Pere Portabella

Pere Portabella va  presentar El sopar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, companyat de Txell Bonet i Jordi Balló. La circumstància política de l’empresonament dels dirigents polítics catalans ha fet que l’interès que desperta no pari de créixer i no es quedi reduït a aquest film. Tota l’obra de Portabella pren cada dia més importància i vigència. I no tan sols aquí, sinó arreu. Ben aviat té dues cites internacionals destacades: una a Croàcia i una altra a Mèxic, al reconegut Festival FICUNAM. La conversa, centrada en principi en el film El sopar, rodat en plena clandestinitat, el dia que van assassinar Puig Antich, i en la manera com l’ha actualitzat a partir d’unes addendes, deriva cap al món polític global. Explica que li interessa el ‘menys que és més’, que li va ensenyar el president Múgica com a possible camí de futur, i per què el preocupa el moment tan difícil que travessa el món, amb l’enfonsament de la democràcia. Un moment que viu com un fracàs.

Us ho podíeu imaginar, que tornaríeu a viure una situació com aquesta, amb presos polítics?
—Parlem de la presó, però si tu mires globalment el món, és un fracàs brutal. Fixa’t que la ultradreta surt reforçada pertot arreu. Hi ha un desprestigi buscat per part del poder de la democràcia com un ordre regulador humanista. Torna un autoritarisme molt bèstia. Estem sota amenaces d’armes nuclears, com no havíem estat mai, per primera vegada. I la cosa més greu és aquesta espècie d’eufòria de la ultradreta. Ja veus què passa a Itàlia….

Heu parlat de fracàs. Teniu aquesta sensació íntimament?
—Home, això que passa es viu malament. Si la situació… Estàvem convençuts, que milloràvem. Hi ha un moment que ens pensem que millorem. Fins als anys vuitanta, encara hi havia l’estat del benestar. A tots els països –a la Unió i a tot arreu– hi havia la idea de no tornar mai més a guerres mundials, a una dictadura com la nostra. Es va viure un període bastant eufòric. A partir d’allà ja comença a introduir-se subtilment el pensament únic d’una manera soterrada. En una analogia economicista, el gran poder financer es va deslligar de l’economia real. El fet més greu és que ara ve una situació de canvi radical, que significa un canvi cultural dels nostres comportaments, en què ningú no podrà pensar en una feina per a tota la vida, sinó que canviarà unes quantes vegades a la vida i s’haurà de desplaçar i tot. Vull dir que no podràs treballar tot el temps, perquè hi ha una intel·ligència tecnològica que no fa sinó eliminar la nostra feina. Que amb el canvi climàtic ja hem arribat tard, ens ultrapassa constantment. Tota l’estructura, si us hi fixeu, va contra el factor democràtic de la convivència, contra el factor humanista de convivència d’una comunitat. Els fets són incontestables. Si mireu Itàlia, França, el Brèxit, els Estats Units amb Trump, el Brasil…


—És que si no mires globalment les coses estàs fotut i et quedes entrebancat. Sempre t’has d’obrir per arribar aquí. I aquí som expressió concreta d’un estat que té una crisi sistèmica monumental i territorial. I això s’ha de resoldre políticament. Punt. Tot el que no sigui això és càstig, venjança.

Com s’hi ha arribat, fins aquí? Com s’ha pogut generalitzar la corrupció d’aquesta manera?
—La desigualtat genera països indecents. La corrupció creix. El llenguatge té un procés reduccionista, no hi ha relat, sinó que hi ha amenaça, o l’afirmació particularista que tu ets el que tens una sola alternativa i el que mana sóc jo. Doncs això degrada. Sents, per exemple, en Casado i diu ximpleries que no tenen sentit. Com aquesta noia que diu que el sobiranisme i el Sánchez ‘es van fer a la presó’. Però qui els hi va ficar, a la presó? No hi han anat voluntàriament. Collons, tu, ets tu qui m’hi has ficat!

Pessimista?
—No, no… No és pessimisme.

