Mansour Abbas, el líder de Ra'am.

Per a Israel, aquestes han estat les eleccions del “no hi ha cap canvi, però tot canvia”. Cap canvi en el sentit que el resultat sembla no ser concloent, com a les tres eleccions anteriors. Però també tot canvia, perquè assistim al començament de la normalització política entre jueus i àrabs israelians, per primera vegada des de la creació de l’estat d’Israel el 1948.

I això malgrat que en aquestes quartes eleccions nacionals en dos anys tot girava al voltant de si Binyamín Netanyahu, el primer ministre d’Israel que més anys ha estat en el càrrec i que s’enfronta a un judici per corrupció i abús de confiança, havia de seguir en el càrrec o no.

I així ha estat com les polítiques a dur a terme van quedar al marge de la campanya. Netanyahu tenia un objectiu, seguir essent primer ministre a qualsevol preu. I els seus oponents de centre-esquerra i centre-dreta se centraven a destituir-lo.

Al final Netanyahu no va aconseguir d’assegurar la majoria per al seu camp i Likud va perdre 300.000 vots i sis escons. Però la seva aliança amb dos partits religiosos jueus i amb els anomenats Sionistes Religiosos d’extrema dreta li permet de comptar amb un total de 52 escons.

Tanmateix, els seus oponents compten amb 57 diputats, xifra que deixa la formació del nou govern en mans de la dreta de Yamina i de l’islamista Ra’am (o Llista Àrab Unida). I ningú no tindrà els 61 escons necessaris per a formar govern si no aconsegueixen convèncer Mansour Abbas, el líder de Ra’am.

Per això al cap de poques hores de conèixer-se els resultats definitius, els polítics dels blocs pro i anti-Netanyahu es reunien amb Abbas. Ayoub Kara, membre sortint de Likud a la Knesset, es va reunir amb Abbas i va piular després sobre “el nou Ra’am pragmàtic que no nega l’existència d’Israel i vol ser un soci en les decisions nacionals”. I un altre diputat de Likud, David Bitan, va comentar: “Podríem entendre’ns amb Llista Àrab Unida.”

Mentrestant, Yair Lapid, el líder del principal partit de l’oposició, Yesh Atid, ha iniciat negociacions amb Abbas sobre la formació d’un nou govern. I aquests són passos, en les dues bandes de l’arc parlamentari, que simplement no tenen precedents. En el passat, els líders dels partits polítics jueus han evitat sempre dependre dels vots àrabs, però aquells dies sembla que s’han acabat.

Durant la campanya electoral, Netanyahu es va proposar de captar el vot àrab, fins i tot referint-se de vegades a si mateix amb la nomenclatura àrab “Abu Yair” (“Pare de Yair”). Irònicament, Yair, el primer fill de Netanyahu, de vint-i-nou anys, és ben conegut per les seves publicacions antiàrabs a les xarxes socials.

Amb aquesta operació Likud finalment va guanyar pocs vots àrabs, però en canvi va posicionar Netanyahu perquè pogués intentar d’atreure els polítics àrabs a donar suport al seu lideratge després de les eleccions. I ara que Ra’am ostenta l’equilibri del poder, serà interessant de veure si l’estratègia li proporcionarà alguna recompensa.

Estranys companys de llit

La idea que hi pugui haver un govern israelià dirigit per Netanyahu o Lapid, però que tingui el suport dels vots d’un partit islamista hauria semblat desgavellada fa tan sols dos anys. I cap dels dos bàndols, en realitat, no ho tindrà fàcil per a aplicar-ho a la pràctica. Els aliats de Likud, l’extrema dreta religiosa i sionista, han descartat cap possible govern d’aquesta mena. I s’interpreta que Netanyahu treballarà per fer-los canviar d’opinió aquests dies. I mentrestant Lapid intenta crear el seu “bloc del canvi“, però els possibles socis del partit de centre-dreta Nova Esperança també s’oposen a tota aliança amb Ra’am. Tanmateix, resulta sorprenent per als observadors de l’escena política israeliana el simple fet que aquestes converses tinguin lloc.

La situació és encara més dramàtica tenint en compte l’entrada a la Knesset dels sis membres del grup Sionista Religiós, una coalició de tres partits d’extrema dreta racistes i homòfobs, el Partit Sionista Religiós, Otzma Yehudit i Noam. Aquesta aliança electoral va ser rebre el suport de Netanyahu, que temia que si es presentaven per separat, no arribarien al llindar del 3,25% requerit i això significaria que els seus vots, que es tradueixen en escons, s’haurien “desaprofitat”, debilitant la posició del primer ministre.

Però la qüestió ara és que, entre més coses, aquest variat grup de racistes vol expulsar els ciutadans àrabs israelians si no demostren lleialtat a l’estat, vol annexar Cisjordània per crear un règim obertament d’apartheid i vol “netejar” Israel de gais i lesbianes. Serà interessant de veure, doncs, si Netanyahu se’n surt a l’hora de persuadir-los que canviïn la seva visió tant com per a permetre la coalició amb Ra’am.

La representació àrab

Abbas i el Ra’am es van separar de la Llista Conjunta dels partits majoritàriament àrabs a l’inici de la campanya electoral. Aquesta llista estava composta originalment per tres partits: el comunista Haddash i els nacionalistes Balad i Ta’al.

La Llista Conjunta va obtenir 15 escons a les eleccions del 2020 i el seu líder, Aiman Odeh, es va convertir poc després en el primer polític àrab de la història d’Israel a donar suport a un candidat a primer ministre, el llavors líder de l’oposició Benny Gantz.

Quan Abbas va treure Ra’am de la Llista Conjunta, molts van pronosticar que el seu partit no superaria el llindar del 3,25%, però finalment va obtenir 4 escons enfront dels 6 de la Llista Conjunta. I aquest descens global de 15 a 10 de la representació política àrab fa encara més notable l’augment de la força política del partit d’Abbas. Cal fer notar, tanmateix, que la representació àrab a la nova Knesset s’ha vist impulsada també pels ciutadans àrabs que han obtingut escons a les llistes dels laboristes i de Meretz: concretament un diputat àrab per als laboristes i dos per a Meretz. Tots dos partits han buscat tradicionalment el vot àrab, i Meretz, en particular, procedeix d’una tradició política que posa l’accent en la cooperació entre totes dues comunitats.

Mentre Lapid i Netanyahu lluiten per crear una coalició a partir de forces polítiques tan contradictòries, per primera vegada en setanta-tres anys, les preocupacions de la comunitat àrab-israeliana ocuparan un lloc destacat a les negociacions. I això podria tenir implicacions per a les negociacions amb els palestins. Les noves relacions diplomàtiques entre quatre estats àrabs i Israel, a partir dels Acords d’Abraham –promoguts per Donald Trump i Jared Kushner– sembla que han tingut un profund impacte en l’àmbit polític intern.

Potser la negociació amb els àrabs de fora d’Israel ha aplanat el camí per veure els àrabs també com a socis legítims dins Israel.

 

John Strawson és professor honorari de dret i codirector del Centre de Drets Humans en Conflictes, a la universitat East London. Aquest article s’ha publicat originalment a The Conversation.

The Conversation

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.