Practicar la usura en ple segle XXI

Si us parlo d’empreses com Reddo, Moneyman, Cashper, Vivus, Wandoo… probablement no les coneixereu. Són empreses de què es parla poc i que es dediquen a una de les activitats més antigues de la història: deixar diners a uns tipus d’interès que fan esgarrifar. Són els moderns usurers, en forma d’operadores de concessió de minicrèdits amb dues característiques principals: són quantitats petites de diners i amb terminis de venciment molt curts. Un exemple: et deixo 300 euros avui i me’n tornes 500 d’aquí a dos mesos. Em cobren un 66% en tan sols seixanta dies, que significa una TAE del 2.000% i un TIN del 400% (vegeu nota al final el text). Evidentment, n’hi ha que cobren una mica menys i n’hi ha que cobren encara més.

La setmana passada, l’Associació d’Usuaris Financers (ASUFIN), presentava el sisè Baròmetre de Minicrèdits, que analitza per sisè any consecutiu l’evolució d’aquest mercat del qual se sap tan poc. Cal dir que no n’hi ha dades oficials de cap mena. L’opacitat és total. Les conclusions a què arriba l’informe, per a mi, són més que preocupants.

L’estudi diu: “El mercat dels minicrèdits sembla consolidat, a l’ombra d’una petició més gran de préstecs, alhora que continua operant d’una manera molt independent. Aprofita la situació actual de més demanda per a augmentar els seus tipus d’interès, especialment en els trams més utilitzats, de 30 i 60 dies.”

Alhora, “augmenta terminis i imports per adequar-se a una demanda que cerca quantitats com més va més grans. Amb tot, en el cas dels minicrèdits és evident que, amb més quantitat, cal ampliar el factor termini, atès que s’encara el pagament d’un deute més gran. Per això és normal que les tres variables –més costs, més termini i més import– vagin sempre de bracet”.

És un món fosc, molt fosc, en què s’aplica la usura sense miraments. I sense que ningú hi faci res. Parlo amb l’autor de l’informe, l’economista Antonio Luis Gallardo, que l’ha fet conjuntament amb el servei d’estudis d’ASUFIN, per a saber una mica més d’aquest submon tan real com desconegut. Li demano de seguida qui són els usuaris d’aquestes operadores. “Són consumidors que es troben expulsats del mercat formal de finançament d’entitats regulades, bancs i establiments financers de crèdit (EFC)”, em respon.

És, doncs, un segment de mercat a la base de la piràmide de les rendes, ple de gent que no pot oferir cap garantia i que demana quantitats petites per raons diverses: acabar de passar el mes, una necessitat inesperada… sempre de l’òptica de persones amb nivell de vida molt baix… que no són pas poques, certament.

Segons l’informe, les característiques principals que defineixen els minicrèdits són una quantitat baixa i un termini de devolució curt. La fórmula més usual, de 300 euros a trenta dies, ha estat la més repetida durant els anys, per bé que ha anat incorporant alguns canvis, sigui oferint terminis i especialment imports superiors per a clients antics que hagin retornat els seus préstecs en termini i forma o, en general, per a tothom.

“Respecte de la quantia havíem detectat especialment un creixement entre el 2022 i el 2023, amb una aturada i un lleuger descens l’any passat. Però el 2025, possiblement aprofitant la bonança del mercat de préstecs, torna a pujar”, em comenta Gallardo.

Un aspecte que m’interessa és el límit màxim d’aquests minicrèdits. Doncs, l’import màxim mitjà ha pujat el 2025: ha passat de 908 euros a 990. Aquesta xifra, que ja s’acosta a 1.000 euros, sembla una resposta a una necessitat creixent de quantitats superiors per part del consumidor. Si la quantitat puja, lògicament pugen també els terminis màxims, que passen de 40,5 dies de mitjana el 2024 a 45,8 el 2025.

Gallardo m’explica que la importància dels minicrèdits es multiplica si observem què ha passat aquests darrers anys. “Ja no és un producte nou per al consumidor, i fa dècades que és entre nosaltres, de manera que té unes característiques i uns desavantatges més coneguts. Per això ha canviat la manera de comercialitzar-se.” Els anuncis que en fan a la televisió són bastant marginals, esporàdics i solament d’empreses capdavanteres. Per contra, la manera preponderant de comercialitzar-se és per internet, intentant captar un públic més jove.

