Per què hi ha tanta pobresa als EUA i com es pot resoldre?

El país més ric del món pateix més pobresa que qualsevol democràcia avançada. I el problema no és la manca de recursos. En un exhaustiu i documentat estudi sociològic, Matthew Desmond aborda i analitza les causes que han causat aquesta pobresa extrema en amplis sectors socials, desmunta els tòpics habituals de rics, polítics i financers que tendeixen a frenar qualsevol solució, i proposa idees i actituds alternatives d’arrel per a intentar de canviar l’enfocament global i lluitar per erradicar tanta misèria.

Matthew Desmond (San José, EUA, 1979) va patir de petit amb la seva família els desnonaments, la pobresa i la insolidaritat del sistema americà. De jove, es va començar a interessar pels orígens del problema tot vivint en barris deprimits, fent treballs de camp etnogràfics i sociològics, i tractant amb moltes persones i associacions que treballaven per fer més justes les condicions de vida dels milions i milions d’exclosos del sistema econòmic americà.

Desmond és un cronista de la cara oculta de la vida que apel·la amb dades i arguments irrefutables a la consciència moral dels EUA i dels seus ciutadans, tot trencant els murs físics, legals i argumentals que sostenen aquesta enorme desigualtat. Basada en les pretensions “egoistes”, “deshonestes” i “pecaminoses” d’un establishment polític i corporatiu que sosté que el país no pot permetre’s el luxe de solucionar la pobresa tot i que, en realitat, no volen afrontar-lo perquè els dóna beneficis privats i empresarials.

És professor de sociologia a la Universitat de Princetown, director fundador i principal investigador de The Eviction Lab i autor de nombrosos llibres de referència, entre els quals, hi ha Evicted: Poverty and Profit in the American City –en espanyol, Deshauciadas (Capitan Swing, 2016)–, mereixedor del premi Pulitzer. El seu darrer treball publicat ací, Poverty, by America –en espanyol Pobreza made in USA–, ha obtingut nombrosos reconeixements i ha estat nomenat millor llibre de l’any per una dotzena de  mitjans de comunicació, des de The New Yorker i The New York Times Book Review fins a Time i The Christian Science Monitor.

En el seu estudi hi ha anàlisi, profunditat de reflexió, una consulta intel·ligent i exhaustiva d’estudis sociològics fets en diferents barris i ciutats americanes, i una selecció important, enlluernadora, de dades estatístiques, oficials i científiques, imprescindibles per a arribar a les bases del fenomen i deduir-ne les causes. En les seves conclusions, l’autor afirma que la pobresa no és una maledicció inevitable, sinó que existeix perquè a alguns els interessa: la pobresa d’uns és la riquesa d’uns altres. I, a més a més, té solució.

D’entrada, per situar-nos, l’autor ens ofereix un conjunt de dades inapel·lables que reprodueixo resumidament.

Si els pobres dels EUA fundessin un país, tindria més població que Austràlia o Veneçuela. Quasi un nord-americà de cada nou (i un nen de cada vuit) viu en la pobresa. Als EUA hi ha més de 38 milions de persones que no poden permetre’s de cobrir les seves necessitats bàsiques, i més de 108 milions que se les apanyen amb 55.000 dòlars l’any o menys.

Més d’un milió d’infants en edat escolar no tenen llar, viuen en motels, cotxes, refugis i edificis abandonats. Molts dels qui ingressen a les presons observen que la seva salut millora perquè les condicions d’empobriment en què vivien en llibertat eren pitjors. Més de dos milions d’americans no tenen aigua corrent ni vàter a casa. En les comunitats rurals, hi ha llocs on beuen aigua dels rierols contaminats, moltes malalties infantils per l’ús d’aigües residuals sense tractar i un renaixement de les malalties tropicals que ja es consideraven erradicades.

Això passa al país més ric del món, no pas en les zones deprimides de l’anomenat Tercer Món. De fet, els EUA superen en 5,3 bilions de dòlars la producció de béns i serveis de la Xina. El seu producte interior brut supera la suma de les economies del Japó, Alemanya, el Regne Unit, Índia, França i Itàlia. L’economia de Califòrnia és més gran que la del Canadà, i la de l’estat de Nova York, superior a la de Corea del Sud.

Queda clar, doncs, que la pobresa als EUA no és conseqüència de la manca de recursos, sinó d’una altra cosa. Basant-se en la història, la investigació i el treball de camp, Desmond ens mostra com els nord-americans rics, conscientment o inconscientment, mantenen pobres els pobres. De fet, va més enllà de la pobresa, i ens descriu, amb dades i situacions esfereïdores, un panorama terrible en què és palpable com algunes vides empetiteixen perquè unes altres creixin i creixin.

