Per què comprem tan fàcilment els jocs de mans de Sánchez?

Ahir ja va explicar Andreu Barnils amb dades a la mà una de les raons importants per a veure que Sánchez no és allò que vol semblar. Són d’agrair aquestes dades, perquè són una mica de llum contra la grisor de tanta retòrica vestida d’alegria combativa, per terra, mar i aire, a favor de Sánchez. Va començar la Sarandon i ja no hem parat. S’ha produït una d’aquelles boles de neu mediàtiques que agafen embranzida a les xarxes i a les converses, fins a convertir-se en un tema central, gairebé inqüestionable. Podríem dir que Sánchez ha aconseguit de situar-se al centre del relat, d’una guerra que no s’atura, que cada dia és més perillosa i cruenta, sense aportar-hi res de decisiu. Això sí, ha tranquil·litzat consciències.

És cert que el president espanyol sempre es treu un conill de la màniga, com els prestidigitadors de més èxit. Hi té habilitat. En sap, de fer volar coloms a favor dels seus interessos. Sempre troba aquella escletxa per on aconseguir de destacar mediàticament, i la progressia del país i la internacional s’hi troben a gust. No crec que depengui d’ell i prou, sinó també de la necessitat gairebé malaltissa que tenim d’embadalir-nos, de simplificar, de reduir-ho tot a un relat simple. Com si per a afrontar un conflicte tan gros, amb tantes variables, amb tants riscos, només necessitéssim un heroi per a rebaixar la nostra ansietat.

I aquí és on més em fa empipar Sánchez, perquè ho sap, perquè s’aprofita d’aquest funcionament mediàtic. El controla i n’abusa. Ho ha fet tantes vegades, que n’hem perdut el compte. Sap quines són les cartes marcades del joc. Sempre les fa jugar a favor del seu interès per mantenir-se en el poder. I perquè això surti bé converteix la ciutadana en públic, com si tot fos un espectacle. Que tingui la intenció d’aprofitar-ho no vol dir que això que fa no tingui valor alguna vegada, em direu. Té el valor que té, però no el converteix en aquest heroi que volen que valorem, ja no com un mal menor, sinó com el líder del camí correcte. Tot em fa retornar aquella ferum de les aclamacions internacionals felicitant Juan Carlos per la transició democràtica. La gran premsa internacional en va anar plena durant anys i això va perjudicar molt tot el moviment democràtic, perquè avalava un farsant, com al cap dels anys han hagut de reconèixer.

Seria millor la vida sense tants herois de peus de fang, sense tanta necessitat de crear herois falsos que no ens serveixen de res. Agafar-se a un ferro roent com aquest és més reconfortant que el buit, però és un confort efímer, que adorm, que ens fa gastar energies cap a adoracions sense sortida. Els antídots hi són, segur que fan treballar més que la imatge heroica que embolcalla i en la qual pots delegar i et sembla que amb l’adhesió a aquell personatge empenys cap a algun lloc, però no, no és així.

El meu antídot, particular, en el cas de Sánchez és senzill, no costa gaire. Tanco una mica els ulls i veig Sánchez fugint de l’Hospital de Sant Pau, protegit per aquell guarda de seguretat amb una metralladora MP-5 apuntant a uns manifestants indefensos. Va ser definitori. La gent només cridava, només reclamava allò que era just. Les cames li van tremolar i va fugir, va descobrir que sabíem que era còmplice de tot allò que passava. A la vida hi ha moments de veritat, que els palpes, que ajuden a sortir dels miratges. Cadascú té els seus, no hi renunciem.

Sé que és difícil aquest món en què l’esperança és tan escassa, en què és difícil que guanyin la democràcia, la justícia i els drets humans més elementals. Segur que tot això que dic potser només és una ensarronada. Però allò que fem personalment també és definitori i a vegades no ens ho creiem. És allò de les gotes i l’oceà, que tan bé recuperava Ramon Folch de la saviesa popular en aquesta entrevista.

I per això m’agradaria acabar aquest article parlant de Gisèle Pelicot, que ha vingut a visitar-nos aquests dies i ens ha permès d’amarar-nos de la seva actitud. Els seus gests, els seus missatges no són una heroïcitat, és més transcendent que això. La seva actitud ens ha transformat a tots; i ho dic així, perquè no dubto que també ha ajudat aquells homes destruïts pel comportament dels seus congèneres. La dignitat i la intel·ligència d’aquesta dona ens ha fet ser menys víctimes, més poderoses, i tots plegats una mica més esperançats, més plens de vida. No renunciem a la mirada pròpia.