Albert Pla i Peyu: “Treballem i hem de mantenir els de sota? Home…”

Peyu i Albert Pla, Albert Pla i Peyu es van conèixer fent el programa Natura sàvia de TV3. La col·laboració ara continua amb Hamlet, la primera obra de teatre que han escrit tots dos, juntament amb el director Joan Roura. L’obra explica la convivència no sempre fàcil de dues persones dins una habitació d’hospital. La comèdia Hamlet arriba dimarts, dia 23, a Barcelona, al Teatre Club Coliseum, que té prop de mil cinc-centes butaques, després d’uns quants mesos de fer-se a Calldetenes i passar per Valls i Reus. Ahir Peyu i Albert Pla van rebre VilaWeb a la platea del Coliseum per parlar de la seva darrera obra.

—Com és que visiteu la perifèria del país? Actueu a Barcelona mesos després de Calldetenes.
—Albert Pla [A. P.]: Primer, l’alta burgesia i després ja anem a províncies.
—Peyu [P.]: Noi, primer hem d’anar on hi ha el poder, que és Calldetenes. S’ha de quedar bé amb les elits catalanes. On es concentra el gran gruix de catalans que puguin gaudir de l’espectacle? A Calldetenes. Llavors anem a llocs on hi ha menys gent, com Barcelona, a fer contents els quatre que hi viuen encara.
—A. P.: Prou pena tenen.

—Creieu que la gent de la capital entendrà l’humor o és massa complex?
—A. P.: És un humor molt primari.
—P.: Havent voltat una mica el cap de setmana…

—A l’obra sou dos malalts a l’hospital. Què teniu?
—P.: Bé, ell està molt malalt.
—A. P.: És que jo he pagat per estar sol a l’habitació. He pagat per estar sol i no és seriós que tu paguis a l’assegurança tota la vida i després et posin un idiota a l’habitació. No vull dir que siguis un idiota, sinó que em podria haver tocat un idiota.
—P.: I tant que podia, però en aquest cas està de sort i li toca compartir habitació amb mi. Jo aparec misteriosament en aquesta habitació, on representa que ell hauria d’estar sol perquè paga, i en aquest espai és on han de conviure: un que no voldria que jo hi fos. És clar, és un demèrit per als que paguem, ja que pagues…
—A. P.: Treballem i hem de mantenir els que no d’allò… Els de sota? Home…

—I la malaltia, quina és?
—A. P.: Jo he tingut tres càncers, cirrosi, hepatitis B, hepatitis malament. He tingut tuberculosi, he tingut neuropatia. He tingut narcolèpsia. He tingut… com era aquella que no me’n recordo?
—P.: Alzheimer.
—A. P.: Amnèsia.
—P.: Jo no estic malalt. Tos.
—A. P.: Tos, que era l’únic que no tenia, hòstia!
—P.: No sé què tinc, encara, avui. No sé què tinc. Són més les ganes d’estar a l’hospital que res més.

—I com acaba el problema?
—A. P.: Hòstia, no voleu que us expliquem res, però voleu que us expliquem el final? Aclariu-vos.
—P.: Exacte, el final no te’l podem explicar. Entremig hi ha unes lluites i es descobreixen coses d’aquests dos personatges, de qui són i de per què són allà.
—A. P.: Un drama shakesperià molt influenciat per Beckett, almenys ens han dit.

—Quan he vist que fèieu de malalts he pensat: chapeau. Som en un país on tothom viu envoltat de malalts, grans drames, psicòlegs, teràpia.
—A. P.: Home, és el pròxim pas a estar cansat. Perquè si t’hi fixes, sempre que preguntes a algú “com estàs?”, diu “molt cansat”. Jo ho trobo un demèrit, ho trobo lleig que la gent vagi dient que està molt cansada. “Perquè ara vinc d’Extremadura i he fet un concert i després no sé què.” Si vas amb aquesta actitud, és lògic que d’aquí passis a la malaltia… Mireu el Buenafuente.