Aquestes dades també demostren que l’omnipresent PIB és “un invent metafísic per a disciplinar la gent”, com diu l’economista ecològic Joan Martinez-Alier: “No és l’única vegada a la nostra història que amb un invent metafísic s’intenta disciplinar la gent –per exemple, ‘si no ens fas cas i fas pecats mortals, aniràs a l’infern’.”

Tots els efectes de la pobresa

Després de molts anys d’investigació i amb el suport estatístic i científic de reportatges seus anteriors, afegit al coneixement directe del fenomen que li donen les trobades i l’amistat amb gent molt diversa a diferents ciutats americanes, l’autor, d’entrada, ens explica de què parlem (o hauríem de ser conscients de parlar) quan parlem de pobresa. Els casos particulars, recollits amb els anys de punta a punta del país, són fonamentals i molt il·lustratius en aquest sentit per a comprendre l’abast infinit del problema.

La pobresa no és únicament una qüestió de diners (que també ho és, evidentment). Són moltes i molt greus, les conseqüències per als qui la pateixen mentre observen com es degrada la seva salut, la seva vida i la dels seus familiars i amics, sense poder fer res per a sortir-se’n. La pobresa també és dolor físic, és traumàtica, genera inestabilitat, por, pèrdua de llibertat, sentir que tens el teu govern en contra, és humiliant i vergonyosa, deteriora les possibilitats vitals i personals.

De fet, la pobresa és un tramat complex de malalties col·lectives, que expressa el mapa de l’ànima de la societat, connectada als problemes socials que ens preocupen a tots, com ara, l’educació, la salut, la delinqüència o l’habitatge. “La seva persistència en la vida dels nord-americans significa que a milions de famílies se’ls nega la seguretat i la dignitat en una de les nacions més riques de la història”, escriu l’autor.

Com hem arribat fins aquí?

L’estudi analitza molts temes en profunditat que el lector trobarà molt ben explicats i documentats en el llibre. Per què no hem avançat més? Com afeblim la classe treballadora? Com obliguem les persones pobres a pagar més? Com depenem de les prestacions socials?

També, com els ajuts socials als pobres molt sovint queden en mans dels qui no les necessiten: ja siguin els propietaris, que se’ls cobren després augmentant el preu dels lloguers, ja sigui per la mala gestió corrupta dels departaments oficials, que en compte de distribuir-los a qui pertoca els posen en mans d’intermediaris que fan, per exemple, cursos d’orientació sexual, xerrades antiavortistes, campaments cristians d’estiu o compren cotxes de qualitat per als directius de les associacions d’ajuda i els seus familiars. Hi ha molts casos documentats en el llibre que posen els pèls de punta.

Entre els tòpics que el llibre desmunta hi ha aquest que diu que “no se’ls pot donar més ajuts socials perquè s’ho gasten en alcohol i drogues” o “perquè així s’acostumen a ser uns paràsits i no volen treballar”. Són opinions que han calat profundament en la societat, allà i aquí, i s’apliquen generalment contra els immigrants. El súmmum del cinisme no el va dir un qualsevol, sinó Michael Strain, doctor en economia i director de l’àrea d’Estudis Polítics Econòmics de l’Institut d’Empresa nord-americà, que va arribar a afirmar: “No estic disposat a pagar imposts perquè algú compri droga o alcohol o se’n vagi a Las Vegas.”

Les coses no són en absolut així. Desmond exposa resultats rigorosos de centres oficials d’estatístiques que demostren que les famílies que reben ajuts per a les rendes gasten més en necessitats bàsiques (habitatge i alimentació) i una proporció menor en lleure, alcohol i tabac que no pas unes altres famílies nord-americanes.

En un projecte experimental de renda bàsica universal fet a Stockton (California) es van concedir a l’atzar entre famílies pobres cinc-cents dòlars mensuals. L’estudi va demostrar que s’ho van gastar en coses força avorrides: anar al supermercat, pagar la factura de la llum o arreglar el cotxe o la teulada. Menys d’un 1% de les compres es van destinar a tabac o alcohol.

A més, el problema dels ajuts socials no és la dependència sinó el rebuig. Molta gent no els sol·licita, sigui per desconfiança, per ignorància o perquè la burocràcia per a accedir-hi, sobretot en casos de gent gran o amb pocs estudis, és tan enrevessada i laberíntica que ho deixen córrer d’entrada o després de la primera gestió. Com s’entén que l’estat ofereixi  ajuts i, al mateix temps, posi impediments per a accedir-hi? No hi ha xifres oficials d’allò que no s’arriba a reclamar, però les estimacions són de centenars de milers de dòlars l’any.

