04.12.2025 - 21:40
La setmana passada vaig explicar que entre els partits i els votants occidentals hi ha dues visions de futur contraposades. L’una considera que cal preservar el sistema institucional, que el món sorgit del final de la Guerra Freda ha estat positiu per a tothom, i que tot canvi profund posaria en perill la democràcia. L’altra denuncia que aquest model ha estat perjudicial per a molta gent, que està controlat per les elits i sobretot que és irrecuperable. Els primers els anomeno institucionalistes, els segons insurgents. El conflicte funciona al marge dels eixos tradicionals –dretes i esquerres, liberals i autoritaris– i és fonamental en l’etapa històrica que estem construint.
L’insurgent d’esquerres més conegut és el senador nord-americà Bernie Sanders, que encara avui, a vuitanta-quatre anys, convoca milers de persones en una ronda de mítings titulada “Combat l’oligarquia”. Els temes sempre són els mateixos: la desigualtat econòmica, la precarietat dels treballadors, el sistema sanitari. El gran enemic de Sanders no han estat mai els republicans, sinó la facció institucionalista del Partit Demòcrata, que l’ha atacat amb les armes del nou progressisme identitari. Quan va decidir d’anar a pòdcasts conservadors per arribar als nois joves, el van acusar d’alimentar la transfòbia.
A Catalunya la insurgència no para de créixer, i aquests vots els recull un sol espai polític, Aliança Catalana. Com ha passat a altres països, molta gent els votarà amb la pinça al nas només per aconseguir algun canvi profund, tot i que de fet el programa econòmic sembla copiat de la vella Convergència. El motor de la fúria, i en això tampoc no som originals, és el descontentament amb una explosió demogràfica inèdita al continent i que s’ha imposat de manera acrítica i autoritària.
Pot sorgir un moviment insurgent d’esquerres a Catalunya que ofereixi una proposta atractiva per a la gent descontenta? Ara mateix és molt complicat. Venim de l’experiència de Podem i els Comuns, un espai polític que va sortir d’una petita revolta juvenil i es va convertir en un món reaccionari, elitista i excloent, capaç de pactar amb qui sigui per mantenir les cadires. La CUP, per la seva banda, no es pot desempallegar de l’herència del procés, i viu un conflicte intern que reflecteix les tensions entre el país i la capital. I no sé si és gaire factible voler fer dues revoltes alhora.
El gran obstacle per a l’aparició d’una alternativa és, a parer meu, la concentració de poder a Barcelona. Un activista d’esquerres de la capital té al davant un món llaminer de càrrecs de confiança, observatoris, fundacions, ajuts a projectes interseccionals i viatges a l’Amèrica Llatina. Davant de la possibilitat d’augmentar la prosperitat individual per la via dels fons públics, enderrocar el sistema es converteix en una opció poc atractiva. Naturalment, el discurs de portes enfora roman intacte, però la gent de seguida en detecta la hipocresia. És el que passa amb els Comuns: sis diputats al parlament, tots sis de Barcelona.
Avui Catalunya pateix el fet que tant la política com els mitjans són controlats per un món minúscul, endogàmic i plenament barceloní, gent que ha estudiat les mateixes tres carreres (dret, ciències polítiques i periodisme), que ha tingut experiències idèntiques de joves, i que ha compartit professors, cerveses, tertúlies i llits. Malgrat les discrepàncies superficials, reprodueixen ideologies clòniques pròpies de les ciutadelles metropolitanes (globalització, identitats sexuals, obsessió per Palestina, silenci total sobre la immigració) que no tenen res a veure amb els interessos de la majoria. Tot heterodox que s’aparti d’aquest consens ha de ser expulsat del debat, a voltes amb l’argument que és un indocumentat que no es mereix tenir veu, altres vegades penjant-li l’etiqueta de radical perillós.
D’aquí ve el desconcert total davant d’Aliança Catalana, un partit que prové de les muntanyes i que guanya repercussió a les xarxes quan ataca els dogmes institucionals des del faristol del parlament. Quan moltíssima gent reclama renovar les estructures, o fins i tot enderrocar-les, l’hegemonia barcelonina només ofereix paràlisi i esterilitat. És per això que el projecte d’Alhora no s’enlaira, perquè presenta institucionalisme a gent que n’està farta. I també és l’origen de la fúria creixent contra els mitjans tradicionals.
Un dia o altre un grup de motivats haurà de trobar la clau, barrejar les demandes dels insurgents amb una política d’esquerres que, ara sí, no traeixi la classe treballadora ni la vengui als interessos de les elits econòmiques. Si seran de Benifallet, de Cervià de Ter o de la Vall Ferrera ja no ho sé, tot i que els obstacles que trobaran són previsibles: primer els ignoraran, després els intentaran comprar i, si no se’n surten, els voldran destruir. Però no perdem l’esperança. El procés, al capdavall, va començar a Arenys de Munt.
