abascal casado

1. Fa un temps, en un diari de Madrid, antic portaveu del progressisme hispànic, un professor de Dret Constitucional va publicar un article a propòsit del tema ‘populisme vs. democràcia’, on no eren citats, casualment, dos dels corrents populistes espanyols més principals, condemnats a pactar quan toqués, o a fer-ne un de sol si fos necessari: PP i Ciudadanos. (No per casualitat, el professor de Dret Constitucional havia estat un dels fundadors del partit de Rivera i companyia.) Tot arribarà, que vaig pensar. En tenien el pretext –el ‘desafío separatista’–; només els faltava un catalitzador, que ja ha arribat, efectivament, amb Vox. (Parodiant el títol d’una pel·lícula espanyola dels temps franquistes, ja podem afirmar que ‘todo es posible en Andalucía’.) El cas és que, posat a embolicar la troca, el professor de Dret Constitucional trobava una ‘semblança’ entre els populistes russos del segle XIX, el feixisme i el nazisme, l’anarquisme i el peronisme, el jacobinisme i el nacionalisme… I, més en concret, entre Pablo Iglesias i Artur Mas. Fot-li fort, que és de Reus! I què devien tenir tots ells en comú? Molt fàcil: l’estratègia per a accedir i conservar el poder definint una causa prèvia a tots els mals. Una causa que havia de ser tan senzilla d’entendre ‘emocionalment’ com difícil d’explicar racionalment ‘amb bons arguments’. (No per casualitat, un dels coachsd’Arrimadas fa ben poc li deia que la qüestió no és que t’entenguin o no, sinó com es diuen les coses…) El bon professor, per a qui l’estat és un ‘instrument, l’únic objectiu del qual és que les persones siguin lliures i iguals’, oblidava el paper central que ha tingut, justament, l’estat (i l’espanyol, per més senyes, entre d’altres) a l’hora d’encarrilar la crisi financera salvant els bancs amb diners públics i descarregant sobre la majoria de la població els costos de la intervenció oficial en forma de retallades, pèrdues de drets laborals per llei, precarietat, treballadores pobres… Mals estructurals per a recompondre el domini del capital sobre una societat malalta a causa d’una crisi… capitalista. En paral·lel, aquest mateix estat bondadós dictava –democràticament, si us plau– mesures contra la dissidència en nom de la ‘seguretat’. Mesures que anaven des de la cadena perpètua encoberta i la repressió contra el dret d’expressió i manifestació fins a la utilització de les xifres macroeconòmiques per a disfressar la pobresa de més d’un terç de la població. L’estat hi posava el lubricant. El pastor deixava el llop vigilant el ramat. I els seus rabadans a Catalunya, llegiu Ciudadanos, s’abstenien en (o votaven en contra de) proposicions parlamentàries favorables als drets de les dones, dels migrants, o dels més necessitats, mentre desviava l’atenció cap a l’escola i la llengua, els llaços grocs i la brega parlamentària, els mitjans públics i el victimisme unionista, i es negava a condemnar el franquisme. Un sistema de retroalimentació entre populisme i estat que ha portat, per mitjà dels vasos comunicants entre societat, partits i aparells estatals, a un populisme d’estat sota disfressa de democràcia liberal en forma de monarquia constitucional.

2. En l’article esmentat, el nostre professor també defensava la idea que a Espanya els òrgans de l’estat emetien mandats que els vinculaven entre si, i que aquests òrgans es controlaven mútuament –el congrés al govern, i els jutges a tots dos. Feia, doncs, com qui ignora la composició del tribunal constitucional; o com si el congrés no hagués estat durant anys la politja de transmissió del partit del govern o del bipartidisme oligàrquic; o com si la fiscalia i l’Audiència Nacional no actuessin en funció de les necessitats tàctiques del govern, i etcètera. El fet que l’aparell executiu hagi de defensar l’aparell judicial, per exemple, com ha fet Pedro Sánchez aquests dies a Brussel·les, en relació amb els judicis contra els dirigents independentistes, demostra que la separació de poders a Espanya és una fal·làcia. Afirmava, igualment, el professor que la presa de decisions arribava després d’un ‘procés racional i argumentatiu’. En quins espais es dóna aquesta mena de miracle? Als diaris, que són en si mateixos terminals dels seus amos, generalment fons voltors, o bancs, o caixes al servei de l’Íbex 35, i que actuen per conformar coalicions al servei de l’immobilisme més reaccionari? O al congrés, on va funcionar tant de temps el corriol del partit únic, com en el cas de la ‘llei mordassa’? O en els aparells judicials, on les majories conservadores imposen sistemàticament el criteri més retrògrad? El nostre professor volia significar que calia evitar des de dalt que el poble s’autoorganitzés, que fes perillar la dominació, que no acceptés les ordres del capital financer… Per això havia de demonitzar qualsevol alternativa, tant si era de classe com si era política o si era nacional, que fes trontollar l’edifici d’allò que ell anomenava democràcia –una altra perversió dels mots, com solen fer els populistes de debò. Finalment, em vaig preguntar si el nostre professor no hauria obtingut la llicenciatura per la facultat de Copacabana.