Descripció?
—És veure si el tacticisme encara pot portar sobretot a una frustració més gran entre la gent, diguem-ne, ja més sensible. Només és qüestió de mirar. És clar, si veus que es moren nens i nenes per la incapacitat d’Europa d’acollir immigrants, que l’èxit del desenvolupament d’Europa, la Unió Europea, es va basar precisament en els immigrants, i gràcies a ells vam progressar. Això trenca la marca d’Europa com a lloc d’acollida, els drets humans, per exemple, i les llibertats individuals.

I respecte de la situació catalana?
—El triomf dels partits que assumeixen tot aquest procés de destrucció de la democràcia, que és la ultradreta, generen una resposta violenta i molt agressiva en relació amb el funcionament democràtic i civilitzat… Tot això ens ha de dur a dir: vejam, hi ha una sortida o estem col·lapsats per la violència i la força que té el poder, en aquest cas, ja no sols en una presó, sinó amb l’amenaça de tot? Sí. Sánchez necessita el sobiranisme per començar a caminar i arribar fins aquí. Nosaltres necessitem Sánchez per a començar a governar i arribar fins aquí. Oh, és que si no m’ha donat…

—…

—Sense renunciar a res, ni a la independència ni a res, però s’ha d’evolucionar. Si et quedes entrebancat, estàs fotut. Però si dius: no, jo començo a governar i continuo governant, i nosaltres necessitem això i no renunciem ni a federalisme, ni a independentisme ni a res i anem governant. Aleshores serem capaços de presentar-nos a unes eleccions perquè hem governat i som aquí i podem fer un referèndum.

Però Sánchez no ha fet cap pas, els ha mantinguts a la presó.
—El PSOE no és un partit socialista, és socialdemòcrata. I va renunciar a ser socialista quan vam entrar a la Unió Europea. Va rebre molts diners, el PSOE i també el PP, per impedir realment que aquí hi hagués un partit comunista com a Itàlia. Tan senzill com això. Sé que ho simplifico molt. I aquí el que hi ha sortit és la dreta. I doncs, centre-dreta, un partit que deixa de ser a l’esquerra perquè hi renuncia, això és la socialdemocràcia. Doncs això ve d’aquí. Aleshores el tema del Sánchez té un problema intern molt fort, però ell ha fet… Però mira, arriba la situació de la moció de censura. S’ha d’estar sempre obert a l’atzar i a l’imprevist i d’una plomada tot el PP al carrer. Coses així passaran. Però per passar, has de caminar. Si et quedes parat, no reps.

El judici serà retransmès per televisió. Des de la vostra trajectòria de cineasta, en faríeu res?
—No té sentit, perquè ja té una força tremenda i és insostenible pel mateix poder, però no els tremola el pols. Té la funció de càstig. Que la ultradreta hagi pogut entrar amb Vox per reclamar patrimonialment que ells tenen l’alternativa. Això és un canvi de valors. És el que Aznar va fer quan va aparèixer amb una llibreta: fer la restauració ideològica, que vol dir tornar a prohibir l’avortament, etcètera, etcètera. La cosa més apassionant és el que ja és previst que canviï en deu o quinze anys, això sí que és una cosa que matarà i que és possible que vulgui fer.

En això que dèieu que sou partidari d’anar junt amb en Sánchez, quin pas creieu que hauria de fer en Sánchez perquè fos creïble.
—Jo no sóc partidari d’això.

Teniu raó, no ho heu dit, ho he simplificat.
—Dic que hi ha aquesta possibilitat. I aquesta possibilitat per a què serveix? És per a sortir del forat on som i que segur que si arribem al 2020 estarem en condicions de saber cadascú de nosaltres què volem. I demanar en aquest cas un referèndum sobre la independència. Jo estic per la major! S’ha d’anar molt alerta, amb això de: si no em dónes això, jo no et dono allò. Aquest espai és per a moure’s i això vol dir que l’enrocament en aquest moment ens perjudica, a ells i a nosaltres. Perquè és evident què passaria si hi hagués una majoria absoluta potentíssima hegemònica dels tres partits d’ultradreta i, home, això pot passar. El moviment ens crearà la situació de saber tots plegats què es pot fer. Des del punt de vista polític, és necessari trobar una hegemonia que ens permeti reformar la constitució i després fer l’aventura que ens pugui portar al fet que això sigui un estat federal o independent. Això és com un accident que tapa l’autopista i no et deixa passar. Pots no sortir-ne, o que hi hagi un carril que circuli i sortir-ne. No és que pensi que sigui una solució, que sigui partidari de res, hi veig una possibilitat. Tancar-se en això? Sí… també poden passar imprevistos, eh? Jo penso que… s’ha de mirar de manera global. La cosa més terrible és això que passa aquí en relació amb el canvi hegemònic d’una força política que és l’extrema dreta.

Tornant a la primera pregunta que feia referència a El Sopar, què us va impulsar a fer -la?
—Com a cineasta, aquesta pel·lícula no és pas cap excepció dins la meva trajectòria. És el meu territori. En aquest cas m’interessa el que significa l’empresonament des del punt de vista humà. La idea és fer un diàleg entre ells. Res d’explicar batalletes, sinó parlar de què significa la pèrdua de la llibertat i els efectes que produeix. Que l’espectador prengui consciència de què significa l’empresonament.

Al cap del temps s’ha sabut que el dia del rodatge d’El sopar executaven Puig Antich. Decidiu de no parlar-ne, de no fer-ho evident durant tot l’enregistrament del sopar. Per què?
—El raonament és que si posem l’execució de Puig Antich al mig de la conversa crearà una distorsió. I decidim que farem allò que pensàvem fer sense parlar-ne. Això sí, com que la policia, quan fa un assassinat com el d’en Puig Antich, està molt sensible, vaig dir que si algú tenia alguna cosa pendent que considerava que era un risc superior, que no l’expliqués. També els dono set o vuit minuts perquè es buidin.

Dit això, comenceu a rodar?
—Tothom es va quedar en silenci i de seguida una veu d’un dels elèctrics va dir ‘rodem’ i jo vaig entrar amb un tràveling. Anar en contra de la dictadura era portar els estris, els focus i fer el tràveling…

Sí… I a partir d’aquest moment la pel·lícula flueix.
—La pel·lícula té aquesta continuïtat. Hi surten frases magnífiques. La retòrica d’ells és la retòrica de gent empresonada durant molts anys. És un diàleg que van escalant, improvisant. L’Abat és el primer que diu: ‘El poder vol que nosaltres sortim d’aquí secs, volen aniquilar-nos, volen separar-nos de la família, que oblidem la política…’

La potència del film, en un moment com el present, en què la gent té la sensibilitat a flor de pell, és molt gran. En el meu cas, em va fer passar de la ràbia a una reflexió profunda, cap a llocs que abans no m’havia atrevit ni a pensar.
—L’emoció arriba per camins diferents. Molta gent diu que és un document brutal perquè realment agafes consciència de què significa la presó. Un dels protagonistes del sopar explica que coneix una filla a la presó i que quan té una néta d’aquesta filla encara és a la presó. S’hi passa vint-i-cinc anys. Això és molt bèstia.

Parlen de la voluntat explícita de destruir les persones a la presó com a objectiu polític. Aquesta voluntat també la hi veieu ara, amb els presos polítics catalans?
—Aquesta penalització de tenir-los empresonats sense judici es revenja, és càstig, és escarment. Això és brutal! Això és una manera d’utilitzar el poder, en aquest cas per castigar persones que no han estat jutjades.

En El sopar només hi ha una dona, Lola Ferreira, que acaba fent les intervencions més colpidores.
—Sí, és cert, ens va impactar moltíssim en el rodatge mateix. La càmera es movia, feia el tràveling des del clatell, que és una manera molt eficaç de mostrar la situació, perquè és el que veus si ets assegut allà, i el seu discurs anava pujant, pujant. I al final el Manel Esteban em diu: què faig, quan acabi? I li dic: no paris fins que ells no es plantifiquin. I la intervenció d’ella va creixent. És un discurs d’una intel·lectual, d’una marxista-leninista, però des del punt de vista humà és fantàstic. El revolucionari explicat des de la felicitat. És una intervenció magnífica.