En canvi, les classes mitjanes i els membres de les classes protegides depenen com més va més dels seus programes d’assistència social. “L’ajuda del govern no és qüestió de suma zero, conclou Desmond. La major part de les prestacions no va destinada a les famílies que intenten de sortir del pou de la pobresa, sinó a garantir que les famílies acomodades puguin continuar vivint còmodament. Si aquest és el nostre projecte, el nostre contracte social, almenys admetem-ho. Posem-nos drets i diguem ‘sí, aquest és el tipus de nació que volem’. Però no podem mirar a les persones pobres a la cara i dir-los: ens agradaria ajudar-vos, però no ens ho podem permetre. Perquè és mentida.”

Parlem d’una societat extraordinàriament rica que destina als ajuts socials quantitats considerablement inferiors en proporció a les principals democràcies europees de molts menys habitants. En canvi, el 2020, els nord-americans van comprar més de 310.000 embarcacions de motor noves. Es van gastar més de 100.000 milions de dòlars en els seus animalets de companyia i més de 550.000 milions en anar-se’n vacances. Els seus cotxes són els més grans del món. Les cases, també. Més d’una família de cada vuit té unes altres propietats, a més de la residència principal, incloses segones residències i multipropietats.

L’autor remarca que, si bé la societat ja comença a comprendre els mals de la colonització i l’esclavatge, pot ser que els reprodueixi amb uns altres noms. Els benestants actuen com a segregacionistes moderns quan impedeixen que en el seu barri es construeixin blocs d’habitatges socials, o com a colonialistes del futur quan el planifiquen només per als seus fills, tot negant oportunitats a uns altres nens més desfavorits. Cal integrar, no segregar.

Quants talents en el món de l’art, la cultura, la medicina, la ciència o qualsevol altra disciplina s’han malmès durant dècades als EUA per haver sotmès part de la població a la pobresa i la marginalitat. Treballar per millorar la vida de tots és imprescindible per a millorar la societat en què tots vivim.

Quant costaria abolir del tot la pobresa?

Per rebatre “el no ens podem permetre d’ajudar-los”, Desmond ha calculat els diners que caldrien perquè tots els nord-americans poguessin gaudir d’un nivell decent de seguretat econòmica. Caldria fer més càlculs, però grosso modo surt una xifra aproximada d’uns 177.000 milions de dòlars. Aquesta xifra representa un 1% del PIB. Una dada comparativa interessant: els nord-americans cada any llencen a les escombraries aliments per valor d’una xifra superior.

D’on treure aquests diners? Segons ell, d’entrada, un control estricte dels defraudadors fiscals permetria solucions importants. Els serveis fiscals estimen que els EUA perden més d’un bilió de dòlars anuals en fraus a causa de l’evasió fiscal d’empreses multinacionals i famílies acomodades.

No hi ha prou recursos per a perseguir el frau fiscal perquè, simptomàticament, el congrés no ha dotat prou les autoritats per a lluitar contra aquest problema. A més, la desigualtat dels ingressos concedeix a les famílies riques més poder polític, que utilitzen per abaixar els imposts, la qual cosa augmenta més el seu poder polític i econòmic, de manera que s’activa un cercle viciós antidemocràtic i injust.

Hi ha molta feina a fer per a eradicar la pobresa, però, segons l’autor, ja comencen a aparèixer i consolidar-se moltes associacions de la societat civil i moviments socials combatius i complementaris en unes quantes àrees de reivindicació: habitatge, racisme, salaris, sanitat… Hi ha un esforç col·lectiu que ja s’ha posat en marxa. Cal sumar-hi més gent, cal passar a l’acció.

Un exemple. El president Lyndon Johnson tenia un congrés molt dividit i polaritzat. Una situació que l’autor considera similar a l’actual. Malgrat tot, el moviment dels drets civils va exercir tal pressió als carrers i als mitjans que el missatge va calar en bona part de la societat. Johnson va haver de fer un esforç per a aconseguit que el congrés aprovés lleis de drets civils i de solidaritat social i contra la pobresa insòlites aquells anys.

Va ser Johnson mateix qui va dir l’any 1965 com s’havia aconseguit un avenç polític tan important. Va declarar en el parlament que les accions de la població negra que s’havia unit al moviment pels drets civils els “instaven a fer realitat la promesa d’Estat Units”. “Qui de nosaltres pot dir que hauríem avançat igual si no hagués estat per la seva valentia persistent i la seva fe en la democràcia americana?”

La situació era molt difícil, però els ciutadans van trobar la manera de guanyar, com ara ens tocaria fer-ho a nosaltres, diu Matthew Desmond. La pobresa no s’abolirà als EUA fins que ho exigeixi un moviment de masses, que ja ha començat a gestar-se.