A la conferència de premsa que l’editorial Proa va organitzar per presentar el guanyador de la primera convocatòria del Premi Proa de Novel·la, Jordi Nopca –periodista cultural i autor de La teva ombra, la novel·la que es va emportar el premi– va intentar satisfer la curiositat dels informadors que li demanaven que expliqués l’argument del llibre, però no se’n va saber sortir.

Portava –la va ensenyar– una llibreta plena d’anotacions a mà que havia preparat precisament per a aquella trobada amb els seus col·legues però a l’hora de la veritat no va ser capaç de donar gaires detalls per por d’incórrer en la imprudència de desvelar esdeveniments importants de la narració. Fer el que ara en diuen ‘un spoiler‘; és a dir, aixafar la guitarra al futur lector del llibre.

Dos germans, un secret

Confesso que els neguits de l’autor els vaig considerar gairebé com una posada en escena, una simple estratègia editorial per a la promoció de la novel·la, i recordo que vaig pensar que potser no era necessària tanta apel·lació a l’enjòlit. Ara, però, després d’un parell de lectures de La teva ombra he de reconèixer que, de comèdia, no n’hi havia gens perquè, certament, en les més de cinc-centes pàgines que ha escrit Jordi Nopca (Barcelona, 1983) m’he sentit arrossegat per un fil narratiu ple de sorpreses i de cops de volant que fan molt difícil per a qualsevol que, com jo ara, pretengui comentar el llibre anar gaire més enllà de frases com la que acompanya la publicitat que aquests dies surt a la premsa: ‘Dos germans comparteixen un secret que canviarà les seves vides.’

Es pot dir també que el protagonisme dels esmentats germans –Joan, el gran, nascut el 1983 i ja emancipat, i Pere, del 1986 que encara viu amb els pares– es complementa amb el protagonisme de dues dones –Laura i Kate– de les quals en algun moment s’enamoraran de tal manera que la marca de la seva companyia condicionarà extremament la trajectòria vital dels dos nois. La teva ombra és, doncs, un seductor joc de miralls en moviment i de relacions encreuades que permet al lector d’entrar en contacte des d’angles diversos amb les vides i els sentiments dels personatges que habiten el text. És una història en la qual hi ha ingredients d’infidelitat, de venjança, de culpa i d’uns quants sentiments exaltats més que, després de viure’ls en pròpia pell, tant Pere com Joan miraran d’afrontar, entendre i racionalitzar gràcies al recurs de l’escriptura.

De fet, l’estructura de La teva ombra és la suma dels relats que escriuen els dos nois a partir de les mateixes situacions que viuen però amb una actitud molt particular en cada cas, perquè mentre Pere s’expressa amb la sensibilitat ferida, son germà ho fa amb una agressivitat implacable. Dues actituds, doncs, extremes que exigeixen un rigorós control de l’autor sobre tots els aspectes de la trama i, sobretot, un notable exercici d’estil, perquè el que separa l’un relat de l’altre –i defineix, doncs, els caràcters dels dos personatges que els escriuen– és el llenguatge amb què es van descabdellant.

Cucs a la cuina

El contrast entre els dos germans arriba al lector per mitjà de vies diferents i crec que és un dels factors enriquidors del llibre. Pere, el més jove i vitalista, serà el protagonista passiu d’un episodi singular: una inesperada invasió de cucs a la cuina acabada de reformar de casa dels pares que incorpora aspectes gairebé fantàstics al relat molt coherents amb el tarannà del noi. Son germà Joan, en canvi, es mira l’existència en una altra tessitura: ‘A partir dels vint-i-cinc comences a enfonsar-te. Per anar bé, el dia que hi arribes ja ho has de tenir tot fet’, li sentim dir a la pàgina 229. I una cinquantena de pàgines més endavant el trobem reflexionant sobre la història que escriu, dient: ‘De fet, aquestes pàgines no són altra cosa que una llarga passejada cap al patíbul.’

Ras i curt: La teva ombra és una novel·la que m’agrada. Primerament perquè, com a lector, em proposa desafiaments estimulants. I, segonament, perquè és una obra ambiciosa en què l’autor se la juga i va a totes, des de les pàgines inicials –amb un esplèndid retrat de la vida familiar encapçalada pels pares– fins a la resolució final. Una resolució que m’atreviria a aventurar que suscitarà opinions variades però mai indiferents.

Estrenar palmarès

Torno a la conferència de premsa amb què obria aquest comentari. Jordi Nopca, home dotat amb un peculiar sentit de l’humor (i, tal com es detecta prou en el llibre, amb un carregament de referències musicals molt ben païdes), va confessar que se sentia molt satisfet per diversos motius, però sobretot pel fet d’haver guanyat un premi que fins aquell moment no tenia palmarès. ‘Això és una ganga que no crec que em torni a tocar mai més’, va dir. Jo potser no ho diria d’aquesta manera però, certament, pel que fa a Proa, l’editorial promotora del premi, crec que el camí ha començat amb molt bon peu i que, de fet, l’envit que se’ls presenta per als anys vinents serà, sens dubte, el de superar el llistó que ha deixat aquesta excel·lent novel·la.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb