23.02.2026 - 21:00
|
Actualització: 23.02.2026 - 21:05
El 26 de novembre passat va fer quaranta anys de la detenció, la tortura i l’assassinat del conductor d’autobusos basc Mikel Zabalza a mans de la Guàrdia Civil. El president espanyol, Pedro Sánchez, no ho va aprofitar per anunciar la desclassificació de tots els documents policíacs sobre la instrucció –que va anar a càrrec d’Arturo Espejo, tinent general premiat fa solament tres anys pel ministre Fernando Grande-Marlaska a la categoria més alta dins el cos armat.
D’ací a una setmana, el 3 de març, farà cinquanta anys de la matança de cinc treballadors a Vitòria i les ferides de bala a desenes de persones per part de la policia armada espanyola, quan Manuel Fraga i Rodolfo Martín Villa eren ministres de Governació i de Relacions Sindicals, respectivament. No es preveu que Pedro Sánchez anunciï la desclassificació dels documents que permetin d’esclarir aquells fets sagnants ni totes les responsabilitats polítiques.
I aquest octubre vinent farà quaranta-tres anys de l’assassinat de Joxean Lasa i Joxi Zabala a mans dels GAL, i encara ara partits i organitzacions bascs de colors polítics diferents demanen que es desclassifiquin tots els documents d’aquest terrorisme d’estat orquestrat i desplegat durant els anys de govern de Felipe González. De fet, el govern del PSOE tampoc no va considerar que fos el moment de desclassificar tots aquests documents fa més de cinc anys, quan una desclassificació de documents de la CIA assenyalà González com a responsable directe de la creació “d’un grup de mercenaris controlats per l’exèrcit, per combatre els terroristes fora de la llei, […] amb el propòsit d’assassinar dirigents d’ETA a Espanya i a França”.
Hi ha més casos, és clar, com ara tota la documentació classificada relativa als atemptats del 17-A i que el govern espanyol es resisteix a desclassificar, malgrat la insistència d’alguns grups en la comissió d’investigació al congrés; o sobre l’espionatge en massa amb Pegasus i més programaris espia contra desenes i desenes d’independentistes catalans.
En canvi, ara que fa quaranta-cinc anys del cop d’estat del 23-F el president del govern espanyol sí que ha anunciat que en desclassificaria els documents encara amagats sota la llei de secrets oficial espanyola, que és del 1968, plenament franquista, i plenament vigent. És una de les anomalies de l’estat de dret espanyol, en contraposició amb els ordenaments jurídics de tots els estats de la Unió, que estableixen terminis, d’una trentena d’anys de mitjana, que obliguen a desclassificar la informació que s’havia mantingut en secret per raons de seguretat, d’ordre constitucional i d’ordre públic. Aquesta anomalia fa que els secrets oficials a l’estat espanyol puguin romandre classificats indefinidament i que resti en mans del govern la decisió de desclassificar-los, mitjançant un acord del consell de ministres i segons un criteri polític.
Aquest criteri polític o de conveniència ha fet que únicament s’hagin desclassificat documents una desena de vegades durant aquestes darreres quatre dècades, sobre qüestions i casuístiques molt diverses. Però aquesta vegada Sánchez ho ha fet coincidir amb els 45 anys del cop d’estat perquè és el termini de desclassificació que preveu el projecte de llei que el seu executiu va aprovar l’estiu passat per complaure els socis d’investidura –especialment el PNB– i que hauria de substituir la llei de secrets oficials franquista. Ara, precisament els terminis automàtics de desclassificació (45 anys prorrogables a 60 per a les qüestions considerades alt secret; 35 anys prorrogables a 45 per als secrets; entre 7 anys i 9 per a les qüestions confidencials; i entre 4 i 5 per a les restringides) no agraden als partits i organitzacions de defensa dels drets humans que fa anys que exigeixen que siguin molt més curts.
Sigui com vulgui, ara Sánchez ha volgut fer una exhibició de compromís polític, que ha ventilat amb un piulet a X (“demà desclassificarem els documents del 23-F per saldar un deute històric amb la ciutadania. Les democràcies han de saber el seu passat per a construir un futur més lliure”), que arriba en un moment molt concret: per una banda, es troba amb una gran fragilitat política, sense una majoria clara que pugui apuntalar la legislatura i tenallat per tot de casos de corrupció que esquitxen el PSOE i el seu entorn polític i personal més immediat; i, per una altra, en plena campanya internacional per a presentar-se com un dic de contenció progressista contra l’onada reaccionària mundial, amb una clara voluntat que tingui efecte entre l’electorat més temorós per l’adveniment d’un govern de dretes a la Moncloa.
És en aquest context que hem d’entendre l’anunci de Sánchez sobre la documentació del 23-F. Però caldrà veure exactament quina mena de desclassificació es farà: es podran consultar, finalment, tots els documents del sumari de la causa del Tribunal Suprem sobre els responsables del cop? I tota la documentació del CESID (precursor del CNI) d’ençà de final dels setanta sobre tots els contactes polítics que van dur a la gestació del cop? I tots els enregistraments de les converses que va tenir Tejero mentre era dins el congrés? I totes les converses que va tenir l’ex-rei espanyol Juan Carlos i el personal de la casa reial amb els responsables del cop d’estat, abans, durant i després del 23-F?
Caldrà veure fins on arriba aquesta desclassificació, tenint en compte, a més, el paper que hi va poder tenir Felipe González (que aquests darrers temps ha declarat la guerra a Sánchez, amb qui manté una relació més que freda: hostil). És prou sabut que el general Alfonso Armada pretenia presentar un “govern de concentració”, si triomfava el cop, presidit per ell mateix i amb González de vice-president. És clar que aquell pla no va reeixir, però una de les incògnites sobre el 23-F és qui n’era coneixedor i qui el subscrivia.
Dimecres es començarà a veure l’abast de la maniobra de Sánchez: tan bon punt el BOE hagi publicat el decret aprovat pel consell de ministres de desclassificació dels documents, la Moncloa els posarà a disposició a la web.
