Pere Pina: “Tota la trempera la tenim a la cartera”

Pere Pina, juntament amb Ramon Solé, regenten el mític bar Casa Almirall, al carrer de Joaquín Costa de Barcelona, de l’any 1976 ençà. Gairebé fa cinquanta anys. L’any que ve, celebració grossa. Aquest bar, que adjectivem d’emblemàtic, és un dels punts d’ancoratge de Barcelona, on la història i el present s’encreuen, gràcies a la tenacitat dels qui el conserven. La porta, el taulell, el llum magnífic, l’ambient mig il·luminat per aquell frontal ple d’ampolles antigues que brillen en forma de color, són part del cor i de l’ànima de la ciutat. També formen part de la columna vertebral que aguanta Barcelona perquè no es perdi en els precipicis de l’absurditat. I per això l’Almirall continua essent un lloc imprescindible de la vida barcelonina, al qual no podem renunciar.

Mantenir-lo viu, obrir cada dia, peti qui peti, només és a càrrec dels qui el tiren endavant. Ho fan cada vespre, cada mitjanit, cada nit, sovint contra corrent i sense cap ajuda. La situació al carrer i l’actitud de les administracions no ho fan fàcil. Per això Pere Pina sempre lliura alguna batalla. Ho sap tot sobre el barri i la ciutat. Coneix tothom. Lliga caps amb la facilitat del qui sap. Tenir-lo de veí –VilaWeb és al carrer de Ferlandina– és una sort. Diria que és com tenir un àngel de la guarda, però aquest personatge realment no li escau gens, malgrat que en tingui virtuts. Ja el veig fent riallades si llegeix aquesta frase. Ell no està per àngels ni per hòsties consagrades. Si ha d’esbroncar algú l’esbronca, si ha d’ajudar-lo també.

No li passa res per alt. És el sentit comú en forma d’home. Un murri honest, savi i divertit, que no s’escapoleix dels problemes. Sap per què és allà, en aquella cantonada, on res no és perfecte ni convencional, per dir-ho finament. Si les coses no van bé, s’arromanga, no calla, truca a totes les portes. Educat, però no conformat, es resisteix que el seu carrer, el seu barri, la seva ciutat es degradin. No s’hi conforma ni s’hi conformarà mai. No creu en solucions màgiques, però sí que creu que en aquests carrers la vida podria ser millor si els governants escoltessin la gent i pensessin en el bé comú, abans que en els vots. Ell ho té clar. Per això, aquests dies en què veïns i comerciants diuen prou, li posem el micro. La seva opinió tampoc no és convencional. És directa i franca.

—Abans de començar a parlar de problemes, expliqueu-nos  com va ser que vàreu decidir de quedar-vos aquest bar. No éreu pas d’aquest ram, ni d’aquest barri, quan ho vàreu fer.
—Jo venia per aquest barri perquè col·laborava a la galeria G, al carrer de Casanova, que era de l’Agustí Coll. Venia a encarregar les litografies i els catàlegs. Aleshores, a la plaça del MACBA hi havia una impremta que es deia Empòrium, que després va esdevenir l’Escudo del Oro, de les postals. Hi havia unes màquines com bestiotes, grans com màquines de trens. En aquests carrers sempre hi havia hagut tradició d’impremtes. Aquí a dalt, al passatge de Sant Bernat, hi havia la impremta Elzeviriana i la llibreria Camí, que eren els que editaven els cartells de la República, els de la CNT…

—I us vàreu enamorar d’aquest bar?
—Amb en Ramon quan passàvem per aquest bar, sempre dèiem: “Hòstia, imagina-t’ho!” Hi havia una bombeta i un cambrer que es deia Josep, que portava unes ulleres de cul de got, que segurament s’havia quedat cec de tan poca llum que hi havia. No hi havia res, es fabricaven fins i tot el whisky amb una mescla de rom. I un dia amb en Ramon vam fer un cop de cap i vam agafar el local de lloguer. Era el novembre del 1976. El local era del senyor Vives, que ens va ensenyar un document que acreditava que per la cessió del terreny on s’havia construït l’edifici del bar es pagaven cada any tres pollastres, dos xais i no sé què més… Pensa que de Ferlandina cap amunt es va construir a partir del 1860…

—Fa dies que els comerciants i veïns us queixeu per la degradació del barri. Esteu enfadat per tot això que passa?
—La paraula no és enfadat. Veig coses que no són lògiques i estic preocupat. Has vist la pancarta que hi ha a la cantonada del carrer de Torres i Amat?

