Cada dematí i cada vespre, una operadora de trens europea penja a X una fotografia de pulcritud nipona ara d’una estació, ara d’una andana, ara d’un vagó. La imatge acompanya un text que el seu administrador de xarxes fa l’esforç de variar: “Els trens circulen segons l’horari previst”; “Els trens circulen segons l’horari programat”; “El servei funciona segons l’horari establert a totes les línies”. A vegades hi afegeix el consell del dia: “Si veus algú que ho necessita, cedeix el seient”; “Estalvia temps i diners amb els aparcaments d’enllaç”; “On puc consultar la pèrdua d’un objecte personal?”. A vegades anuncia el reforç d’una línia o d’una altra per absorbir una nova demanda o per la raó d’un esdeveniment internacional. Doncs resulta que aquesta companyia europea és a Catalunya i no cal somiar-la, perquè ja existeix.

Hom diu que comparar els Ferrocarrils de la Generalitat amb els que ens serveix Espanya és fer trampa, per la dimensió, per la complexitat, pel pum i el pam, i escolti’m: m’és igual. Els catalans hem de respondre pels ferrocarrils catalans. Són els nostres, són autocentrats, són dignes, són estimats. La companyia dels FGC es presenta al món orgullosa, tecnològica i eficient, malgrat les ganes de molts que la tinguem per una simple empresa de trenets domèstica; malgrat l’autoflagel·lació de tants que aquests dies s’esforcen a buscar-li la palla a l’ull per relativitzar el fracàs de RENFE-ADIF: posa-hi un accident de trista memòria; posa-hi un dia que va fallar no sé què; aquella incidència de no sé quan, aquell talús desprès fa tant. Si no fos perquè seria mesquí, podria semblar que els sàpiga greu, que els FGC no passin de les contingències comptades de qualsevol infrastructura normal.

Perquè els catalans som així, amb l’autoestima minada per un estrany afany de superació: res del que fem no està mai prou bé; sempre ens podem infravalorar més, menystenir més; sempre estem més disposats a fer cas a qui ens deprimeix l’orgull que no pas a qui ens el propulsa amb èxits objectius. Podríem dir que tenim el que ens mereixem, però si fos el cas no tindríem els FGC.

Mentre els governs espanyols poden estar-se vint anys prometent-nos pluges de milions per a les seues línies, relaxem-nos i valorem amb la mateixa indulgència alguns dels projectes de l’agenda 2022-2026 dels nostres ferrocarrils: el tren llançadora fins a l’aeroport del Prat; la conquesta del servei entre Lleida i Manresa; el Tram del Camp de Tarragona; la millora del transport de mercaderies amb nous combois. I vet aquí tres ambicions estratègiques de futur que, de menys a més, poden ferir la sensibilitat de la nostra ànima acomplexada: el desdoblament del corredor d’FGC al Vallès; la “implantació de serveis d’alta velocitat entre Catalunya i Occitània” (!), i, repic de tambors: l’“assumpció de les Rodalies de Catalunya”. Copiat i enganxat tal com ho veieu.

El document expressa amb tota naturalitat allò que hauria de ser natural: “En cas que el Govern de la Generalitat de Catalunya acordi reactivar aquest procés de transferència, FGC està preparat per acompanyar-lo i, si aquesta fos la decisió del Govern, incorporar l’activitat de Rodalies al Grup FGC.” Estem preparats. Per què no ho hauríem d’estar? I bé, la resta de la història ja la sabem: el govern ja pot acordar, decidir i planificar, que el poder de debò és en mans de funcionaris destinats en terra estranya que diuen Gélida i San Vicente de Calders, i una mica menys d’un Ministeri socialista que escriu Orilla Roja, Santo Sadurní i Moncada Bifurcación. I és que no ens ho descobriran ells: qui no s’estima un país, no se sent en cap obligació de fer-li bé.

Una altra que també ens deixem arrabassar massa fàcilment: que l’independentisme tenia raó. Naltros perquè fa de mal dir, però no és sobrer constatar-ho en els silencis i les omissions dels mitjans espanyols; o en les giragonses i les desorientacions del partit de govern, sobtat que a Espanya són “els altres”; o en l’alleujament indissimulat de la quota reformista a les taules d’opinió: “Si això arriba a agafar l’independentisme unit i greixat…” No s’ho volen imaginar, justament perquè s’ho poden imaginar. El final de l’editorial de La Vanguardia de diumenge és un prec que ho revela estrepitosament: “Aquest malestar va encoratjar el procés. No tornem a repetir-ho.”

Ho saben, i se’ls escapa per les costures. D’aquí ve la insistència propagandística a voler-ho esborrar, a associar el moviment a un caprici identitari desentès dels problemes reals de la gent. I ara, amb les mateixes raons intactes, si no agreujades, si encara no hem sortit al carrer ni hem ocupat les vies ni cremat contenidors és bàsicament perquè ja ho vam fer, i vam perdre. I perdre cansa, esgota, fa mandra, per més ganes que tinguem d’agafar algú per les solapes i sacsar-lo com un ninot: vau triar això, i teniu això. Prou plors: quan ens combatíeu, també lluitàveu per això. Per sobre dels problemes reals de la gent, vau triar Espanya.

I amb quin gust els diríem que els aprofités, si no fos que estem tips de subratllar que l’estat espanyol ens castiga ferroviàriament a tots, sense distincions. En aquest sentit, llegeixo amb preocupació que les plataformes d’usuaris preparen una manifestació que volen “alternativa” a la independentista, perquè no sigui una mani “política” –però el conflicte és eminentment polític (!), doneu-me paciència, Senyor– i perquè creuen que “l’han d’encapçalar els usuaris. La gent del carrer, la gent de ciutat. Els qui agafen el tren”. Quina deplorable ingenuïtat, pretendre que una plataforma de pressió ciutadana no fa política i, encara més, que és lliure d’ingerències polítiques; si jo fos un grupuscle espanyolista, sabria perfectament on m’he de fer lloc ara; per exemple, revifant la propaganda que els independentistes no som usuaris, gent del carrer, gent de ciutat –el concepte de Tractòria, el recordeu?–, gent que agafa el tren.

Encara falten dies i detalls per saber, però crec que caldria evitar com fos la doble fotografia. Evitar la imatge d’una mani que es pretén unitària però que encara vol exigir no sé què a Espanya, i la de l’enèsima protesta independentista, segregada per l’orgull de ser a una altra pantalla. Siguem econòmics amb les nostres energies: si hem de tornar a planxar l’estelada i traure la pols a les pancartes del 2007, també hem de valorar la manera més profitosa de brandar-les. I, tot i que l’impuls natural és de tirar el barret al foc, també hem de ser prou vius per a entendre que quedar-nos a casa no és cap opció.