—I al vostre voltant, gent amb problemes mèdics?
—A. P.: L’altre dia m’ho explicaves tu, Peyu, que un cuiner d’una festa major d’aquestes per a avis deia: “De primer, fideuà; de segon, vedella amb bolets. I com que són avis, no hi ha cap al·lèrgic, no hi ha cap celíac, no hi ha cap vegà. Així sí!” I una mica el món és així.
—P.: Els que es dediquen als càterings t’ho diran així: volen gent vella, volen senyors grans.
—A. P.: Mengen de tot i són sans.
—P.: No hi ha cap problema, no hi ha cap intolerant a la lactosa, no hi ha cap al·lèrgic de res, no hi ha vegans. Llavors un parell d’Almaxs, el dilluns a fer cua al CAP i ja està, tu.

—El públic que ve és gran o jove, pel que heu vist a Calldetenes?
—P.: És un espectacle que pot agradar a tothom. La meva filla té set anys i l’ha vist sis vegades i es peta el cul. Però no sé si és perquè sóc jo o li fa més gràcia l’Albert.
—A. P.: De fet, els meus fills, que són adolescents, van venir i em van dir: “Aquest està bé, aquest està bé. Hem rigut molt.” Tenen entre quinze i disset anys.
—P.: Al final som dos clowns. És un espectacle de pallassos amb una lectura més adulta per a la gent que segueixi bé el text.

—L’heu fet tres persones, el text. Coautors. Deu fer por ensenyar un text a l’Albert Pla i que no li agradi…
—A. P.: Nosaltres som seriosos. Som molt seriosos. El que més m’ha sorprès és que sigui la primera vegada que em portaven els deures fets abans. S’ha avançat!
—P.: L’Albert t’ho explica: era una competició per veure qui arribava més d’hora a l’assaig, perquè així tenies més possibilitats que el que proposaves tu s’acabés fent. Jo arribaré deu minuts abans i convenceré en Joan Roura i en Sanyes.

—Quina part de l’èxit de la vostra relació és Quimi Portet i el dinar que va ajudar a fer?
—P.: Els macarrons els vaig fer jo. Jo tenia la idea de fer Natura sàvia i tenia molt clar que volia que el tàndem fossin Albert Pla i Quimi Portet. I ho vaig dir a en Quimi. Vam dinar un dia a casa meva tots tres, vaig fer uns macarrons i som aquí.
—A. P.: Sí, home. Quan en Quimi et diu “fes”, has de fer. Ha tractat tota classe de bestiar, sí.

—Heu llegit Hamlet?
—A. P.: Jo, malauradament, he llegit Hamlet, sí. És soporífer. Sobretot si te’l llegeixes en català. En castellà també n’he agafat alguna versió. I en anglès, com que no l’entenc prou per a llegir Shakespeare, encara és més avorrit i pesat.

—Un film plegats, us hi veieu fent-lo?
—P.: Sí, hòstia, i tant. Gràcies, sort que algú ens ho ha preguntat i no ho hem hagut d’explicar nosaltres. Tenim la idea de fer una road trip, una fugida de dos personatges en un cotxe, i moltes explosions.

—Basat en la cançó “La juerga catalana” de Pla?
—P.: I en Shakespeare. No sabem què és exactament perquè, com que no hi ha els diners sobre la taula, encara no hi hem treballat prou. Però volem fer una pel·lícula.
—A. P.: Ja ho farem.

—Els polítics, habitualment per Nadal, volen fer una visita al teatre. Us hi podeu trobar el president.
—P.: No ha de passar res, no. Al principi, si ve i paga entrada com els altres…
—A. P.: Em sembla que no ha vingut mai cap polític a un concert meu. Almenys no m’ha saludat mai cap polític, ni tan sols l’alcalde o el regidor de Cultura.
—P.: Hi ha una cosa que molesta molt, que és quan et canvies i et diuen: “Hi ha el regidor de no sé què que et vol saludar.” I sempre hi ha algú que fa la broma: “És el que paga.” Bé, escolti, m’ha contractat ell, què voleu que li digui.

—Voleu afegir res?
—A. P.: Va, Peyu, gas.
—P.: Que vingui tothom a veure aquest espectacle i demostrem que es pot fer una comèdia de teatre en català i omplir aquest teatre tres mesos.
—A. P.: Quasi voreja el musical. Hi ha estones que cantem.
—P.: No és un musical. Ho notareu sobretot amb el preu: molt més barat. Hi ha uns personatges que no revelarem però com que som gent d’ofici…
—A. P.: I garrepes.
—P.: Ho interpretem tots nosaltres dos.