Per a continuar existint…

Es parla de la política militar de Trump però no es parla de l’imperialisme nord-americà, un assassí de masses en retrocés, però assassí al cap i a la fi. Es parla de l’imperialisme en ascens xinès, aquest malson de la raó marxista-leninista, però no es parla dels milions de víctimes que va deixant al seu pas. Es parla de teocràcies, però no es parla del Déu diner, dels banquers-ministres de l’Església Universal del Capital i dels acòlits que serveixen els seus designis liquidant una humanitat sencera en silenci; dels fidels que hi combreguen per una promesa de felicitat que no es complirà mai en aquesta terra i dels miserables que no seran mai convidats a la penúltima o última Cena amb el fantasma del Messies esperat. Es parla de franquisme, però no es parla dels assassins que van conservar el poder a Espanya impunement, que el van transmetre a una monarquia secularment corrupta, i que ressusciten a la seva ombra per tornar a matar quan els necessitin. Es parla de l’estat espanyol, però no es parla del colonialisme obstinat i pertinaç amb què mata obertament els Països Catalans. Es parla d’independència, però no es diu com fer-la efectiva al marge de somnis i deliris que només revelen la debilitat i la mentida de somiadors delirants.

Parlem clar, doncs: l’obligació de tot moviment per la independència és fer la independència. Encara que els noms triats no són mai neutres, se’n podrà dir com vulgui –sobiranista, d’alliberament nacional, patriòtic…–, però, si és conseqüent, haurà de lluitar per assolir la independència de la seva nació o, si s’escau, d’una de les parts. També pot triar distintes vies, segons ho recomanin la situació interna i externa, però tots els seus actes, més enllà de clams i declaracions, hauran de significar-se per una aposta clara i decidida per la independència. Com diu Enees a Meríones (Ilíada, XVI, 630-631): “El desenllaç de la guerra el determina la força dels braços! És en l’assemblea on manen les paraules! Per això no convé que ens allarguem parlant, sinó que hem de lluitar!” Les qüestions que se’n deriven –programes, aliances, organitzacions– poden generar moltes giragonses dialèctiques, una pila d’anàlisis i nombroses justificacions, però, si no es fan amb rigor els passos necessaris per a arribar a l’objectiu proclamat, no es podrà dir que es lluita per fer la independència. Els partits que encara es proclamen independentistes no han estat ni estan de debò per la independència. Tot al contrari que el moviment que va sortir al carrer a partir del febrer del 2006, quan la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) va moure 80.000 persones i deixà fora de joc les estratègies estatutàries, prolixament elaborades en les sales de màquines autonòmiques i durament disputades entre els aparells dels partits creadors de la sociovergència. Però, igualment, la direcció voluntariosa i l’ajuda logística d’entitats i plataformes socials i culturals no ha estat capaç tota sola de fer la independència: tots els milers i milers de persones mobilitzades, conscients del que volien, i fermament decidides a dur-ho a terme a partir del Primer d’Octubre, es van quedar no ja a la meitat del camí, sinó amb un regust amarg de retrocés per la pèrdua d’iniciativa i d’unitat, segregat per realitats contradictòries: convicció en la pròpia força i certesa de la profunda debilitat institucional. En efecte, la seva força va ser capaç de generar un poder als carrers i una hegemonia en la societat civil que han determinat el curs dels últims disset anys de la política catalana; alhora, la seva debilitat haurà estat la incapacitat per a crear una politja de transmissió entre aquell poder al carrer i un poder constituent nou de trinca, desjunyit de la constitució espanyola.

Cal dir-ho tot, és clar: la politja de transmissió l’havien de greixar els partits autonomistes, convertits formalment a la causa de la independència quan el xoc entre les masses mobilitzades i la posició negativa del govern espanyol els van posar entre l’espasa i la paret. Però els fets de l’octubre del 2017 ja van deixar ben clar que els partits procedents de l’autonomisme no estaven acostumats a manejar un poder directe com el que emanava del carrer des de la manifestació d’Òmnium del 2010 i la Diada de l’ANC del 2012; i encara estaven menys preparats per a imaginar de quina manera podien utilitzar-lo per fer la independència i crear un poder propi, estable i decisiu que convencés el gruix de la població catalana que la cosa anava de debò. De totes maneres, és clar que el moviment tampoc no va contribuir per si mateix a fabricar aquella politja; de fet, era capaç de monumentals i enginyoses desfilades en forma de sol·licitació de reconeixement, però no pas en forma de constitució de poder. El moviment demanava, exigia, ex-posava, però no im-posava: ni a l’interior, enfront del govern i el parlament propis, ni a l’exterior, enfront d’un estat espanyol que es limitava a ignorar, negar i reprimir qualsevol alternativa que no fos mantenir l’ordre constitucional a qualsevol preu. Aquesta feblesa del moviment independentista, que li impedia de crear una tàctica pròpia enfront tant de la incapacitat del poder autonòmic per a defensar la independència com de la negativa del poder espanyol a negociar una sortida política a la crisi, es pot seguir en filigrana entre el setembre i el desembre del 2017.

