L’altre dia vaig criticar que una part de l’independentisme, per efecte contagi d’Aliança, hagi posat el factor demogràfic al cor del seu discurs polític. Aquí voldria respondre a unes quantes crítiques que va rebre l’article. L’aclariment més elemental, per més que sembli evident, és que ni penso ni vaig dir que la demografia no s’hagi de tenir en compte en les anàlisis o en la definició de les polítiques públiques, ni que no se’n pugui discutir. Seria absurd. Només un cec negaria que la immigració té molt d’impacte o que cal tenir en compte la demografia per a parlar de les pensions. Allò que dic és que la demografia no pot ser l’eix sobre el qual giravoltin el discurs, les emocions i la proposta, perquè el problema últim de Catalunya, a parer meu, no és la composició de la societat sinó qui té el poder.

Aquesta tesi no és fruit de cap tabú sobre la qüestió demogràfica, ni del fet que una colla de càndids esporuguits el vulguin mantenir per a no prendre mal. La raó d’exposar-la és que, després de la derrota, el debat sobre l’objectiu de l’independentisme és obert. Hi ha qui creu que amb la correlació de forces del procés era possible de disputar el poder a l’estat espanyol, per més erràtica que fos l’estratègia, però que ara, en fase de replegament, sense una classe dirigent digna i sense una cultura política sòlida, cal que ens centrem en la supervivència de la nació per si mai volem tornar a estar en condicions de disputar res. Segons els partidaris d’aquesta visió, la qüestió més urgent és com reequilibrem el pes de la immigració a Catalunya. La discrepància és aquesta. No pas si la demografia és important.

Puc entendre les raons dels qui creuen que la supervivència ha adquirit rang de prioritat. No em semblen llunàtics ni radicals. El mateix govern del president Salvador Illa reconeix en el diagnòstic del Pacte Nacional per la Llengua –un text magnífic, tot sigui dit, que hauria de llegir tothom– que l’excepcionalitat catalana és indiscutible. L’ús habitual del català és inferior al 33% per primera vegada, la població nascuda a l’estranger ha crescut d’un 184% d’ençà del 2003 i l’hostilitat espanyolista i les dinàmiques de minorització dificulten l’aprenentatge de la llengua. Tots aquests elements ens situen en una posició gairebé única a Europa. Ara: em sembla un error pensar que ens en sortirem amb enginyeria demogràfica i no pas amb la lluita política i el canvi cultural.

És veritat: la particularitat catalana requereix una mirada política específica, pragmàtica, i la progressia espanyola fa pressió per a negar-la. Hi ha un intent d’estigmatitzar qualsevol reflexió que l’independentisme faci sobre la demografia. Hi ha un hàbit frívol de comparar Catalunya amb qualsevol estat poderós, com si la conversa sobre immigració es pogués produir aquí en els mateixos termes. Però la trampa d’aquesta progressia espanyola s’ha convertit avui en un home de palla que serveix d’escut a una part de l’independentisme per a justificar l’enduriment de les seves posicions migratòries. Hi ha un independentisme somiatruites que, sense gosar dir-ho, creu que si Catalunya ajuda l’estat espanyol a tancar l’aixeta dels fluxos migratoris –com si fos una aixeta– no tindrem ben bé tants maldecaps. I s’equivoca, perquè la naturalesa dels maldecaps que tenim no canviarà amb una mica menys d’immigració. 

Potser l’exemple més il·luminador de tots és la crisi ferroviària, que perjudica igualment treballadors autòctons i treballadors immigrants, perquè en aquest cas els qui recorren a l’excusa demografista no són els independentistes, sinó el PSC. Els problemes de Rodalia no poden ser més clars. L’estat espanyol, mitjançant RENFE i d’ADIF, fa dècades que controla la xarxa de trens de Catalunya, i l’ha tinguda captiva de la política radial, fanàticament centralista. L’han infrafinançada, no hi han executat la inversió promesa, l’han subordinada a la gran velocitat per als poblets desèrtics de la Meseta, i fins i tot ara que cau a trossos malden per retenir la nova empresa dins RENFE i no perdre’n el comandament. I què en diu, la consellera Sílvia Paneque, cada vegada que en té l’ocasió? Que tenim un servei pensat per a sis milions i que en som vuit. 

No és pas mentida, això que diu Paneque, i la Generalitat n’és en part responsable, per deixadesa i manca de planificació. Però qualsevol usuari de Rodalia s’ha pogut adonar que el problema no és el creixement de població, sinó la precarietat de les infrastructures que ADIF ha deixat podrir, o les línies que els ministres espanyols, també socialistes, no han volgut desdoblar, i que impedeixen d’augmentar la freqüència. A Rodalia, com en gairebé tot, la variable demogràfica és un recurs a disposició de tothom per a posar excuses, perquè emmascara els problemes polítics que no es volen atendre. A Catalunya, els més beneficiats per aquesta màscara són els partits que no volen que els antagonistes de cap disputa siguin Espanya o el poder econòmic. 

Tots els estats són violents amb la immigració, tots els estats són excloents per naturalesa, i l’esquerra espanyola és profundament cínica perquè governa amb el PSOE malgrat la matança de Melilla. I què? Catalunya no és un estat, i la idea que tenim dret d’actuar com si ho fóssim, i que per tant estem legitimats a ser més durs amb la immigració, és fantasiosa i contraproduent. Entre més raons, perquè una part de l’espanyolisme treballa perquè bona part dels immigrants rebutgin la catalanitat d’entrada. La posició d’obertura que ha tingut històricament el catalanisme no és conseqüència d’una mentalitat naïf, sinó del fet que, com que no podem integrar per força, hem hagut de trobar altres mètodes per a fer-ho. I això no ha canviat, encara que la manera com Europa parla avui d’immigració faci créixer el desig de parlar d’immigració tan desacomplexadament com ho fan els estats. 

L’independentisme demografista es disfressa de realista i desvetllat, com si finalment hagués perdut la por de parlar d’allò de què parlen els grans, però, en el fons, dóna per perduda la batalla. És més fàcil deixar-se anar: renunciar al projecte d’ésser un sol poble algun dia i reconèixer-se com una minoria nacional, irreversiblement arraconada a casa seva, i així complaure’s de fer més fortes i severes les posicions individuals. L’independentisme aspirava a impulsar una lluita sobre el poder i això implica la possibilitat de prendre’l, o de perdre’l, i el demografisme sembla que, cansat de no tenir-lo, i de les conseqüències de no tenir-lo, aspiri a trobar un problema nou, no tan frustrant, amb uns culpables més dèbils. És un error.