3. El passat diumenge es va voler escenificar a Madrid el canvi de testimoni en la cursa de relleus –o el joc de mans, segons unes altres perspectives– per a dur l’estat espanyol a les portes de l’autoritarisme postdemocràtic. (Estic segur que el nostre professor per Copacabana ho hauria titllat de reunió del centredreta espanyol.) La cursa havia començat, fa una dècada i mitja, amb la croada anticatalana del PP a tot Espanya; Cs en va agafar el testimoni a Catalunya; i Vox l’ha pres de tots dos per ajudar-los a reprendre l’alè fins a arribar a la meta. Una cursa enfollida, on els qui van començar essent assenyaladors acaben essent assenyalats, i els nous assenyalats esdevenen al seu torn nous assenyaladors, i així successivament, fins a liquidar tots els espais de dissidència àdhuc interna –l’aplicació del ‘dret de l’enemic’ als dirigents independentistes marca el camí a seguir–, sota pretext de la sacrosanta unitat de la pàtria a toc de clarí, enlairament de banderes i murga de legionaris: al pas que van, trobaran en els seus propis rengles més enemics a destruir que no pas adversaris a derrotar. És l’estat del populisme o el populisme d’estat a plena llum del dia, que, com ha dit algú, ‘desplacen el discurs i falsegen la realitat’. El problema és que això no es limita als partits en pugna pel poder, sinó que emana dels aparells ordinaris de l’estat. Començant pel judicial, passant pel legislatiu i acabant amb l’executiu, tots ells conreen un discurs per a alienar la realitat, o sigui, per a imposar mitges veritats, o sigui, per a dir mentides, que consisteix a dissimular que estan d’acord amb les qüestions estructurals del sistema –imperi de la llei, model econòmic neoliberal, ordre social i repressió de la dissidència– mentre desplacen l’atenció cap a aspectes d’ordre cultural –creences, races, gènere–, cosa que permet de convertir l’estat en un fals àrbitre del desordre inherent a la societat capitalista i en un avalador real de l’ordre polític inamovible. Abans, d’això, en dèiem lluita lliure americana, i la seva principal característica era el tongo, l’ensarronada, l’aixecament de la camisa a l’espectador anònim que havia pagat l’entrada com el ciutadà anònim diposita la seva confiança en la papereta de vot…

4. D’ara endavant, i passi el que passi amb els judicis en marxa, s’entreveurà la mena de monstre de mil caps i estratagemes amb què l’independentisme se les haurà de tenir. I, ens agradi poc o molt, l’Espanya neofranquista marcarà la política general de l’estat, mani qui mani al govern de Madrid, perquè els hem ficat la por al cos i no disposen de cap argument, ni de voluntat, si calgués, per a recuperar Catalunya. Només cal veure la reculada del govern de Sánchez en el cas del relator o els càlculs merament electoralistes en què s’ha enfangat el PSOE per adonar-se del camp de maniobres en què es mouen les esquerres espanyoles. Així les coses, l’avenir immediat de l’independentisme no sembla pas que pugui consistir en la demanda d’un ‘diàleg’ que ningú no vol a Espanya en condicions paritàries, o sigui, realment democràtiques. Tampoc sembla que pugui consistir a eixamplar poc o gaire la base, atès que està hipotecada per una ideologia unionista d’estat que amaga les contradiccions socials existents, com la nostra dreta postautonomista ho fa a casa nostra. L’única via que sembla que li pot quedar a l’independentisme seria la combinació de majories municipals i parlamentàries contínuament assetjades per la intromissió repressora de l’estat, ajudat per la seva quinta columna catalana, per a evitar que l’independentisme pugui governar mai en pau –l’única manera seriosa d’eixamplar l’hegemonia. Una situació que obligarà l’independentisme a respondre amb una mena de guerra de guerrilles cívica, allargada en el temps i ampliada en l’espai, per a desestabilitzar totes les temptatives de recompondre la dominació de l’estat a Catalunya. (En aquest context, m’abstinc d’entrar en el tema Mossos per evitar mals de cap al personal.) Tot plegat exigirà una estratègia d’autodefensa fèrria al costat d’ofensives tàctiques audaces per a reunificar el moviment des de baix, refer la unitat política sota un nou full de ruptura i generar lideratges sòlids i reconeguts. Abans d’arribar a la multilateralitat, caldrà treballar molt més la unilateralitat. Que quan hi hàgim de tornar, ho fem millor, Deo (o República) mediante.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb