01.10.2025 - 21:40
|
Actualització: 01.10.2025 - 22:01
Es van conèixer allà mateix, en aquella desolació, el maig de l’any 1939. Les autoritats franceses traslladaven els refugiats des d’Argelers (el fred de la sorra i la intempèrie arran de mar) fins al camp de concentració d’Agde, al Llenguadoc (30 hectàrees, milers d’homes, el camp dels catalans), hi havia un caos important, alguns oficials de l’exèrcit republicà intentaven que els altres els fessin cas per organitzar l’entrada als pavellons però no se’n sortien. Un d’aquells oficials cridava prop d’on seia l’Agustí Bartra, i ell se’n va fúmer. Van discutir. “L’endemà, a mig matí, dins el pavelló T1, algú m’avisà que un tal Pere Vives preguntava per mi. Vaig saltar del jaç de palla, i el vaig veure dret a pocs metres de mi, a l’estret passadís entre les lliteres, i m’hi vaig acostar. ‘Ets el poeta Agustí Bartra?’, em preguntà. ‘Sí, per què?’ Ara ens miràvem de fit a fit, també, però somrient. M’allargà la mà tot mormolant excuses per l’incident del dia abans. Va comunicar-me que em coneixia literàriament per haver llegit poemes meus publicats a Mirador, Meridià i Amic, i que una nit havia escoltat la meva veu en una lectura de poesia de guerra per la ràdio de la Generalitat.”
Des d’aquell dia, des d’aquella primera topada, de fet, Bartra i Vives, Vives i Bartra van bastir una amistat sòlida i bella enmig de la miserable contingència. Allà al camp. “Tres mesos d’una amistat única i fervorosa, de tracte continu i intens, de coincidències de sensibilitat, i visió dels homes i de la història, i de ferides profundes, i de somnis de futur”, va escriure Bartra anys després. Somnis de futur.
I parlaven molt. Passejaven fent voltes al clos, de nit i fins a l’alba, i parlaven. Evocaven Crist i Marx i Freud i Gandhi i Tolstoi i Lincoln i “el Giono del refús d’obediència” i Rilke i Baudelaire. Parlaven i parlaven i parlaven fins i tot quan Agustí Bartra va aconseguir sortir d’Agde i arribar al refugi per a literats de Roissy-en-Brie: aleshores ho van fer per carta.
Pere Vives no va poder fugir de cap manera (ho va intentar l’estiu de l’any 40, però el van capturar i el van tornar als companys “amb la cara sagnant i fent tentines”). El seu rastre es va anar esllanguint a mesura que passava el temps, que perdia les forces, que el duien d’un lloc a un altre… fins a Mauthausen. Allà el van assassinar amb una injecció de benzina.
La imprescindible novel·la K. L. Reich que Joaquim Amat-Piniella va escriure just després de ser alliberat de Mauthausen té dues dedicatòries: una és per al cap de les forces nord-americanes que van obrir el camp, el 5 de maig de 1945, i l’altra diu això: “A en Pere Vives i Clavé, assassinat pels nazis el dia 31 d’octubre de 1941, en memòria d’una amistat fraterna.”
En Francesc, personatge central d’aquesta novel·la inoblidable, beu tan directament de Pere Vives, que resulta que l’és. I així, aquell lletraferit que llegia en quatre idiomes, que quan va esclatar la guerra traduïa La condició humana d’André Malraux, que era assidu de l’Ateneu Enciclopèdic Popular i tenia mentalitat matemàtica i una extraordinària capacitat d’anàlisi i els cabells negres i espessos, ha esdevingut, d’alguna manera, immortal.
Perquè s’ha fet literatura. En formes diverses. Hi ha K. L. Reich i hi ha El desgavell, de Ferran Planes i hi ha Crist de 200.000 braços, de Bartra, que neix precisament per influència de Vives i on ell també hi és, amb el quadern de notes sempre amunt i avall. O hi ha les seves cartes, també. Amb elles i des d’elles podem copsar el desgast de l’esperança en un home que s’esforça per mantenir-se complet, podem sentir-ne la contenció i la ràbia, també, la humanitat que bull, allà atrapada.
He dit que Pere Vives s’ha fet literatura, però és que en realitat ja ho era. En el no-lloc terrible on es van trobar aquells homes, la literatura els va ser àncora i salvació. Fins on va poder. Parlaven de literatura, llegien literatura, feien literatura, aspiraven a més literatura. La primera cosa que va fer Bartra en arribar a París va ser complir la promesa d’enviar a l’amic Une saison en enfer de Rimbaud. Ell, al seu torn, li traduïa William Faulkner. També aquell esplèndid poema en alt alemany, “Bard”, que Bartra inclouria a la seva novel·la, però sobretot Faulkner. Soldiers’ Pay. L’únic Faulkner que hi havia al camp. “Crec que tens l’obligació de llegir Faulkner”, li insistia. Després l’altre li devia fer cas, perquè en una carta posterior Vives ja ho celebrava: “Em plau una cosa de no dir que hagis pogut llegir Sanctuaire, de Faulkner.” Com si escampant Faulkner se sentís l’ànima dins del cos, el cervell despert.
Que no torni mai ningú a dir que la literatura no serveix de res.
Cartes des dels camps de concentració és una lectura absorbent, tristíssima, molt fonda. Tan humana, tan real, que deixa petjada inesborrable. Són les cartes que Pere Vives escrivia a Agustí Bartra, i a casa, a la mare i les germanes. Es van publicar per primera vegada l’any 1972 i del xoc per la seva lectura, juntament amb la novel·la d’Amat-Piniella, Montserrat Roig va engegar el treball que havia de culminar en el monumental Els catalans als camps nazis. I és totalment comprensible, l’impacte. Totalment. Aquestes cartes tenen alguna cosa, la forma, el to, la humanitat tan viva enmig de la foscor, que se’t queda a dins.
I si avui en tornem a parlar és gràcies a Club Editor, que ho presenta de nou en un volum amb les cartes ordenades cronològicament i a cura de Marta Marín-Dòmine. Amb el pròleg que Agustí Bartra va escriure per a la primera edició, i amb els poemes que els dos amics anaven comentant, i amb dos capítols de K. L. Reich, i no m’agrada el concepte de lectura obligatòria però aquesta ho hauria de ser.
Agustí Bartra ho explicava molt millor que jo quan s’adreçava a la germana petita de Pere Vives i li deia: “Aquestes cartes tenen un interès que ultrapassa el nostre amor personal envers qui les va escriure: hi ha en elles una riquesa espiritual, un interès humà i de document del nostre temps que crec que pertanyen a tothom i que pertanyen al futur…”
Llegiu-les, si us plau, llegiu-les.
