Pobra Guàrdia Civil

Tenia interès per la pel·lícula d’Agustín Díaz Yanes, un director que respecto per la seva Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto des del mateix títol, del 1995, i que des de llavors no havia fet res de gaire galdós. He vist la cosa nova, Un fantasma en la batalla, perquè era ell. No sé si continuaré seguint la seva erràtica trajectòria que, justament per ser-ho, que ara hi és i ara no hi és, m’ha fet fins ara curiositat quan tracta temes polítics. Parlar del clima basc d’ençà dels anys vuitanta des del punt de vista de la Guàrdia Civil no deixa de ser un repte, però fer-ho sense entrar en els seus abruptes i espantosos actes criminals em sembla un repte pitjor i, atès el misèrrim coneixement del públic sobre aquell moment històric, una tremenda negligència i falta de respecte per l’espectador.

La protagonista és una jove guàrdia que s’haurà d’infiltrar a ETA en un dels seus moments més endimoniadament forassenyats, quan decideix d’atemptar contra polítics i jutges i periodistes. Al llarg de deu anys, l’agent anirà aconseguint les dades suficients per desarticular els màxims zulos d’armes i d’arxius de l’organització a les zones del nord. Tot això està molt bé i calen tota mena de films que, com fan els nord-americans amb la seva, contin la història recent en imatges, aquí el trasbals d’Euskadi. Falten més films i més sèries sobre ETA. I encara manquen més els films i sèries sobre les forces armades contra ETA: sobre els GAL (Grups d’Antiterroristes d’Alliberament, en les sigles espanyoles), grups armats del Ministeri d’Interior durant la dècada dels 80 creats pel govern espanyol, llavors socialista; i sobre la caserna d’Intxaurrondo i les tortures que s’hi practicaren en la seva sostinguda activitat en tant que centre de la guerra antietarra.

I mentre aquestes històries audiovisuals sobre els budells d’ETA i sobre els budells contra ETA no hi siguin, tractar de passada els GAL, sense esmentar-los, i dedicar una frase i una escena mínima a les tortures d’Intxaurrondo, com a Un fantasma en la batalla, fa plorar. Més per venir d’un director d’esquerres, si és que això continua volent dir alguna cosa, potser no, però almenys pot servir, la denominació, per dir que no és d’extrema dreta. Pobra guàrdia civil, pobra jove, ai, quin patiment, quin absurd, no se sap per què s’hi va enrolar. I això mateix, les raons no dites d’aquesta jove que podrien aportar densitat, tampoc no agafen volada. És difícil parlar del que no es coneix, no sembla que ni Yanes ni els seus guionistes hagin conegut ni vist de prop ningú amb aquestes circumstàncies al llarg de tant de temps, potser només n’han sentit a parlar.

L’interessant és que aquesta pel·lícula ha coincidit, pràcticament alhora, amb una altra pel·lícula amb el mateix motiu, La infiltrada, d’Arantxa Echevarría, que no he vist, basada en la història real d’una policia que va arribar a infiltrar-se en la cúpula més cúpula etarra, convivint amb els dirigents en un pis. És interessant la cosa perquè en tots dos casos, i sense que ho sabessin, els dos equips internacionals de producció i els de direcció s’han plantejat parlar de la complexa història basca del tombant de segle des del punt de vista de les forces armades de l’estat i de dues dones. Creu la indústria del cine espanyol que aquesta doble perspectiva agradarà més a un hipotètic mercat internacional? Potser n’és l’excusa, però més aviat aquests films estan aixecant un relat basc opcional paral·lel, que convindrà seguir.

Ja fa dies que les plataformes programen sèries d’agents de l’UCO (Unitat Central Operativa), el màxim òrgan de la policia judicial de la Guàrdia Civil, que ha renovat la imatge dels agents, en vestimenta que fa patxoca i en vides privades cuquis. Ara sembla haver arribat l’hora que la Guàrdia Civil es cobri el paper històric que ha fet en una Euskadi que ara mateix encara no ha trobat una consistent pau civil. El cine hi aporta la seva benedicció, a la pobra Guàrdia Civil. Un fantasma recorre el cine sobre Euskal Herria i aquesta és la batalla.