—La que diu “L’Ajuntament està destrossant Barcelona i arruïnant les botigues… Tenim 200 obres sense acabar”?
—Sí, en aquest carrer on veus la pancarta fan obres des del maig, els comerciants n’estan fins als collons. Van obrir el carrer per fer una canalització i com que s’han trobat els murs de l’entrada del convent, resulta que ho han tapat. No té sentit obrir una cosa, aturar les obres… S’hauria de saber abans. S’ha de trobar solució per a les coses, no deixar-les empantanegades. Tant veïns com comerciants tenim dret a la informació. Quan es genera una obra com aquesta, que des del maig són aquí, tenim dret que ens expliquin clar i català què passa.

—Ara ja acaben?
—Però no està arreglat. Han de seguir el tros que falta i han d’arribar a la plaça de Castella. No sabem ni com es farà. El que han fet no ha servit de res. Han obert, han trobat la muralla, l’han documentada i no s’ha pogut arreglar el que s’anava a fer.

—Heu participat en moltes taules entre comerciants, veïns i administració. Què en penseu?
—He participat en moltes taules de seguretat, però a cap no hi ha vingut mai ni un metge, ni un psiquiatre, ni un psicòleg. En canvi, un dels problemes més importants que hi ha és que les drogues i l’abús de l’alcohol porten a una degeneració mental que desemboca en unes psicopaties de tipus molt diversos. Com s’entén això? Parlem de drogues i no hi ha ni un metge? On són les places d’hospital a Barcelona per a diagnosticar aquesta gent? No n’hi ha. No se’n parla. Mentrestant ells són al carrer i n’hi ha més que abans. Tot això ho veig jo, ho veus tu i ho veu Déu i Maria Santíssima, però els que governen no ho veuen. A vegades tinc la sensació que això que fem tu i jo de preguntar-nos què passa i per què passa, els que governen no ho fan. Si fessis una descripció del que passa aquí a una IA et respondria sens dubte que hi ha una deixadesa de funcions del govern municipal. No em cap al cap que no ho vegin.

—Hi ha molta ineficiència.
—Mira, abans sabies qui era el fill de puta, ara no ho sabem. Ens hem perdut, és com la torre de Babel, jo ho sento així. Em puc enfadar, però és fotut perquè no sé a qui donar-ne la culpa. Tots tenim tendència a veure la palla de l’ull de l’altre. Jo hi ha moltes coses que hauria de fer bé i no les hi faig. Tampoc no em crec en possessió de la veritat absoluta. En arquitectura hi ha una dita que diu que la perfecció no és anar posant coses fins que siguin perfectes, sinó que és anar-les traient fins que siguin perfectes. Jo no sé plantejar-te la solució, però governar és ordenar. Per reconduir la situació caldria anar destriant els problemes i anar-los tractant amb les institucions socials, sanitàries i psiquiàtriques que calguin. Penso, per exemple, en tallers d’oficis, activitats que facin que la gent se senti satisfeta, plena, orgullosa. Crear una consciència de barri, que la gent se sentís orgullosa del que fa, del resultat del propi treball. Seria molt millor que fer grans inversions, que al final són martingales.

—Crear una consciència de barri és possible?
—Sí. És clar que aniria bé tenir una consciència de barri, però per tenir-ne primer els veïns han de veure que algú fa un esforç per a fer les coses bé.

—D’aquests cinquanta anys, que fa que porteu el bar, diríeu que ara és un dels moments més difícils?
—Fa cinquanta anys, probablement, al món i al Raval érem la meitat dels que som ara. No és que hagi canviat el Raval, ha canviat el món. Quan es va començar a produir aquest fenomen de la immigració pensava que el Raval seria una llançadora, o sigui que la gent vindria, s’hi estaria un temps i després es buscaria la vida per aquí i per allà. Però no, el Raval s’ha convertit en un gueto. Tothom s’omple la boca d’ajudes. Aquest país tenim la trempera a la cartera i l’ajuda es converteix en: “A aquest li donem quatre-cents i a aquest tres-cents.” Això és ajuda? No ho és perquè si no tens un objectiu final no aconsegueixes res. Has de fer un plantejament d’ajudes amb un objectiu, si vols millorar les coses.

—Deixeu-me ser tòpica. El Raval és el barri oblidat dels polítics?
—Ja ho vaig dir una vegada: el Raval no necessita que el salvi ningú, ni tan sols que l’ajudin, sinó que l’acompanyin, però d’una manera seriosa. Aquí sovint et trobes problemes de convivència perquè hi ha persones, que, sigui per l’alcohol o per les drogues, tenen actituds de desafiament: estirant una cadena o pixant al carrer o embrutant o fent qualsevol bestiesa. Quan passa això els veïns se senten ofesos i això crea enfrontaments. Ara, això passa aquí i passa a Nou Barris i passa a tot arreu. I això no es resol tot sol.

—Què voleu dir que “necessita que l’acompanyin”?
—Doncs, per exemple, que la policia tingui una partida amb recursos, perquè la seva feina és seriosa. Quan em queixo als polítics, els dic que han de donar suport als seus homes. Els ho dic perquè quan veig les actuacions de la policia no saps si tenen més por de la reacció dels seus caps polítics o del que pugui passar en aquell moment. No pot ser que un policia cridi l’atenció a algú que pixa al carrer o que ha estirat una cadena i que pugui cridar més el lladre que el policia. Això no pot ser. La policia no és respectada i crec que se sent desemparada. Arribarà un moment que els faran mal. El poder polític ha de fer que això canviï. Jo els dic: doneu suport a la policia obertament, que la gent ho sàpiga. Si la gent té un problema el que els el solucionarà serà la policia, perquè és la seva feina. S’ha d’estimar la policia. I jo ja saps que no sóc un carca, ni res de tot això. Però cada dia sóc al carrer i veig el que veig. I si algun policia ho fa malament doncs que el sancionin, però que els deixin fer la seva feina.

—Penseu que són massa tous?
—Hi ha actuacions que són incongruents. Uns per una mica paguen molt, uns altres per molt no paguen res. A tots els nivells, tot això és molt complex. Això que passa aquí no té color polític. Una altra cosa és que l’hi vulguin donar. Hi ha coses que cauen pel propi pes i no cal consens.

—Què hauria de passar que no passa?
—Sempre ens posem una base comparativa a escala d’abans, o del que ens agradaria que passés. No, això no és així. Hem d’aprendre a gestionar el que tenim. No podem fer bases comparatives de si abans era millor o com hauria de ser. No tenim mitjans per a fer bases empíriques. Ho tenim i ho hem de gestionar. Un altre camí és donar-se cops de cap contra una paret. Per mi governar és posar ordre. Potser m’equivoco perquè jo no sóc polític, ni governant, ni ganes.

—Els pisos de narcotràfic han fet molt de mal.
—Abans si t’enganxaven amb heroïna sabies que te la jugaves. Ara amb l’abolició de la llei Corcuera la casa és un “sacrosant”, però la pobra dona que viu davant té el que té. Jo el que encara no entenc és qui fa les lleis ni com es fan. Quan un jutge té un informe de la policia i ha de tenir un discerniment i diu al jutge que a tal lloc hi ha delictes contra la salut pública, doncs haurien d’actuar. Sembla que els polítics no confiïn en la policia i això ha de canviar. Si s’ha de canviar una llei es canvia. Però el que no pot ser és que tot el carrer sàpiga en quins pisos es cometen delictes i no s’hi faci res.

