Pol Estrada: “Triomfen tota mena de gurus tronats perquè no hi ha cap projecte espiritual”

Pol Estrada, de vint-i-set anys, ha escrit Els arbres no s’ho mereixen (Ela Geminada), un recull de contes molt recomanable pensat per a adults, on trobem sexe, droga i rock and roll i que, sense ser autoficció, ens porta a un món narrat de manera molt intensa, molt viscuda. “Aquí les rialles sovint s’ofeguen a mig coll, perquè et fan riure quan no toca i rere la sàtira s’amaga la crueltat, la tendresa o la desesperació”, diu l’editorial. Estrada, elogiat per Enric Gomà, treballa a la web del Diari de Girona, ciutat on passa la meitat de la setmana, i dijous va rebre VilaWeb a Castellcir (Moianès), on viu l’altra part de la setmana. Ens trobem un home que s’ha educat mig a Barcelona, mig al Moianès, que gaudeix escrivint i llegint i que ens ajuda a descobrir no solament la seva literatura, sinó la de companys seus de generació, alguns dels quals coincideixen a la revista Temperatura, revista per anar a cagar.

—A què es dedicava la vostra mare?
—La meva mare té una feina molt interessant. La meva mare és aromista i treballava, assalariada, en una empresa de Montornès del Vallès, que es diu Lucta. El pare, enginyer agrònom. Quan era petit era forner. Ha fet plànols de piscines. Ha anat una mica trampejant. Sóc el fill gran, tinc una germana.

—Viviu a Castellcir. Té nom, la casa?
—Bé, jo sóc de Cal Tori. Ve d’Adjutori.

—Què estudieu?
—Provo de fer periodisme a la UAB. Em decep una mica. I és quan miro Girona amb l’excusa de poder marxar i vaig a fer Comunicació Cultural. Ja m’hi he mig quedat. Vaig fer-hi molt bons amics, vaig fer-hi la xicota i treballo al Diari de Girona, ja fa bastants anys.

—L’entrada del llibre té una frase de Trabal. Quins altres autors seguiu?
—Contistes: Monzó, Sergi Pàmies, Empar Moliner.

—Descobriu-me, si us plau, gent de la vostra edat.
—Hi ha un noi a Girona que es diu Pau Martí, que s’ha autoeditat un llibre. El venia pel carrer, allà al Pont de Pedra. És boníssim: potser, de tot el que es fa ara d’autoficció, el millor que he llegit de la remesa aquesta d’autors catalans. A la revista Temperatura  hi publica una noia que es diu Mariona Fonserè, que també és molt bona.

—I estrangers?
—Ara llegeixo George Saunders, que té una forma de publicar molt curiosa: publica conte curt i a vegades hi posa novel·les curtes. Una mica com fa Quim Monzó en El millor dels mons. Potser m’agradaria venir cap aquí. Perquè és com desmuntar una mica la solemnitat de la novel·la.

—Des de quan escriviu? Des de petit?
—No, no, en absolut. Em vaig aficionar a llegir una mica de rebot. Perquè anava amb una noia a l’ESO, que era molt estudiosa. A casa, hi tenia una biblioteca dels seus pares, i tenien tots aquests llibres petits de contes de Quaderns Crema: de Monzó, de Pàmies, d’Empar Moliner. Molts cops anava a casa seva i em feia esperar assegut al despatx mentre ella acabava d’estudiar. I llavors tampoc no hi havia les xarxes socials com hi ha ara. I vaig anar agafant llibres, i m’hi vaig anar aficionant.

—Escriviu de manera molt intensa. Sembla droga i tot. Màrius Serra en diu magnètic.
—Pot ser. Hòstia, és bo, això. En general, el conte et permet condensar-ho molt. Jugar molt amb el to, i en molt poc tros hi ha d’haver el plantejament, el nus o el conflicte.

—Els temes són una mica crus: sexe, droga i rock and roll.
—Potser és el que més m’interessa per l’edat que tinc. I també és el que més em crida l’atenció, el que a mi m’agrada llegir. Aquest estiu m’he llegit tot Houellebecq. Diuen que l’has de llegir del començament al final. I ho he fet així. És un tipus de narrativa, aquesta cosa del realisme brut, que m’agrada. I he intentat jugar amb estructures narratives diferents per no cansar-me. Un conte el faré sense cap punt, etc.

