El crani trobat a l'excavació d'una de les cases de la Torre d'en Galmés (fotografies: Prats i Camps).

El poblat talaiòtic de la Torre d’en Galmés ocupa unes sis hectàrees de terreny entre els barrancs de la Torre Vella i Cala’n Porter, al terme municipal d’Alaior, a tocar de la platja de Son Bou. És el més gran de Menorca i el que s’ha conservat més bé. És molt orientat al sud, construït sobre una elevació del terreny que permet d’albirar, si el dia és clar, pràcticament tota la costa sud de Menorca. L’skyline el formen tres talaiots en línia i molt pròxims els uns dels altres. El conjunt és impressionant perquè s’hi han trobat exemples de cases circulars, algunes de les quals s’han excavat i permeten d’intuir o interpretar com era la manera de viure dels menorquins de fa vint-i-tres segles, allò que es considera talaiòtic final.

Corprèn que, si hom se situa al recinte de la taula, per exemple, pot veure un paisatge pràcticament idèntic al que veien els pobladors de l’illa que van construir ací la seva llar. Probablement, les úniques diferències són els damers del verd. L’abandonament de molts camps de conreu ha fet que ara hagi crescut la vegetació de manera salvatge.

Entrada al jaciment de la Torre d’en Galmés.

Expectació per les restes trobades

Visitam el poblat un dimecres molt xafogós d’agost, el dia de santa Clara, marcat al calendari dels meteoròlegs com el que ha de començar una onada de calor al país. A Menorca, el dia s’ha despertat rogenc. Una vegada més, aquest estiu, ha plogut fang: carrers i cotxes clapats de vermell. Al sol li costa de traure el nas entre el gruix dels ennuvolats.

És una jornada especial al jaciment perquè fa tot just vint-i-quatre hores que s’ha fet pública la troballa de restes humanes a la casa que s’excava. Un esquelet, pràcticament sencer, ja s’ha extret. Ara, totes les mirades són posades en un crani que encara roman mig enterrat. No és sencer, s’ha d’anar amb molta cura i hi ha molta feina prèvia abans no es pugui deslliurar de la terra vermella que l’ha conservat més de vint segles. També hi ha un fragment de còccix. Elena Sintes, l’arqueòloga experta en antropologia, el neteja amb una cura extrema, s’hi aboca en una postura impossible, així com si provés de protegir-lo d’algun mal que l’exposició pública li pogués originar. Com si en preservés la intimitat.

Hi ha molt de trull. Molta gent fent moltes coses en un espai molt reduït. Fora de la casa, hi ha un grupet de joves que fan un sondatge per a comprovar si fora del recinte hi ha alguna altra construcció o algun element d’interès. Un transistor encadena grans èxits internacionals.

Una campanya de tres setmanes

Aquesta campanya l’han finançada els Amics del Museu de Menorca i també té el suport del Consell Insular de Menorca, de l‘Ajuntament d’Alaior i de l’Ajuntament de Maó, que aporta la logística per a allotjar un grup d’estudiants que s’han desplaçat fins a Menorca per a treballar a l’excavació. Els treballs de camp duren tres setmanes i ara són a punt d’acabar. Els co-dirigeixen els arqueòlegs Toni Ferrer, Borja Corral i Carlos de Salort. Treballen amb ells més arqueòlegs i conservadors especialitzats en diferents àmbits perquè cada moviment, extracció o documentació es faci de la manera més adequada per a poder-ne extraure tanta informació com sigui possible.

L’objectiu és aconseguir que les restes, tant les humanes com les materials, tenguin un relat. No és tant el fet de reconstruir un cos o un objecte de ceràmica, com d’escriure’n la història. La prehistòria, en aquest cas. Per això, quan s’acaba la campanya sobre el terreny, s’ha de fer la feina d’anàlisi al laboratori. Cecilia Ligero, presidenta de l’Associació d’Amics el Museu de Menorca i conservadora restauradora de patrimoni, també és al recinte. Explica que fa uns dies que han treballat en la consolidació d’un dels murs per a garantir la seguretat dels tècnics. Ens diu que la feina del laboratori és molt llarga. Li demanam per què dosifiquen tant la informació, per què no comuniquen immediatament les troballes que fan. “Quan trobam alguna cosa important, no tenim tota la informació. Hem de fer les anàlisis, ens ha de quadrar tot el discurs perquè el que diguem tengui un rigor, perquè no ens inventam res. Podríem fer suposicions, però no ens podem arriscar a equivocar-nos com a científics que som.”

