13.11.2025 - 21:40
Quan tenia cap a quaranta anys vaig llegir per casualitat un article d’un diari americà i vaig fer una descoberta sensacional: que la gran majoria dels humans poden crear imatges mentals, i en molts casos amb detalls i moviments.
Llavors ja sabia que molta gent té somnis vívids que són com pel·lícules, i que els meus, que no recordo gairebé mai, més aviat són una narració dins d’un paisatge emboirat. Però generar imatges al cap? Tota la vida m’havia pensat que els que parlaven de “visualitzar” records, o els que deien que la descripció d’un llibre els havia saltat a la vista, en realitat feien servir metàfores d’un pensament abstracte. Però no, es veu que gairebé tots els que llegireu aquest text sou capaços d’imaginar-vos un pingüí. Si sóc sincer, em sembleu alienígenes que heu sortit d’una beina.
La condició que tinc es diu afantasia, i se’n coneixen tan poques coses que fins fa deu anys no va rebre un nom ni es va començar a estudiar. No és gens clar quants som així, i les poques xifres que he llegit oscil·len entre el 3% i menys de l’1% dels humans. Fa uns dies la revista New Yorker en va publicar un llarg reportatge que en va donar més detalls, i des de llavors que rumio sobre com m’afecta.
Per saber si teniu afantasia només cal seguir una instrucció senzilla, “imagina’t una poma”, i veure on ens situem en aquesta escala.
Jo sóc al 4, i per tant no tinc afantasia completa. Si em demaneu que “vegi” la cara dels meus pares, només sóc capaç de conjurar una imatge a partir d’un record concret com una fotografia. És com si la contemplés a través d’un vidre translúcid, i només durant uns mil·lisegons abans de desaparèixer. M’és impossible inventar-me imatges i encara menys en moviment, i potser per això em són més fàcils les façanes, que al cap i a la fi són estàtiques. Això no vol dir que no sigui capaç de reconèixer llocs i cares, o que no pugui descriure un objecte quotidià, però emmagatzemo la informació d’una manera diferent, més conceptual. I hi ha un altre detall interessant: només puc crear aquestes imatges fugisseres quan tinc els ulls oberts. La mare m’explica que quan se’n va a dormir circula per la casa de Torroella de Montgrí on vivia quan era petita, i pot repassar els mobles, les vistes de les finestres i els quadres de les parets. Jo quan tanco els ulls només veig negror, i quedo reclòs amb els meus pensaments. Més val que em cuidi la vista.
Els records també els construeixo d’una altra manera. Tinc la memòria de l’emoció d’aquell moment i sobretot de la història narrada, i per això m’és important explicar o escriure allò que vull conservar. D’imatges no en mantinc gairebé cap, més enllà d’un esbós incomplet d’algunes situacions. És potser l’únic avantatge de ser afantàstic, a canvi de cedir part dels records superem les males experiències amb més facilitat, però això pot fer que semblem freds o poc emocionals. No m’imagino com deu ser la gent que ha patit un trauma i el reviu al cap com una pel·lícula.
L’altre punt fosc és poder projectar visions cap al futur, i aquí sí que el meu entorn havia entès, sense saber-ne el motiu, la meva limitació. Quan em vaig comprar el pis a Trondheim, la meva amiga Danna em va deixar ben clar que la distribució dels mobles ja la faria ella, perquè jo seria incapaç de muntar-ho amb coherència. Tenia tota la raó, i ara el sofà, el llit i els armaris són col·locats on em va dir. A classe de matemàtiques la meva bèstia negra era la geometria, i vaig fugir del dibuix tècnic per allò de la planta, l’alçat i el perfil.
Fins ara us he descrit la meva experiència, però el reportatge de la New Yorker presenta la situació amb més complexitat. Hi ha gent que podia generar imatges mentals però en va perdre la capacitat després d’un ensurt cardíac. Altres, afantàstics totals, no poden crear cap record durador i la infantesa se’ls ha esborrat. Llavors hi ha els hiperfantàstics, que conjuren imatges d’una gran vivacitat i fins i tot perceben coses que no són reals –hi ha casos de gent que es va estampar contra un mur perquè hi van veure una porta.
Gràcies a la revista he fet un nou descobriment: probablement tinc hiperfantasia, però sonora. Em vaig veure totalment reflectit en un testimoni: “Puc escoltar, i ho faig, obres clàssiques senceres mentalment. La més llarga i contínua va ser el Rèquiem de Verdi, escoltat internament en un vol de llarga distància. Puc evocar una obra i identificar els instruments que toquen en una textura orquestral. Tot i això, no la puc apagar, i és en segon pla mentre escric. De vegades, un passatge curt es repeteix sense parar, normalment quan estic estressat.” És exactament el que em passa a mi, i just ara tinc al cap l’últim moviment de la simfonia 98 de Haydn, amb l’orquestració perfectament detallada. Al proper vol cap a Barcelona provaré de repassar tot el primer acte del Lohengrin, a veure què. Potser hauria d’haver estudiat per a ser director d’orquestra, tot i que la meva dèria d’escriure segur que ve de la incapacitat visual.
Només conec una altra persona que també té afantasia, el meu amic Marc. M’ho deia fa poc: “La meva dona somia amb colors i trama, és com un Imax que pot controlar. En canvi, jo tinc una veu que m’explica coses, un procés dels pensaments.” També creu que és al 4 de l’escala. El més gros és que després de trenta anys de relació estretíssima no ens vam adonar mai que compartíem aquesta condició, i ell no la va descobrir fins que jo no li vaig explicar què em passava. És potser el més interessant de tot plegat. Segur que milions de persones han viscut una vida plena i s’han mort sense ni tan sols intuir que la resta de la gent percebia la realitat d’una altra manera. Tots circulem per la vida presoners del nostre cervell i pensem que la nostra experiència és la normalitat, fins que algú ens en fa adonar.
En qualsevol cas, si creieu que vosaltres teniu aquesta condició i ho voleu compartir, us agrairé que em feu arribar un comentari.