—Quin conte feu sense cap punt?
—El de l’home se suïcida.

—Ah, és el conte que comença amb tot de frases en parèntesi, que no es tanquen. Tots cap a una banda: ((((. Després, a mig conte, comencen a tancar-se: ))). Els parèntesis es tanquen concèntricament?
—Sí. Aquest conte és molt experimental i el vaig haver d’escriure, diguéssim, per parts. Primer havia d’escriure el contingut de dintre d’un parèntesi i, quan el tancava, havia de concordar el final d’un parèntesi amb l’inici d’un altre. I si es fa la prova, tanca tot i quadra.

—Fora del parèntesi només hi ha una frase: l’home se suïcida.
—Sí, i llavors dintre els parèntesis hi ha tota la narrativa, i tots els detalls.

—Teniu vint-i-set anys i m’ha sobtat la quantitat de religió que hi ha.
—Sóc un ateu convençut, però m’interessa la història de les religions. És una cosa que m’ha agradat sempre. I molt probablement sí que hi ha la sensació que hi ha un buit espiritual que no s’ha omplert amb res i que ara ens n’adonem: que en segons quins moments, quan el món trontolla, això et serveix per a agafar-t’hi. I la sensació aquesta que triomfen tota mena de gurus tronats perquè no hi ha cap projecte espiritual en comú m’interessa. I m’hi acosto per aquí.

—De què tracta “El pipí dels grans”?
—És una escena familiar de diumenge, que es torça. Són temes crus i d’adults però que vull explicar amb llenguatge infantil.

—Un que m’agrada molt és el de l’Home dels Nassos.
—Jo els contes els penso perquè distreguin i facin la funció de conte tradicional. I sí que hi havia la voluntat de criticar una mica les cotilles de les xarxes socials i aquesta pressió estètica que hi ha avui dia.

—Una altra cosa que m’agrada és que hi surten protagonistes que no s’amaguen de ser homes.
—No m’agrada fer coses postisses. Sí que potser hi ha un conte, el del Nan, que és una primera persona molt estripada, amb un llenguatge molt juvenil. La primera persona et permet que aquell personatge digui coses tronades, sense que jo m’hi senti identificat. A vegades sembla que el que escriguis et representi. Hi ha coses que he escrit aquí que no em representen gens.

—El del Nan és el partit d’ascens del Girona.
—Jo aquell dia treballava al Diari de Girona i va ser un dia molt emocionant per a la ciutat. I la premissa és un grup d’amics, deuen tenir setze o divuit anys, que queden per mirar els partits i fumar porros. Narrat per un personatge que veu el món des dels seus propis ulls, un món esbiaixadíssim, que es veu sotmès a la correcció política a l’hora d’escriure, però en el fons pensa diferent. Entrar en aquesta mena de cotilles i de falques, en el políticament correcte, li costa a vegades.

—Us agradaria escriure tota la vida?
—No només escriure. Però si m’hi pogués dedicar seria fantàstic. M’agrada, m’ho passo bé. Ja tinc altres maneres de buidar-me, quan estic malament. M’agrada escriure quan estic bé.

—Voldríeu dir alguna cosa que no hagi preguntat o subratllar una idea expressada?
—Que no està bé aquesta puta moda d’avui de posar paràgrafs i capítols en castellà. Trobo que és una moda que… Tot el que premia Anagrama hi ha capítols en castellà. I és assumir, diguéssim, la diglòssia d’una manera molt covarda. Ho trobo una parida. I en el fons no aporta res, perquè sembla que donis més profunditat als personatges, però jo ho veig una mancança.

—Ara m’heu fet pensar que envieu el president de la Generalitat al terapeuta, en un dels contes.
—Home, hi deu anar, no? Jo no aguantaria dos dies amb aquests càrrecs i aquests rols i aquestes pressions. I veig que van fent, aquesta gent. Jo, treballant a la premsa, avui pensava: no m’he trobat mai amb pressions. És que la gent, de veritat, s’estova amb el pas del temps. No et trobes una paret. És una decisió teva pròpia, la de mantenir uns certs ideals. En la mesura que hi vas estant i t’hi vas acomodant, et vas desgastant i et vas estovant.

—Hi ha més autocensura que censura?
—Segurament, molta més.