El mes de setembre del 2017, la defensa de la seu de la CUP i el setge i la defensa de la Conselleria d’Economia constitueixen dues fites d’una envergadura simbòlica i material que haurien d’haver servit d’exemple i pedra de toc a qualsevol dirigent que es proclamés independentista. (Que van servir de pedra de toc a l’estat, ho van provar les detencions dels dos Jordis.) I, entre l’1 i el 3 d’octubre, es pot dir que el país era a les mans de la gent mobilitzada, la força disruptiva de la qual podia haver fet caure, si s’ho proposava, el govern de Puigdemont al pas d’una insurrecció civil democràtica –tan pacífica com es vulgui, però insurrecció, al cap i a la fi– contra l’autoritarisme espanyol. Cap de les dues coses no es van saber dur a terme: el temor de l’enfrontament civil –el pes dels possibles morts que l’independentisme, significativament, en cas que hagués prosperat la insurrecció, ja carregava per endavant a l’esquena– ho va paralitzar tot i va deixar el poder del carrer orfe d’objectius i, en última instància, de continguts. Però, entretant, el bàndol unionista –significativament, també– imposava el seu poder sense aturar-se en consideracions ètiques, tot deixant de banda qualsevol premissa democràtica a l’hora de conservar el seu domini: detenció i empresonament de líders socials, assalt i ocupació d’empreses i conselleries per a evitar el referèndum, brutalitat policial de l’1-O, manifestació ultranacionalista espanyola del 8-O, i així successivament. El moviment independentista s’abstenia d’atiar la confrontació civil, que, mentrestant, l’altre bàndol practicava, sense complexos, a plena llum del dia, i que va continuar durant mesos i mesos contra gent indefensa (patrulles contra els llaços grocs, exhibició impúdica de feixistes al carrer, piolines campant al seu aire), amb la cobertura expressa dels aparells d’estat espanyols. Així, el moviment independentista va anar perdent força, es va quedar sense resposta tàctica i, en comptes d’organitzar una vaga general contra el decret del 155 i, posteriorment, contra les eleccions fraudulentes del 21-D, s’hi va tirar de cap amb aquell zel democràtic –“sempre els guanyem a les urnes”– que disfressava la pèrdua d’iniciativa al carrer. Però la situació ja estava “normalitzada”, d’acord amb els paràmetres del poder espanyol, que, a la vista del temor independentista de l’enfrontament civil, va anar imposant, una rere una altra, totes les mesures que li convenien, molt més violentes, en la seva arrel estructural i en la seva aplicació temporal –des de la repressió directa, que obligava a l’exili el president de la Generalitat, passant per l’ús prevaricador dels tribunals per a evitar l’elecció successiva, contra la voluntat sobirana del parlament, de tres candidats a la presidència–, que no pas una insurrecció civil i pacífica del costat independentista. Des del bàndol unionista, hi havia, obertament, una lluita dels seus poders per a ofegar-ne uns altres d’oposats, però el moviment independentista no va respondre al repte directament, i va deixar aquella lluita en estat latent, perquè havia fet figa a l’hora de plantejar la presa del poder, l’ocupació de l’espai públic, la defensa d’aquesta part de la nació: d’aquí va venir l’ofensiva autoritària de l’estat sense pal·liatius. La falsa distinció entre actitud cívica i insubordinació civil (o, si es vol, submissió de la cruesa del fet polític a la tebior de les consideracions morals) va frenar i desviar el poder real al carrer del moviment per la independència, perquè va ignorar, manifestament, que una insubordinació civil massiva, pacífica i organitzada –les marxes contra les sentències, els talls i ocupacions, la gran manifestació del novembre del 2017 al carrer de la Marina de Barcelona, el Tsunami, la batalla d’Urquinaona… la van tornar a treure a la llum– és l’acte cívic per excel·lència i, si ho voleu, obligat, de qualsevol moviment que es vulgui desempallegar de la dominació exterior. El moviment independentista no va considerar –i no ho considera encara– que a la violència estructural, civil, policial, mediàtica i judicial espanyola –l’enemic– només s’hi podrà oposar –li haurà d’oposar, si vol persistir– la creació i defensa d’un poder basat en la insurrecció civil pacífica, massiva i organitzada, però insurrecció, al cap i a la fi. No sembla pas, per les seves manifestacions, que els grups que es van formant, amb l’estratègia de recuperar la majoria al parlament en les pròximes eleccions autonòmiques, o els intents de crear taules unitàries més o menys institucionals, quan el carrer és mort, tinguin present aquesta lliçó fonamental.

Ara que l’aparell judicial espanyol expulsa sense embuts el català de les escoles, potser és arribat el moment de fer el pas de deixar d’ex-posar desitjos per a im-posar voluntats, si volem continuar existint.