Per què l’endemà de Nadal celebrem Sant Esteve? I per què mengem canelons?

“Per Nadal cada ovella al seu corral. Per Sant Esteve, cadascú a casa seva.” Segur que heu sentit moltes vegades aquest refrany tan popular, que amaga una història molt interessant sobre els orígens de la festivitat de Sant Esteve. El costum de fer festa l’endemà del dia de Nadal ens entronca directament amb el nostre passat carolingi i amb la idea de família que se’n desprenia, segons que explica Amadeu Carbó al llibret Celebrem el Nadal.

Tal com explica Carbó, al segle IX, la Catalunya Vella pertanyia a l’imperi fundat per Carlemany i depenia del bisbat de Narbona, a diferència de la resta de la península ibèrica cristiana, dominada pels gots i vinculada amb el bisbat de Toledo. Això va determinar dos conceptes de família diferents. El carolingi era molt extens, com un clan, i quan hi havia alguna festivitat important, calia desplaçar-se a la casa pairal.

És el cas de Nadal, la festa més grossa del calendari religiós, que aplegava tota la família al voltant de la llar. I com que a l’edat mitjana els desplaçaments solien ser llargs, la foscor intensa i els mitjans precaris, la gent necessitava tot l’endemà per a tornar a casa. Per tant, a la primeria, el dia de Sant Esteve era una jornada en què no es treballava, que no és exactament igual que fer festa.

Per la mateixa raó que Sant Esteve, es justifica la festa del dilluns de Pasqua Florida i la del dilluns de Pasqua Granada: Nadal i les dues pasqües són les festivitats principals del calendari religiós. A més, aquest costum ens lliga amb la resta d’Europa, perquè també ha perdurat en més indrets que van restar sota influència carolíngia i que amb el pas dels segles s’han acabat convertint en els principals estats europeus.

Actualment, Sant Esteve és una festa molt arrelada al Principat, i aquest dia se solen menjar canelons de primer i pollastre farcit o tall rodó de segon. I de postres, sempre cauen neules i torrons. Passa igual a Andorra, que també és festa. En canvi, al País Valencià, la festa de Sant Esteve es coneix com a segon dia de Nadal i va deixar de ser festiu la dècada del 1990, tot i que en algunes comarques encara és tradició celebrar-ho. A les Illes, s’anomena la mitjana festa, i aquests darrers anys hi ha hagut polèmica per si era festiu o no. Enguany, serà festiu. A Catalunya Nord s’ha perdut la tradició de celebrar aquest dia.

I per què mengem canelons?

Al Principat, Sant Esteve va estrictament lligat als canelons. Però d’on ve aquesta tradició?  Encara que pugui semblar que es mengen canelons d’ençà de temps ancestrals, és un costum recent: no apareixen en cap receptari català fins a començament del segle XX. Són un plat d’origen italià que va arribar a Barcelona a final del segle XVIII, gràcies als cuiners estrangers que treballaven a les primeres fondes. Però hi ha una diferència bàsica entre els nostres canelons i els italians: nosaltres primer coem la carn i després la trinxem, mentre que els italians els fan directament amb carn picada. A més, la carn dels canelons italians se sol coure acompanyada d’un sofregit, que tradicionalment porta pastanaga i api.

Al segle XIX, alguns restaurants emblemàtics de Barcelona, com ara la famosa Maison Dorée, van popularitzar el consum de canelons entre la burgesia, que els percebia com una menja molt refinada. Eren una recepta molt complicada de fer a casa, i no pas pel farciment sinó per la pasta, que calia fer a mà. Això es va acabar el 1911, gràcies a l’empresari Ramon Flo, propietari de la marca de pasta El Pavo, que va comercialitzar-ne les primeres plaques seques. Aquest avenç tècnic va significar la popularització definitiva dels canelons: molts restaurants en van començar a servir i, sobretot, van arribar a les cases.

I abans, què es menjava per Sant Esteve?

Fins que els canelons no es van popularitzar, a moltes cases era costum de menjar arròs a la cassola. L’arròs de la catedral o l’arròs de colls-i-punys eren dues receptes molt típiques que sí que servien per a aprofitar les restes del dinar de Nadal. Totes dues contenen menuts de pollastre: es fan amb colls, puntes d’ala, pedrers i crestes acompanyades de verdures i arròs. En trobem una bona prova en el refranyer, que diu: “L’endemà de Nadal, arròs catedral.”