Per un front unit per la independència

En l’article “Manifestació personal“, del febrer del 2023, s’hi deia:

“En uns moments que la política es vol reduir a l’àmbit de la representació institucional, pensem que és l’hora que l’independentisme civil recuperi el protagonisme en la lluita per la independència del nostre poble. Un rol que dóna sentit a l’ANC, perquè és en els orígens de la nostra entitat, n’és la raó de ser, i en garanteix la continuïtat.

Per trencar la inèrcia perdedora de les institucions, la submissió a les estratègies de l’enemic i el cicle repressor sobre l’activisme de base, l’independentisme civil s’ha de mobilitzar amb objectius propis, que exigiran unes formes de lluita audaces, unes eines d’intervenció flexibles, i una renovada capacitat organitzativa. En una paraula, caldrà endinsar-se en un nou procés de lluita per la independència que superi els límits de la fase anterior creant una nova relació entre el carrer i les institucions i forjant un poder sense fissures enfront de l’enemic. Només seguint aquesta estratègia sumarem més gent, recuperarem el pols de l’independentisme civil i remourem l’immobilisme institucional.

Ateses les circumstàncies descrites, indiscutibles a la llum dels últims esdeveniments entorn de la ‘interpretació’ de la llei per part dels poders reals de l’estat espanyol, ens cal una lectura correcta dels tempos, dels espais i de les formes d’intervenció per no tancar-nos en un carreró sense sortida, mantenir una relació oberta amb la realitat viva del moviment i fer anàlisis justes de cada conjuntura per no caure en formulacions massa generals i actuacions massa parcials. En aquest sentit, pensem que una relació viva amb el moviment consisteix a admetre la seva complexitat, evitar-ne polaritzacions i refer la unitat entre acció i reflexió, entre mobilització i organització, entre espais de lluita i manteniment dels poders de base.

Per totes aquestes raons, creiem que, en primer lloc, cal no defugir el debat intern i, alhora, difondre’l, amb la màxima honradesa i la màxima prudència, a tots els àmbits organitzats del moviment. D’aquesta manera, l’ANC complirà la seva tasca educadora, conservarà el rol civil dirigent que li escau i garantirà la relació fluida entre el carrer i l’organització. En segon lloc, caldrà posar al dia el debat intern entre la nostra responsabilitat amb la base del moviment i la nostra obligació dirigent. La nostra responsabilitat amb la base del moviment significa respectar-ne l’autonomia, estimular-ne la lluita i ajudar-ne l’organització. La nostra obligació dirigent és menar aquest poder de base a la seva realització efectiva en termes de sobirania nacional, de preservació de les seves arrels democràtiques i de compromís per dirigir la nació catalana cap a la seva plenitud.

És, doncs, sobre aquestes premisses de claredat, honestedat i compromís, que el debat sobre la ‘llista cívica’ adquireix el relleu que li pertoca considerant-ne els avantatges i els límits que conté com a oportunitat tàctica. Els avantatges es poden resumir en:

1)  sacsejada del sistema representatiu;

2) disposar d’una data fundacional com la del Primer d’Octubre per a  dibuixar un espai de representació sense hipoteques, submissions ni racons foscos;

3) frescor de nous plantejaments, directament vinculats a la lluita del moviment organitzat;

4) compromís davant del país per a cavalcar a la vegada la mobilització permanent i la representació institucional;

5) forja de nous lideratges, capaços de circular amb decisió i sense traves entre el carrer i el poder instituït.

Ningú, però, amb dos dits de front pot ignorar els límits de la intervenció institucional a causa de:

1) l’ambivalència que implica donar llum a un mecanisme sobre el qual no es podrà tenir cap mena de poder directe, atès que l’ANC no pretén de fer-ne un instrument propi, sinó de propiciar-ne la naixença: la nostra organització, ras i curt, s’haurà de fer càrrec de la despesa (en un sentit ampli) sense recollir-ne els beneficis (en un sentit no menys ampli);

2) l’ingrés dins els rangs institucionals produeix un miratge d’autonomia als nous representants que, a poc a poc, esdevé poder separat de la realitat viva del carrer, de la gent i del moviment que l’ha propiciat. No cal dir si vivim, com en els moments actuals, una etapa reaccionària, amb un ús retort de la informació i una opacitat dels poders que fan feredat;

3) les arenes movedisses del pantà institucional, que amenaça d’engolir sense miraments les persones i les organitzacions més honestes, atès que els mitjans informatius, les fake news amigues i el lawfare enemic, els poders fàctics i la propaganda interessada, no toleren ingerències al marge de la seva concepció de la política com a professió, com a ocultació dels poders reals, i com a amenaça sobre les alternatives sorgides de la pròpia gent.

Com és fàcil d’entendre, tot plegat significa un desplegament d’energies que xuclaran el moll de l’os de moltíssima gent, desviaran recursos de tota mena cap a un possibilisme enormement volàtil, i crearan susceptibilitats i divisions que poden fer més mal que bé tant a l’ANC com al moviment per la independència. Cal, doncs, definir bé els objectius, calcular adequadament les forces i actuar amb molt de seny i sense presses, per donar sortida a un debat que ens ultrapassa, perquè posa damunt la taula la qüestió transcendental de conservar allò que som i que tenim, considerar-lo una eina col·lectiva al servei de la nació i evitar que caigui de ple en les pràctiques que tant critiquem i que tant de mal ens han fet i ens fan.

Conscients de tot plegat, voldríem advertir que la ‘llista cívica’ no pot esdevenir, en cap cas, un ‘quart partit’ dins un sistema subordinat a l’enemic, aliè al batec de la gent més dinàmica i compromesa del país, i tancat dins el cercle viciós dels professionals de la política. Si fos així, significaria la fi dels nostres propòsits fundacionals, la negació de la nostra pràctica democràtica, i la desorientació d’un moviment que necessita més claredat i fermesa que mai.”

Ara, quan, amb la creació de Dempeus, s’han depurat els efectes de la crisi de la “llista cívica” al si de l’ANC; quan assistim al ple fracàs de les tàctiques servils d’ERC i la confiança de Junts en el govern de Sánchez; i quan, a causa d’aquests fracassos, l’independentisme veu la introducció de l’extrema dreta, cal un cop de cap per a aixecar una barrera contra l’immobilisme institucional, l’absentisme civil i les falses expectatives d’una independència a preu fet. I aquest cop de cap ha de consistir a crear una instància política de nova planta: un front unit per la independència, que, els anys vinents, entre les pròximes municipals i les autonòmiques (que, si cau el govern Sánchez i el govern Illa esdevé un trasto inútil, hauran de ser anticipades i estarà a l’ordre del dia l’exigència del poder propi enfront de l’estat neofranquista de Vox-PP), dugui la batalla des del carrer a l’àmbit representatiu i organitzi al seu voltant tot l’espectre de l’independentisme civil, base real de la nació. Si alguna cosa aprenem aquests últims temps és que no n’hi ha prou amb una crida a la mobilització sense un vehicle polític, com ho ha de ser un front unit per la independència, basat en aquella mobilització. Aquesta instància política, que lligaria independència amb justícia, igualtat i control de les institucions –com són en camí de fer al Quebec–, permetria de lligar el carrer amb el poder institucional, obligaria els partits a renovar-se o morir davant unes bases remogudes i evitaria aventures oportunistes al moviment.