M’explica quins són els mètodes per a captar clients. Em diu que utilitzen sobretot una tàctica. “El fet és que, de les 10 empreses analitzades, 8 ofereixen el primer préstec amb l’etiqueta ‘gratis’, havent de retornar el capital prestat i prou. Aquest és el principal reclam per a captar clients.” Ho he comprovat personalment entrant a la web d’alguna de les empreses.

Hi ha un fet curiós. Em diu que una primera hipòtesi que tornen a corroborar enguany és que el comportament dels tipus d’interès dels minicrèdits és independent del del mercat. En un moment en què els tipus dels préstecs baixen (el tipus mitjà ponderat dels préstecs al consum a Espanya segons el Banc d’Espanya ha passat del 7,78% el març del 2024 al 7,05% el 2025), els minicrèdits pugen. És a dir, viuen en un món propi, que té la seva dinàmica. El cost dels minicrèdits més comuns, els que ofereixen 300 euros a trenta dies, puja del 3.278,60% TAE al 3.417,40% TAE. Aquesta pujada deixa el cost mitjà molt a prop del màxim de 3.478,30% del 2021, any en què, a conseqüència de la pandèmia, els préstecs més usuals es contractaven per a necessitats que es poden endevinar fàcilment… i de les quals van treure profit uns quants prestadors.

Una de les queixes principals del sector d’aquests operadors financers és que, per l’estructura de producte, quantitats petites i terminis de devolució curts, la TAE no és la millor mesura de comparació. Potser tenen raó i caldria aplicar el TIN, per la qual cosa parlaríem de tipus més ajustats, al voltant del 400%. A mi em sembla usura, igualment, o, si voleu parlar clar, una estafa amb totes les lletres, a gent que difícilment pot protestar.

No cal dir que el risc principal dels minicrèdits és l’impagament. És evident que el client que està disposat a pagar els costs elevats per impagament ho fa generalment per una necessitat de diners que no pot cobrir per unes altres vies. Per això, si hi afegim la variable dels terminis curts, el problema de possibles impagaments es dispara, i més amb uns costs addicionals molt alts.

Aquestes penalitzacions es mantenen, habitualment, entorn de l’1% diari, i no s’han relaxat amb la baixada dels tipus d’interès, encara que, en alguns casos, s’autoimposen alguns límits. Per exemple, que no es cobra un sobrecost que sigui dues vegades més alt que el préstec. Passat el límit del termini sense pagar, les operadores venen la cartera d’impagats, a un preu més baix, a empreses que es dediquen només a cobrar.

La pregunta obligada és per què es permet tota aquesta barbaritat? Gallardo em diu: “Perquè les operadores tenen total impunitat per a actuar: amb la normativa actual, els consumidors han d’acudir als tribunals si volen aconseguir que es declari abusiu l’interès que paguen. I és clar que, per les quantitats de què parlem i pels nivells de renda dels clients, no té sentit pagar un advocat per a fer la denúncia. A més, les empreses que concedeixen aquests microcrèdits i préstecs ràpids no són entitats de crèdit i no es troben subjectes a la supervisió del Banc d’Espanya, ni tenen una activitat sotmesa a cap regulació.” ASUFIN i més organitzacions de consumidors veuen que cal regular-ho i demanen, amb urgència, una normativa reguladora.

Gallardo m’explica que en un primer moment havien pensat de crear una figura nova, però que en realitat no cal, perquè són regulades per les EFC i si s’encabissin a dins això s’acabaria. “Es podria permetre una prima de risc addicional, en aquests casos, però el marc legal ja és regulat. No seria tan complicat.”

PS. En el context financer, TIN i TAE són sigles que es refereixen a dos tipus de taxes d’interès utilitzades en préstecs i més productes financers. El TIN (tipus d’interès nominal) és l’interès bàsic que s’aplica al capital prestat, sense incloure-hi comissions ni despeses addicionals. La TAE (taxa anual equivalent) és un indicador més complet que inclou el TIN i totes les despeses i comissions associades al préstec, expressades com un percentatge anual. Serveixen per a comparar ofertes diferents. La TAE és més útil per a avaluar el cost real i el TIN pot servir de punt de referència inicial.