14.04.2025 - 21:45
Arribem a Calldetenes i aparquem el cotxe a l’Espai 1 d’Octubre, que és “un homenatge a totes les persones, d’aquí i d’arreu, que van fer possible el referèndum, i també a aquelles que són a la presó o l’exili per donar democràticament veu a la gent”. Aixequem la vista i ens trobem un mural gegant de l’artista Roc Blackblock, del seu projecte Murs de Bitàcola, que recrea la imatge d’uns joves fent instrucció militar l’any 1938 a Calldetenes, a la rereguarda. Dalt del campanar hi oneja la senyera. Entrem en un bar a l’atzar i els asiàtics que el porten ens entenen quan els parlem en català i ens preparen un entrepà de botifarra que n’hi ha per a llepar-se’n els dits.
És divendres d’estrena a Calldetenes i tot sembla indicar que els astres són ben alineats. La temperatura és agradable i amb el canvi d’hora tot just comença a fosquejar. Estrenar una obra de teatre a Calldetenes ja és la primera declaració d’intencions. El municipi té poc més de 2.500 habitants. El teatre auditori, del 2007 i amb capacitat per a 477 espectadors, és magnífic. Però, ai las, Calldetenes és a 72 quilòmetres de carretera de Barcelona i una distància mental molt superior. Qui s’atreveix a estrenar tan lluny dels crítics teatrals, la claca, les patums, la seu de TV3 i les estrelles del gremi? Només poden ser dos folls, o dos genis, o ambdues coses alhora.
El primer foll, i el primer geni, és en Peyu, humorista rural inclassificable, que de fa temps ens acompanya en els nostres desplaçaments amb cotxe des del programa El búnquer. Abans ja ens havia fet riure amb el programa Bricoheroes fent tàndem també amb Jair Domínguez. El seu estil directe, la capacitat per a explicar històries i amanir-les, el fet de no amagar el cap sota l’ala políticament i moltes altres virtuts que ara no fan al cas l’han convertit en l’humorista familiar de capçalera. Apassionat de les cabres i el formatge, encara troba temps i energia per a donar un cop de mà al projecte de les Cabres d’en Peyu que encapçala i gestiona la seva parella. A L’il·lusionista ens va fer riure molt i quan vam veure que es tallava la cabellera per adaptar-se al cartell de Hamlet que havia dibuixat la Pilarín Bayés vam veure clar que aniríem a Calldetenes.
La història d’amor amb el segon foll, i segon geni, encara ve de més lluny. Arrenca a final dels vuitanta a l’Autònoma, quan, asseguts a la darrera fila d’una aula enorme en què un professor llegia apunts com si això tingués cap valor, el meu amic sabadellenc Albert Viaplana em parlava d’un col·lega seu anomenat Albert Pla que prometia molt. Va prometre tant que el 1988 va guanyar la Mostra de Cançó d’Autor de Jaén i a partir d’aquí va emprendre una carrera a mig camí entre el toreig i el terrorisme que va escandalitzar moltes iaies i tietes, va aplegar un reduït grup de seguidors irreductibles i en general no deixa ningú indiferent. Pla va agafar la via Sisa-Riba de sortida de la Nova Cançó i ha encadenat rumbes i més propostes pròpies i mig punkies, cent per cent originals i intransferibles. També ha fet d’actor, perquè tothom qui l’hagi vist cantar es deu haver adonat que és un intèrpret fabulós.
En Peyu i l’Albert Pla ja van coincidir a Natura sàvia, el programa de televisió sobre la fauna i la vida salvatge dels Països Catalans que TV3 va emetre entre el 2018 i el 2024. El salt per a passar dels animalons a interpretar Hamlet, un dels grans clàssics del teatre, és enorme. Però com us podeu imaginar, no es tracta d’una interpretació que segueixi al peu de la lletra el text de Shakespeare, sinó que van a la seva. De fet, en alguna entrevista ja han confessat que van triar aquest nom, Hamlet, perquè van veure que al dramaturg anglès li havia funcionat bé i ells també cercaven un títol comercial. El Hamlet d’en Peyu i Albert Pla és un poti-poti, com no podia ser altrament, situat en la frontera prima que sovint hi ha entre la tragèdia i la comèdia, amb algunes incursions en el gènere del musical i de l’antimusical. És un espectacle multidisciplinari, diu en Peyu. Un espectacle multimerda, rebla Albert Pla.
L’obra ens situa a l’habitació 313 d’un hospital i ens mostra la convivència i els seus efectes col·laterals entre dos pacients que no es coneixen i que no necessàriament es volien conèixer. Les rialles del públic comencen abans no obrin la boca, quan els espectadors es fixen en el vestuari o no vestuari (ser o no ser) d’un dels dos. En Peyu pujoleja una mica en la interpretació del seu personatge i de l’Albert Pla no sabràs mai on comença la persona i on acaba el personatge. De l’argument no n’explicarem res més, que hi ha funcions programades fins al setembre a Calldetenes. Aneu-hi. A la sortida de l’obra coincideixo amb Quimi Portet, que sembla que té part de culpa que en Peyu i l’Albert Pla es coneguessin fa anys, i que també apareix al Natura sàvia. Plegats celebrem l’existència d’aquest humor català que té un punt surrealista i que fa que la nostra existència sigui més suportable.
