17.08.2025 - 21:40
The Washington Post · Chico Harlan i Elinda Labropoulou
Elafonisos, Grècia. Un mes abans, ambdós bussejadors havien rastrejat aquest mateix fons marí. Pescaven amb arpó els exemplars d’una única espècie fins que el fons marí en quedà gairebé desert.
Un matí d’estiu, apaguen el motor i s’enfunden dins els vestits de neoprè. Dues neveres buides els esperen a la coberta. Sospiten que l’espècie ha tornat a la zona d’on la van erradicar fa poques setmanes.
“Vejam”, diu Matteo Cavessi, mentre se submergeix a l’aigua.
Aquest intrús marí espinós, el peix lleó, és un senyal més de l’escalfament de la Mediterrània. El peix, originari del sud-est asiàtic, arribà a la regió fa més d’una dècada tot travessant el canal de Suez, i aquests darrers anys ha començat a envair les aigües turqueses de Grècia, Xipre i el Líban. Els investigadors prediuen que l’expansió de l’espècie, que creix dia rere dia, pot arribar aviat a la península Ibèrica.
Tot i que la Mediterrània –com qualsevol altra mar– està plena d’espècies no autòctones, el peix lleó es considera especialment nociu perquè pot trastocar un vast entorn marí que ha sustentat múltiples civilitzacions durant mil·lennis. Devora gambetes, crancs i peixos més petits; el seu estómac pot inflar-se fins a trenta voltes el volum original. El lleó marí és, també, un peix molt resistent, capaç de passar-se un mes sense menjar. Té espines verinoses que dissuadeixen qualsevol possible depredador; una sola femella pot pondre dos milions d’ous l’any.
“Pertorbaran greument l’ecosistema marí”, afirma Jason Hall-Spencer, biòleg marí de la Universitat de Plymouth, al Regne Unit. “És el peix que es reprodueix més de pressa del món.”
Per frenar-ne l’expansió, els bussejadors han començat a organitzar concursos de pesca del peix lleó davant les costes de Xipre, tot provant d’estimular-ne el consum.
Aquestes últimes quatre dècades, la Mediterrània s’ha escalfat 1,5 °C. Les onades de calor assolen sovint l’aigua marina; a començament d’aquest estiu, sense anar més lluny, un pic de calor deixà temperatures de rècord. Una investigació publicada l’any passat afirmà que l’escalfament de la mar ha creat unes condicions semblants a les de l’Indo-Pacífic, l’hàbitat natural del peix lleó, cosa que “ha permès a l’espècie de sobreviure i reproduir-se en zones que abans haurien estat massa fredes”.
Atès que el peix lleó prefereix d’amagar-se en roques i esquerdes prop del fons marí, els bussejadors en són els millors testimonis de l’expansió. A l’illa grega d’Elafonisos no hi ha més bon bussejador que Cavessi, de 49 anys. L’home, que pot submergir-se 42 metres sense oxigen, aprengué a estimar la mar d’adolescent, quan un metge li receptà l’aigua com a teràpia per a la claustrofòbia.
L’home roman breument a la superfície, tot surant mentre escodrinya les profunditats a través de la màscara de busseig. Després, amb la llança al davant, descendeix quinze metres, fins que queda cara a cara amb un peix que s’amaga en un laberint de roques irregulars.
Apunta l’arpó i dispara.
Pocs segons més tard, torna a la superfície amb un peix lleó grassonet, d’uns trenta centímetres, a la punta de l’arpó.
“Ja els tenim ací”, diu.
Durant les tres hores següents, Cavessi i el seu company de busseig, Aldo Babbone, prossegueixen amb el que sembla un dia de pesca triomfal. La feina és fàcil: els peixos, lànguids i mal amagats, pràcticament no es mouen.
Però quan tornen a pujar a bord, amb més d’una quarantena de peixos lleó omplint-ne la nevera, Babbone diu que l’experiència ha estat inquietant: l’abundància d’aquests peixos, assegura, és el símptoma d’una catàstrofe ambiental.
Cavessi engega el motor i ambdós homes tornen al port.
“En dues setmanes serà com si mai no haguéssim estat ací”, diu.
Invasors seductors
Els peixos lleó són enlluernadors, si més no de lluny estant. Tenen bandes de ratlles blanques i taronja. Una línia d’espines verinoses, semblants a la cresta d’un gall, en recorre la part superior. Les aletes, en forma de ventall, semblen tretes del cos d’un drac.
“Són preciosos”, diu Paraskevi Karachle, ictiòloga del Centre Hel·lènic de Recerca Marina, finançat pel govern grec.
El precedent de les campanyes d’erradicació de la plaga del peix lleó arreu del món no és gens prometedor. A mitjan dècada dels noranta, el peix lleó començà a aparèixer a la costa de l’estat nord-americà de Florida i al Carib, probablement perquè els propietaris d’aquaris en van llançar uns quants exemplars a l’oceà per a desfer-se’n.
A les aigües caribenyes, els peixos començaren a devorar pagres i meros, dues espècies molt cotitzades als restaurants. L’espècie començà a devorar els peixos herbívors que mantenen a ratlla el creixement de les algues als esculls de corall, cosa que n’ha contribuït a l’asfíxia.
Per si amb tot això no n’hi hagués prou, els peixos han proliferat tot i els esforços ingents dels humans per a aturar-ne l’avenç. Els governs del Carib eliminaren les restriccions a les àrees marines protegides per permetre la caça del peix lleó. El govern de les Bahames començà a organitzar concursos d’eliminació, amb premis en metàl·lic, per als pescadors que capturessin dos mil peixos lleó en un sol dia.
Cap d’aquests mètodes no ha estat efectiu.
Els científics qualifiquen l’expansió del peix lleó a l’Atlàntic com una de les invasions marines més greus i ràpides de la història.
Per a frenar-ne l’avenç, els investigadors marins de la Mediterrània s’han vist obligats a recórrer a idees desesperades. Unes quantes empreses han posat a prova robots autònoms per a caçar els peixos lleó. Els enginyers han ideat paranys, tot i que la logística i el cost d’instal·lar-los a la mar semitancada més gran del món semblen inconcebibles.
“Caldria molta més gent per a instal·lar-los i mantenir-los. La mar és massa gran”, afirma Davide Bottacini, investigador doctoral que estudia el peix lleó a la Universitat de Wageningen, als Països Baixos.
Uns altres investigadors han proposat la idea de crear una barrera de sal a la desembocadura del canal de Suez per a limitar l’entrada de més espècies no autòctones.
El problema és que el peix lleó fa temps que ha passat l’estret i cria a la Mediterrània.
Karachle proposa una via alternativa per a frenar la propagació de l’espècie: incloure el peix lleó al menú dels restaurants i esperonar els pescadors a pescar-lo en massa.
“L’opció més prometedora és cruspir-se’l”, afirma Karachle.
De la mar al menú
Segurament ningú no ha fet més per a promoure el consum de peix lleó que Enrico Toja, un italià de 82 anys que estiueja a Elafonisos. Toja, que treballà lluny de l’oceà, fundà, després de jubilar-se, una ONG que treballa amb el peix lleó. Bo i aprofitant la xarxa de contactes que té, ha provat de convertir aquesta petita illa pesquera, on viuen de manera permanent uns quants centenars de persones, en un centre per a l’estudi i la cuina d’aquest peix espinós.
El seu somni: el carpaccio de peix lleó al menú de totes les illes gregues.
Tanmateix, a Elafonisos és difícil de convèncer la gent perquè canviï de costums.
Els pescadors diuen que pesquen com més va més peixos lleó accidentalment, però que sovint els tornen a la mar perquè no hi ha demanda.
Tot i els esforços de Toja, l’única peixateria de l’illa continua sense tenir peix lleó en oferta, tot al·legant que els clients no el coneixen prou bé.
Quatre tavernes de marisc de les sis que hi ha a la carretera principal de l’illa tampoc no l’ofereixen. El propietari d’una altra taverna, que explica que l’afegí al menú aquest estiu, diu que encara no l’ha demanat ningú.
“La gent triga a fer-se’n a la idea”, afirma Chris Berdoussis, xef i propietari d’un restaurant de l’illa, que diu que és possible que afegeixi el peix lleó al menú en les setmanes vinents. “Ací la gent cerca el menjar tradicional: pop, calamars…”. Aquests solen ser els productes amb un marge de benefici més alt, i els plats que els turistes solen associar amb les illes gregues.
Però la mar fa temps que ha deixat de produir-ne: els pescadors expliquen que rarament pesquen calamars, i que el pop ha esdevingut com més va més difícil de trobar aquesta darrera dècada. Fins i tot, encara que el volum de pesca augmentés, els pecadors continuarien sense poder cobrir l’augment de la demanda durant la temporada alta. Els restaurants marquen els productes congelats amb un petit asterisc, però pocs se n’adonen. Als restaurants de l’illa, els turistes mengen pop a la graella importat del Marroc.
“Ens agrada menjar el que menjaven les nostres mares, i el que menjaven les seves mares. Si no has crescut menjant peix lleó, en desconfiaràs”, diu Hall-Spencer, biòleg marí.
L’únic lloc d’Elafonisos que serveix peix lleó amb regularitat és una taverna situada al final de la carretera principal, on el propietari –Pavlos Liaros, de 62 anys– maneja el seu vaixell pesquer. A diferència de molts altres pescadors, Liaros no descarta els peixos lleó que pesca per error, sinó que els aprofita per fer sopa.
Una nit d’estiu, fa poc, Toja s’assegué a la terrassa de la taverna acompanyat de familiars i amics, inclòs Cavessi, mentre el sol es ponia. De la cuina sortiren plats de bunyols de carabassó fregits, amanida grega, albergínies i verdures silvestres.
Aleshores arribà la sopa.
Havia estat cuinada a l’estil grec tradicional, en què el peix es cuina amb pastanagues i patates per donar-li gust al brou i, tot seguit, se separa i se serveix per separat. El brou era de color vermell clar, amb tot de trossos de verdures surant. Cavessi tallà metòdicament el peix i n’escampà els trossos de carn blanca per la sopa.
Els comensals s’anaren passant la llimona i el pebre, i el tema de conversa no trigà a allunyar-se del peix lleó. Quan el xef sortí a saludar, Toja li digué que la sopa havia quedat perfecta.
“Això és pesca ací”, digué cofoi.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
