Només en resta el xantatge

Aquesta setmana ha fet un any que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va fingir que potser se n’anava. Va ser un truc d’il·lusionisme: cinc dies perquè tothom s’imaginés com serien les coses sense ell. La maniobra, un punt ridícula, apel·lava a la por, que en el fons és l’única emoció que sap explotar el Partit Socialista. No era res de nou, perquè aquest mateix patró l’explota Sánchez d’ençà que va arribar al poder: el xantatge emocional que la democràcia perillaria si no manés ell; que és el dic de contenció d’una deriva reaccionària. Paradoxalment, és un marc molt poc democràtic, perquè renuncia a convèncer els votants amb l’obra de govern o el compliment de les promeses, llima les aspiracions polítiques i fa servir els sentiments com una pinça al nas per a fer empassar els xarops més agres. La prova és que, un any després, Sánchez continua al càrrec i no hi ha hagut cap reforma estructural. 

S’hi va abocar tot escenificant un punt de desesper, i despullant, semblava, el factor personal, perquè tot partia de l’encausament de la seva dona, Begoña Gómez, en una causa que certament sembla lawfare. Així i tot, Sánchez no ha tingut cap mirament per a trair la gravetat amb què ell mateix va adornar el número. Al discurs en què va dir que no plegava, va avisar que, si no hi havia canvis estructurals en les regles del joc de la política espanyola, la conseqüència seria que s’hauria “fet un mal irreparable a la nostra democràcia”. “Aquesta decisió no significa cap punt i seguit: és un punt i a part, us ho garanteixo”, va dir. Potser no hauria de sorprendre ningú que Sánchez no s’hagi fet digne de la magnitud de la tragèdia que ell mateix apuntava, i que el va dur al llindar de la dimissió, però almenys serveix per a proporcionar la mena de coses amb què el seu projecte polític està disposat a mercadejar. 

Tot just dos mesos després dels dubtes presidencials, Sánchez va pactar la renovació del Consell General del Poder Judicial espanyol amb el cap de l’oposició, Alberto Núñez Feijóo. Fou segurament el pacte d’estat més gran d’ençà de l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, i remava en la direcció ben bé contrària a totes aquelles declamacions: cap democratització que convingui a Catalunya no serà fruit d’un pacte d’estat espanyolista. Els socialistes continuen obcecats en el mateix aspecte de la discussió que els interessa d’ençà que Felipe González va arribar al poder, l’any 1982: el repartiment del pastís. De fet, una volta renovat, el Consell continua encallat en les discussions troncals, i encara no s’ha posat d’acord en el nou model d’elecció de vocals de l’òrgan que els demana Brussel·les. I encara és més magre el destí d’un altre punt d’aquell acord entre el PP i el PSOE, el projecte de llei per a reforçar la independència judicial, que ha quedat en un calaix oblidat de les golfes. La perdiu va ben marejada.

Balanç de Sánchez després de set anys al govern, i després de ser investit president tres vegades, comptant-hi la moció de censura: cap reforma territorial, cap reforma judicial –res més que declaracions certament problemàtiques. Quant a Catalunya, tot se circumscriu a l’aplicació d’una llei d’amnistia que, a punt de celebrar el primer aniversari, encara no ha servit per a posar fi a l’exili. No tan sols això: el jutge Pablo Llarena va advertir fa poc que, fins i tot si el Tribunal Constitucional espanyol la validava, el Suprem podria fer-ne cas omís, perquè, mal que la llei encaixés en la carta magna espanyola, la interpretació de si el text incloïa el delicte de malversació, o no, correspondria als tribunals ordinaris. “Assumeixo davant vostre el meu compromís de treballar sense descans, amb fermesa i amb serenor a favor de la regeneració pendent de la nostra democràcia”, va dir Sánchez el dia que va decidir de continuar. 

Un any comença a ser prou temps perquè la farsa vagi perdent el vernís, i de la reflexió de Sánchez se’n veu clara una cosa: el xantatge no era cosa d’aquells dies, sinó que és estructural en l’Espanya que ofereixen els socialistes. O veniu de bracet amb mi, seguint les meves “regles del joc”, o els altres us tornaran a tancar a la presó, de fet, sota la meva mirada connivent. Sánchez no ha avançat mai per la promesa del canvi sinó pel temor de retrocedir, i això sol tenir mal final.