Un acte que havia de servir per a fer una proposta d’aliança electoral va servir, també, per a proposar una rectificació discursiva. El portaveu d’ERC a Madrid, Gabriel Rufián, i el de Més Madrid a l’Assemblea de Madrid, Emilio Delgado, van venir a predicar dijous que el front ampli d’esquerres hauria de representar, també, el final del wokisme. No van gosar de dir-ho explícitament, però tot ho clamava: Delgado va dir que calia parlar més d’inseguretat perquè hi havia barris on els nens no podien sortir al carrer, i que calia respectar la masculinitat dels xavals, sense matisos, i Rufián va dir que l’esquerra havia de parlar més dels fluxos migratoris i de la multireincidència. Heus ací el segon gir de 180 graus de la carrera política de Rufián, després d’haver passat de l’independentisme rupturista al possibilisme de la Villa y corte.

Encara cal veure si aquest segon tomb es consolida o si Rufián recula perquè no el segueixen, però és cridaner el paral·lelisme que hi ha entre la maniobra que va fer a partir del 2018, quan va esdevenir el mascaró de proa del tomb d’Esquerra, i la maniobra que fa ara. Rufián és un especialista a fer-se seves les crítiques més dures dels rivals dels moviments que ell representa. Ara avala la idea que l’esquerra és càndida si és inflexible en la defensa dels drets humans com abans va avalar la idea que l’independentisme era purista: l’objectiu és retenir la centralitat quan es desplaça, encara que això impliqui canviar de principis abruptament, i encara que aquest canvi impliqui, al seu torn, donar un argument d’autoritat als rivals i deixar a l’estacada els vells aliats. En nom del realisme i de la necessitat d’evolucionar, Rufián navega per les modes sense prestar-se mai a cap fiscalització.

El problema no és canviar d’opinió, sinó que la posició intel·lectual sembla subordinada a la projecció pública de la pròpia figura política, i això, atesa la importància del seu paper de representant de molta gent –portaveu de l’independentisme a Madrid durant la dècada més convulsa de la història recent, figura preferida de l’esquerra per molts joves espanyols– l’arrossega sovint a subordinar-hi, també, la causa que diu que defensa. Per segon cop en la seva carrera, Rufián compra sobtadament el marc dels seus rivals –durant el procés, bé que ho eren el PSOE i l’esquerra espanyola, encara que avui se’n penedeixi, i ara bé que declara que ho és l’extrema dreta, obsedida a parlar de fluxos migratoris i de multireincidència– i els regala l’excusa perfecta: “No ho dic jo, ho ha dit fins i tot Rufián.”

No és una crítica personal perquè mai no ho fa del tot sol: l’operació sempre serveix l’interès d’algú. El problema és que aquest algú no són mai els votants que creien en les idees anteriors. A ells no els explica per què canvia d’estratègia, sinó que els tracta de ximples per continuar sostenint les mateixes tesis que fins fa quatre dies ell mateix defensava. Després de la tardor del 2017, les desqualificacions de Rufián a bona part de l’independentisme no tenien tan sols un sentit retòric, sinó que permetien de començar a articular una narrativa que legitimés la pacificació del país. En les provocacions de Rufián hi havia la llavor dels indults i de la bandera blanca. No estava sol, Rufián. Ara, l’enterrament del wokisme, si prospera, pot servir a una part de l’esquerra que té por que la història l’escombri perquè els consensos socials canvien molt de pressa.

Les tombarelles de Rufián són un problema perquè contribueixen a donar per perdudes les batalles importants i, en concedir els arguments dels seus rivals, no només les perd, sinó que fa més difícil de guanyar les següents. La posició de debilitat estratègica en què les idees de Rufián han deixat l’independentisme, desmobilitzat i sotmès als socialistes, haurien de ser un avís per a navegants. El moralisme amb les àvies de Lavapiés el va dur a dir, l’altre dia: “Si tinguéssim més força, i això sona fatal, faríem un PSOE millor.” Amb l’assumpció generalitzada dels marcs de l’extrema dreta, l’esquerra no tan sols té el risc de trobar-se atrapada en un llarg cicle polític en què la discussió política central siguin els immigrants i la inseguretat, amb una percepció d’apocalipsi general que justifiqui regressions de drets molt dràstiques, sinó d’haver-la legitimada.