—L’any 2022 els bars del barri vau patir molt quan l’ajuntament va aplicar les mesures ZATHN que us obligaven a tancar a la una. El vostre soci, Ramon Solé, va escriure un article titulat “L’Ajuntament de Barcelona dispara al pianista”, on explicava que l’ajuntament havia preferit tancar els bars abans que afrontar el problema real del carrer, que no era precisament els bars que no teniu terrassa.
—Aquesta va ser una mesura pròpia d’una dictadura. Jo sóc el degà dels bars de Barcelona i no ho havia vist mai, això. No pot ser que el regidor Jordi Rabassa i la gent de l’ajuntament prenguin una decisió sense tenir en compte l’opinió dels afectats. Quan hi ha una confrontació entre dues postures, miro d’ajuntar-les i les escolto totes dues. Després prenc una decisió i prenc partit. Però ningú no es va molestar a fer això. Van comptar els vots que els podia proporcionar i ja està. Els interessa una puta merda el benefici de la gent que viu aquí, ni els veïns, ni que tinguin soroll, ni que les velletes s’espantin, ni que els robin. A aquests polítics, als que hi ha i als que vindran, els interessen els vots i, a més, t’ho diuen sense cap mania.

—Però el jutge va fer retirar aquella mesura!
—Si, la va fer retirar, però a mi la broma em va costar més de 60.000 euros i em van portar a la ruïna. Ningú no m’ho ha compensat això. A un bar de nit no el pots fer tancar a la una. Nosaltres no fem soroll al carrer i a dins tenim un sonòmetre. Però a ells els és igual si tens treballadors, si és un local emblemàtic, si tens compromisos de pagament. L’ajuntament té la potestat que, en cas d’alarma social, poden prendre aquesta mesura, però, com va quedar clar amb el que va dir el jutge, no era el cas. És una possibilitat que trobo bé per a fer servir en un moment crític, d’un escàndol públic manifest. Però ells la van aplicar mirant els vots, no el bé públic. Jordi Rabassa pot ser un bon historiador, però no és un bon regidor.

—Què li demaneu a l’ajuntament?
—El que t’he dit abans, que facin costat a la seva policia. Fa falta una posició congruent de les forces de l’ordre públic i els dirigents polítics. Això que passa aquí no és culpa de la policia. Sempre passa igual. Qui perd les batalles? Els soldats i el sergent. El capità i el general no les perden mai. Si passa res, la culpa de qui és? Del soldat? Si hi ha algú que s’excedeix de veritat doncs s’aplica la llei. Després, si has de posar més policia secreta, en poses. Si has de posar més agents cívics quan algú deixa una bossa d’escombraries on no toca, en poses més. És que arreglar-ho va d’això.

—Els problemes que teniu ara els teníeu fa deu anys o vint?
—En tenia uns altres. En l’època de l’heroïna baixaves pel carrer i veies morts que caminaven. No sé què és pitjor: si això dels pisos d’ara o allò d’abans.

—La brutícia també és un problema…
—Et puc dir que no s’havia netejat mai tant com ara ni s’havia embrutat mai tant com ara. Quan baixàvem les escombraries a una hora i passava el carro de la colla del Llanto, que en dèiem, a recollir la merda, no hi havia la merda que hi ha ara. Com més facilitats dónes, pitjor. Si alguna cosa no funciona s’ha de canviar. Els de Ros i Ros es van folrar amb els contenidors. Ara, amb aquests màquines, que cadascuna val sis mil euros, estem envoltats de brutícia. També és cert que abans hi havia unes rates que feien por.

—Hi ha qui diu que volen que es podreixi tot perquè després ho comprin els grans inversors?
—Això diuen, perquè és cert que som al rovell de l’ou de Barcelona, però jo no ho acabo de veure clar. Ara, després d’haver vist que ja tenen els plànols de Gaza per a fer-hi una zona turística, m’ho crec tot.

—Als locals emblemàtics us han abandonat? Tot el pes de conservar-los recau en vosaltres?
—No em facis parlar de Patrimoni, perquè em trobo amb cada barbaritat… Mira, només deixa’m dir-te una cosa: em volien donar el 50% del cost per a esgrafiar el local. Home, si no ho ha estat mai, d’esgrafiat, aquest local, per què el volen esgrafiar ara? A part que no té sentit aquesta proposta. Si ells en paguen el 50%, l’altre 50% qui el paga? Jo? És a dir, jo tindria una despesa per a restaurar una cosa que no ha estat així. Fan coses sense sentit. El que haurien de fer és preguntar què fa falta per a conservar una local que és una de les primeres obres del modernisme mundial. Segur que poden ajudar, però no inventar-se coses perquè sí. És una desgràcia. No vull parlar-ne més perquè d’això sí que hi entenc. I el que fan és penós i em poso de mala llet.