El crani

Com que avui és un dia especial perquè s’ha de desenterrar el crani i el còccix d’un segon individu de la casa, pel jaciment passen arqueòlegs experts no relacionats directament amb la campanya, però coneixedors de la importància d’aquestes troballes i del conjunt talaiòtic en general. Un d’ells és Cristina Rita, ara jubilada, però que continua essent un referent de la recerca arqueològica a l’illa. Va treballar al Museu de Menorca i va ser cap de servei de Patrimoni Històric al Consell Insular de Menorca.

Enmig de l’anar i venir dels uns i els altres, Rita s’interessa per la col·locació i per la ubicació del crani i dels objectes trobats. Ens explica que aquest poblat era una construcció important a l’època, al talaiòtic final. “És una societat organitzada. A la Torre d’en Galmés hi ha carrers, hi ha cases, hi podrien haver viscut entre tres-centes persones i quatre-centes”, diu.

Una troballa inusual que obre molts interrogants

Demanam a Toni Ferrer que ens ajudi a interpretar, amb els ulls de la ciència, què veiem i ens conta que això que ara s’excava, el lloc on s’han trobat les restes humanes, podria no ser un pati descobert perquè s’hi veuen enderrocs. “Es va abandonar el segle III abans de Crist, que era l’època de les guerres Púniques entre els romans i els cartaginesos. Sabem que la casa es va abandonar i que després hi van dipositar els cossos. S’han trobat dos individus, un de bastant sencer i aquest crani.”

Segons Ferrer, trobar restes humanes és rar, però a la casa número set també se n’hi van descobrir. “Això vol dir que va passar alguna cosa inusual. El fet històric amb què coincideix és la segona guerra Púnica. Sabem que molts menorquins hi van anar com a mercenaris.” I, en aquest punt, Ferrer cita el general cartaginès Magó, que va fer una lleva i es va endur dues mil persones de l’illa per a lluitar a la guerra. “Això quadra cronològicament amb aquesta casa”, apunta.

Dos dels tres talaiots del poblat de Torre d’en Galmés.

Fins a la Torre d’en Galmés també s’hi ha acostat Quim Pons Machado, arqueòleg i el tècnic del projecte Menorca Talaiòtica Patrimoni Mundial de la UNESCO. Les dates d’avaluació són pròximes. Ens explica la importància del que veiem, ara ja sí, sota un sol inclement. “Ara s’ha arribat al nivell d’ocupació de la casa, fins ara s’havien llevat els enderrocs, però ara som al nivell que habitaven les persones. És un moment delicat i molt interessant. És el moment del pinzellet, de documentar cada cosa al màxim”, ens diu. I li demanam si és normal que hi hagi tanta gent allà dins. La resposta torna a ser la mateixa: l’expectació pel crani. I ens presenta Amalia Pérez Juez, arqueòloga de la universitat de Boston que té un projecte propi a la Torre d’en Galmés i col·labora amb els Amics del Museu. No treballa directament en aquesta excavació, però també ha vingut perquè vol saber què hi ha de nou. Borja Corral la posa al dia sobre què hi ha a cada sector. Ella demana si s’ha trobat algun element metàl·lic i el co-director de l’excavació li diu que no. Parlen d’aquests moments crítics del final de la campanya i continuen observant, protegint i amanyagant els materials.

Un taller tèxtil?

A més dels cossos, a aquesta casa s’hi han trobat desenes d’anses d’àmfora. Els tècnics expliquen que són els pesos d’un teler. La imaginació comença a volar: aquesta casa era un taller tèxtil que feia la roba per a tots els pobladors, etcètera… Els tècnics frenen en sec. No se sap si era un taller o si s’hi van dipositar les restes. “A una de les cases del talaiot de Trepucó, s’hi va trobar una pedra que es va interpretar com la base del teler. Si aquí la trobéssim, tindríem dos elements que ens permetrien de dir amb més certesa que sí, que aquí s’hi teixia, seria fantàstic. Però no és així, i tampoc no hem trobat cap agulla”, diu Pons Machado.

Les anses de les àmfores emprades com a pesos de teler.

Amb el fre de mà posat, demanam per què es feien servir les anses de les àmfores com a pesos i Toni Ferrer explica una història fascinant. Ens diu que els talaiòtics reciclaven, però no reutilitzaven les àmfores. “Tenien un ús específic que era el de transportar l’oli o el vi o el que sigui per mar, després, probablement, les tiraven. Sí que n’aprofitaven les restes perquè se n’han trobat fragments que tenien els cantons polits.”

Els estudiants

En un altre espai del recinte, una mena d’esplanada que comunica tots tres talaiots amb la casa on es treballa, hi ha dos estudiants molt joves que han fet un tall en forma de requadre molt ben acotat de terreny. És per a saber si allò sempre havia estat descampat i s’havia fet servir com a plaça pública, o si hi ha construccions. Els joves expliquen que ací la terra és més negra i polsosa i que han trobat unes pedres en un nivell no gaire baix. Pons Machado els demana si han trobat restes de cendres… No gaire lluny seu, hi ha una estampa recurrent a les excavacions: un altre grup de joves han cercat una ombra i fan net amb aigua i raspalls de dents restes de ceràmica. També tenen la ràdio posada. Seuen a un banc improvisat o a cadires de plàstic que han perdut el color blanc del començament. Sembla una feina tediosa i monòtona. Fan bromes. Comenten que Menorca està de moda, que hi ha molta gent, ara. Són del Principat. Una de les noies explica que hauria d’haver partit dilluns cap a casa, però que no va agafar l’avió, que li agrada això que fa a la Torre d’en Galmés i que ja veurà quan torna al seu poble del Vallès.

La Torre d’en Galmés

Amb Quim Pons Machado fem una volta completa al jaciment. Ens explica amb fascinació com eren situades les cases, aquesta orientació que permetia veure clarament la Creu del Sud, un estel que devia ser referent per a ells a la celístia negra i neta. Ens mostra una sala hipòstila, amb les columnes i les pedres de la coberta. Ens il·lustra d’aquesta manera què és l’arquitectura ciclòpia. Aquestes construccions gegantines fetes amb pedra. Arribem a la casa anomenada Cartailhach, en honor a un arqueòleg francès que la va estudiar i que la va descriure en un llibre del 1892 titulat Els monuments primitius de les Illes Balears. És la més monumental de totes, ens diu. Pons Machado reflexiona sobre la relació dels talaiòtics amb la mar, que era distant. Explica que, entre les restes, han trobat molts ossos d’animals que havien estat descarnats, però pràcticament no troben restes de fauna marina. Alguna coquina, però poquíssimes. Es demana per què no s’acostaven més a la mar, que tenien relativament pròxima, a través dels barrancs.

Les preguntes fonamentals

El sol ja és al zenit i l’activitat continua frenètica al jaciment. Demanam als tècnics que ens acompanyen quines són les grans preguntes que es fan i per les quals encara no tenen resposta. Toni Ferrer s’inclina per saber com s’originen els canvis socials. Com es passa de la cultura de les navetes d’habitació als agrupaments talaiòtics. Són comunitats més grans i organitzades. “Per què passa, això?”, diu. “L’altre gran interrogant, el gran canvi és el pas entre el talaiòtic inicial, cap al 1200 abans de Crist, i el final, entre el 600 i el 500 abans de Crist. Passam d’una societat senzilla, igualitària en què cada família gestiona els aliments de cada casa a una cultura col·lectiva. Els talaiots són obres col·lectives”, afirma.

Cristina Rita exposa l’interrogant fonamental. La pregunta. El nus que encara s’ha de descabdellar: “D’on venien? D’on eren els primers pobladors? Del sud de França? D’on?”

La pregunta resta a l’aire.

D’esquerra a dreta els arqueòlegs Quim Pons Machado, Toni Ferrer i Cristina Rita.

També una dada: de les vora sis hectàrees que fa el jaciment de la Torre d’en Galmés, ens diuen que només se n’han excavat un deu per cent. No és bo explorar-ho tot, diuen, sempre se n’ha de deixar per als estudiosos que vénen darrere, per als arqueòlegs del futur que tindran tècniques millorades.

Ens n’anam al pic del migdia, quan el sol ja és dalt de tot i pica molt fort. El crani continua enterrat. Elena Sintes, l’espolsa amb el pinzellet. És a punt de traure’l, però el traurà quan no hi hagi tant de trull, quan els estudiants se n’hagin anat, quan l’equip de VilaWeb ja no hi sigui. “Quan el tregui, se’m desfarà a les mans i tindré molta pena i vull quedar-me-la per a mi, aquesta pena”, diu.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.