I també hi surt la qüestió de la discriminació de les dones, ara també present. Com les dones a les presons són doblement marginades.
—Marginades, sí, sí.

Sorprenentment, encara ara Dolors Bassa i Carme Forcadell han viscut una situació en molts aspectes semblant.
—Molt semblant, sí, sí. La Lola, diu: ‘La dona sempre ha jugat un paper subsidiària del subjecte polític important que era l’home.’ Fa una repassada de la situació extraordinària. I veus com tots els de la taula es queden en silenci. Ningú no fa cap comentari, ningú no la interromp. Un encén una cigarreta…

A tot el film, hi queda enregistrat un ambient únic, l’opressió de la presó, de la clandestinitat…
—Aquest era el clima del rodatge i també dels qui eren amb nosaltres, que eren treballadors, de confiança meva, de Comissions o de l’Assemblea de Catalunya. Tot estava molt connectat. Hi havia una emoció i un respecte immens. A més, havíem de rodar-ho tot de cop i havíem d’acabar tornant a treure-ho tot a fora. No podíem dir: bé, ja vindrem demà. Corríem el risc que la policia ens detingués. Això creava un ambient que s’hi nota.

Un dels molts temes que s’hi tracten és com la presó condiciona la vida posterior.
—Sí, això és un tema fantàstic, que hi surt. Hi ha una discussió entre ells. Veus que diuen que moltíssima gent que ha passat anys a la presó ha quedat invalidada i ha estat molt ben atesa després pels partits. I, en canvi, un altre li replica que no hi està gens d’acord, que molts han tornat a la política…

El que queda clar és que tots han quedat profundament tocats.
—Queden molt tocats. Tu pensa que els que participen en el sopar durant molts anys no han vist ni una forquilla, ni un ganivet, ni res i han menjat sempre amb una cullera. No tenen ni interruptors. La llum te l’apaguen i te l’encenen. Dines amb una mena de bol i amb una cullera… No tens res de l’exterior, no és allò que dius… Les parets i punt. És molt bèstia. Vint-i-cinc anys, divuit o deu així és molt bèstia. També hi ha en Conill, que va estar condemnat a mort. Al final el Vaticà va aconseguir que no el matessin.

La projecció que feu ara d’El sopar és diferent. L’heu actualitzat?
—De sobte apareix un article acadèmic, de dos professors de la Pompeu Fabra, Jordi Balló i Alan Salvadó, que investiguen sobre el fet que el rodatge es fa el dia de l’execució de Puig Antich i en fan una anàlisi. I jo dic que fem una cosa: la pel·lícula és la que és i això no es toca, però de la mateixa manera que al cinema es fa servir el flashback, decideixo de fer servir l’addenda, que quan era senador havia practicat moltíssim. L’addenda és un afegit a alguna altra cosa que existeix, que té la particularitat que no n’altera en absolut el contingut, sinó que és un afegit.

I n’hi poseu tres.
—La primera és un fragment del programa que van fer a la televisió el 2003, que vam anar al lloc de la gravació.

Hi ha una segona addenda?
—El mateix any 1974 vaig anar al despatx de l’advocat defensor de Puig Antich, l’Oriol Arau, per veure què podia fer. Allà vaig trobar materials magnífics i m’he adonat que no contradiuen en absolut la pel·lícula, ni la canvien, sinó que la complementen. No és una cosa pactada, no és una cosa periodística, sinó que hi dóna aquest contingut de continuïtat. Són elements que surten i s’interrelacionen per si mateixos.

Encara n’hi ha una altra, que vincula el film amb l’actualitat.
—Sí és la del Rajoy, però no amb ell, sinó amb el text del decret firmat per ell en què es decreta la intervenció amb el 155.

Una manera molt eficient i a l’hora molt potent de lligar el passat i el present.
—Una cosa molt important que jo sempre he tingut en compte és que si tu fas una tasca, en aquest cas com a cineasta, i t’has de remetre al passat, no et moguis del present. Deixa que la memòria et porti això, perquè si no pots quedar entotsolat, tancat en tu mateix. Si una cosa és imprescindible és el present i què significa el passat en relació amb el present que tu vius.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb