A noranta-cinc anys, el president Jordi Pujol està en condicions de guanyar el relat en dues batalles: la del seu llegat polític i la de l’ombra de la corrupció. Només cal llegir l’article que l’economista Andreu Mas-Colell va publicar l’altre dia a La Vanguardia, en què es declarava convençut que la història sabria desbrossar pecats i mèrits i posaria Pujol al nivell d’Enric Prat de la Riba. “President: procuri passar el tràngol del judici amb equanimitat. No s’hi amoïni més del compte”, escrivia Mas-Colell. Ho vaig llegir com si digués: “La corrupció va ser un dany col·lateral de l’esforç polític titànic que calia fer per a reconstruir el país.” Heus ací la clau: l’estat espanyol no deixa prou llibertat perquè la política s’articuli partint de l’ètica, de manera que la classe dirigent se sent legitimada per al campi qui pugui.

No m’estranyaria gens que, aquesta setmana, amb l’aigua al coll, algun assessor íntim de Pedro Sánchez li hagués dit: “President: procuri passar el tràngol dels escàndols amb equanimitat. No s’hi amoïni més del compte.” El bombardament contra el govern espanyol i contra el PSOE és tan descarat que costa de no veure-hi l’exageració. La dona, el germà, la mà dreta, la mà dreta de la mà dreta, la mà dreta de la mà dreta de la mà dreta, la mà esquerra, el fiscal general, i la taca de fang d’un ministre, i d’un altre, i d’un altre, i ara encara aquesta pluja de denúncies per assetjament. Indicis raonables però centrifugats, que situen l’esquerra espanyola en una cruïlla semblant a la de l’independentisme amb Pujol. Si hi ha corrupció però hi ha, també, una operació tan clara de demolició ideològica i política, abraonar-se contra el bàndol propi amb exigències de puresa no és causar baixes en la guerra més important?

No és casualitat: és la collita de la instrumentalització tan pútrida de la justícia. Si la voluntat de matar políticament algú se’t desboca massa, corres el perill d’immunitzar-lo; si en lloc de deu represaliats en fas tres mil, ensenyes les costures d’una persecució sistèmica; si en lloc d’un fill a la presó n’hi vols enviar set i els pares, el simbolisme pesa més que l’ordre legal. Per dominar Catalunya i per no fer net amb el franquisme, els espanyols han buidat la seva pròpia justícia d’autoritat i de significat, fins al punt que, en una situació tan extrema, un govern brut i fràgil com el de Sánchez encara té opcions de resistir. No s’erosiona el govern, així, sinó el sistema polític espanyol en conjunt, perquè el fenomen és bidireccional: els casos que esquitxen el PP –el xicot d’Isabel Díaz Ayuso, la Diputació d’Almeria, la jutgessa de Catarroja que ja cita Alberto Núñez Feijóo, el cas Montoro– serveixen per a relativitzar la tempesta del PSOE, i viceversa.

És tard per a arreglar-ho sense un trencament fondo: la corrupció és una conseqüència massa assumida del règim del 78. Ni tan sols és veritat que la corrupció fes caure el govern de Mariano Rajoy. De fet, la sentència de la trama Gürtel va ser l’excusa que van trobar els vells convergents, amb l’ajuda del PNB, per a recuperar marge de maniobra dins l’estat després del 2017. La interpretació que en fa l’espanyolisme moderat és que, del cercle viciós actual, se’n beneficia Vox, però a Vox, en realitat, no l’adoben les trafiques dels uns i els altres, sinó el mateix règim polític en implosió. Allò que fa que Espanya assumeixi la corrupció com un mal menor –la identitat rància i unívoca de la pàtria, abans corrupta que trencada– és l’únic valor que resta aprofitable per a l’extrema dreta, ara que els altres han drenat l’aiguamoll.

Si Sánchez, ferit com ho està, té encara opcions de sobreviure, és perquè Catalunya i el País Basc, troncals en la seva arribada al poder, defensaran el valor contrari malgrat la corrupció; perquè ni Espanya s’ha exigit prou netedat a si mateixa, ni el gruix dels catalans n’esperen res més que un clima mínimament favorable. Si no se’n pot esperar llibertat política autèntica, per què se n’hauria d’esperar exemplaritat ètica? L’inconscient del missatge de Mas-Colell es pot tornar a aplicar, de nou, amb Sánchez: “La corrupció va ser un dany col·lateral de l’esforç polític titànic que calia fer per pacificar Catalunya i superar el procés.” El problema és que en una cultura tan viciada, i tan hipòcrita, de fet, en els valors que propugna, només hi ha espai per a una política tribalitzada, gregària i fetitxitzada: el caïnisme espanyol, el messianisme català. Aguanti Sánchez o no, Espanya va cap a una profunda degradació.