaça i la del Portal, i dues perruqueries, la del carrer de Dins i la del carrer del Pou. I així dos de-tot. Cada establiment té la seua parròquia, responent a una llei infusa que se sap cada casa. Si ets de cal Pedró, com un servidor, et toca el pa a cal Forner. Però tieta, si cal Pastisser és aquí mateix. Si, poro ja hai encomanat los llengüets al Forner. Mentrestant, mon pare, tornat de l’hort, brandava el cap a la cuina amb les ungles davall l’aixeta: S’ha de donar vida a tothom. Esclar, mon pare no és fill de fills del poble. Sons pare van arribar més tard quan ja estava feta la Ratlla, una línia fantasma que no entén de fronteres naturals. La Ratlla divideix carrers i cases, fa frontera de trossos i camins. Si ha de partir una família pel mig, la parteix pel mig. Quan neixes no la veus, però et fan intuir que hi és. Com la Maria Ganxa, que habita les basses i els pous. Vigila, que si hi treus lo cap te sortirà la Maria Ganxa i amb la gaiata t’estirarà cap dins. Doncs amb la Ratlla igual. Vigila, que per aquí hi ha la Ratlla, però sense dir Vigila, ni dir Ratlla, que encara era més paranormal. Jo, amb trenta-quatre anys, encara no l’he vista, però sé que hi és. Les escletxes de les guerres costen molt de tancar, i la majoria, com les que separa la Ratlla, són invisibles.”
“Jo lo que hi busco és una altra cosa, i ara mentre parlo me n’adono… És una cosa que ja hai tingut a les mans, i que en un moment donat la vaig deixar escapar. Una cosa que tenia quan vivia aquí i anàvem amunt i avall, déu, déu, i et senties que pertanyies a un lloc. Tenies un sentiment de pertinença, saps? Encara que només sigui per la manera de parlar, perquè el parlar també és una manera de veure el món, diuen, no?”
Doncs sí, el parlar és una manera de veure el món. I atenció a la dada: les Terres de l’Ebre és la contrada de Catalunya on hi ha més ús social del català. També coincideix amb l’espai amb la renda per càpita més baixa de Catalunya. Potser cal anar revisant un cop més el mite que vincula llengua catalana i burgesia?
Com podeu arribar-hi
No és gens senzill arribar a la Ribera d’Ebre. Si hi aneu amb cotxe de Barcelona, són gairebé dures hores i mitja, i en podeu afegir una més si sortiu de Girona. Això sí, si veniu de Lleida us hi planteu en poc més d’una hora. D’Andorra, tres hores clavades i quatre de Perpinyà. De València també tres hores i d’Elx hi sou en quatre hores i tres quarts. Si hi voleu arribar en transport públic, la cosa es complica bastant. És millor arribar fins al Camp de Tarragona en tren i allà hi trobareu un autobús… una vegada el dia! Ànims, que el trajecte tan sols dura unes quatre hores llargues. Si sou de caminar, sempre podeu parar amb el tren a Flix i plantar-vos a la Palma d’Ebre en unes quatre hores.
Visita en un dia
Malgrat les dificultats per arribar fins a la Palma d’Ebre en particular i fins a la Ribera d’Ebre en general –tot i que les carreteres han millorat molt fins a Ascó, Flix i Móra d’Ebre, per exemple– continuem el nostre propòsit de fer les visites en un dia. La visita paga la pena i combina elements històrics i arquitectònics amb uns altres de purament paisatgístics i ambientals. A la Palma d’Ebre podeu passejar pel nucli històric, on trobareu els perxes medievals dels carrers del Recó i els Perxes, i, atenció, les restes de l’antiga presó del poble, que són del segle XV i que se situen als baixos de la casa de la vila. Pot sorprendre que hi hagi una presó en un indret tan petit, però la història de tota la contrada a l’edat mitjana era convulsa i lligada sobretot als designis de la baronia de Flix i al control del trànsit fluvial per l’Ebre, ruta del comerç important a l’època.
L’església de Santa Maria és romànica en origen, feta entre els segles XII i XIII, i és dedicada a la Mare de Déu del Roser. El que hi veureu ara és fruit de les modificacions que van fer-hi al segle XVII. És a la part alta del poble i diuen els entesos que aquesta església i la de Sant Joan que podeu trobar al municipi de Tivissa són les dues més importants del romànic a les Terres de l’Ebre. L’església nova és la Mare de Déu de l’Assumpció i data del segle XIX, i ves per on això confirma la teoria que als pobles sempre hi ha dos de tot.
Entre els valors paisatgístics de la contrada destaca el Pi de Cal Pino, un arbre monumental i considerat el pi blanc més gros de Catalunya. El trobareu a uns tres-cents metres de la Palma d’Ebre pel camí de la Granadella, i una mica més amunt us trobareu l’embassament, que fa una vintena llarga d’anys que garanteix l’aigua de reg per a una contrada castigada ben sovint per la sequera, però que encara conserva una part important de la població dedicada a les tasques agrícoles. És una infrastructura indispensable per a poder mantenir els horts, però també els arbres, especialment les oliveres, fonamentals per a la producció del vi d’oliva de molta anomenada de la contrada.
El plat que no us podeu deixar perdre
La clotxa és un dels menjars tradicionals dels pobles de la Ribera d’Ebre. Es fa amb un pa rodó, al qual es buida en part la molla i després s’omple amb arengades, cebes, tomàquets i alls escalivats, tot i que hi ha diferents versions i actualment se’n pot trobar amb tonyina o sardina de llauna o amb carn, que pot ser botifarra, cansalada viada, llonganissa… la tradicional s’ha fet sempre amb arengades. L’altre element clau és l’oli d’oliva. És un plat que es menja sobretot a l’hivern i que té l’origen en els pagesos, que se l’emportaven per anar a treballar al camp. Tampoc no hi poden faltar les olives. Com diuen a la contrada, és importat que hi hagi molt de “fato”, és a dir, que la clotxa sigui ben plena. Per acabar, si és que encara teniu una mica d’espai, pastissets de cabell d’àngel.
L’anècdota
La irrupció de Marta Rojals va anar acompanyada del gran misteri. Qui era? S’amagava algú darrere el seu nom? L’autora no concedia entrevistes en persona, no hi havia fotografies seves i al perfil a Facebook i després a X amagava la seva imatge. De seguida se la va passar a considerar la Salinger catalana, en referència a l’escriptor nord-americà que va viure pràcticament ocult després de l’èxit d’El vigilant en el camp de sègol. En una època en què començava el culte de la imatge i en què les editorials començaven a fixar-se tant en el nombre de seguidors que tenia l’autor com en la qualitat de les obres, el seu cas va ser tota una raresa que va funcionar perfectament. De fet, se sospitava si existia o no, però algun altre escriptor que també ha fet classes d’arquitectura amb ella va corroborar que era real.
