Paul Preston: “Franco tenia unes ganes boges d’entrar a la Segona Guerra Mundial”

Avui, 20-N, fa exactament cinquanta anys que es va morir el dictador Francisco Franco (1892-1975). Poca gent ha estudiat i escrit amb tanta profunditat i profusió sobre Franco com l’historiador britànic Paul Preston (1946). Aquest doctor en història per Oxford no solament és l’autor de la biografia canònica Franco A Biography (1994), sinó de molts més llibres, com L’holocaust espanyol, Franco, el gran manipulador i Arquitectes del terror, Franco i els artífexs de l’odi. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans del 2008 ençà, i doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona, la de València i la Rovira i Virgili de Tarragona, el senyor Preston fa anys que va aprendre català (vídeo), i en aquesta llengua respon a les preguntes per a perfilar i descriure Franco.

—Als vostres llibres expliqueu que Franco no va anar gaire de pressa a guanyar la guerra (1936-1939) perquè s’estimava més la crueltat i l’extermini del rival. En comptes de guanyar ràpidament, matar més.
—Penso que la idea que Franco era un geni d’estratègia militar és un mite, un mite creat per la seva propaganda. Allò que feia ho havia après dins les acadèmies espanyoles on s’havia format. Eren acadèmies que, en realitat, anaven cinquanta anys enrere respecte dels exèrcits europeus, perquè, afortunadament per a Espanya, no havia participat en les grans guerres europees. I, per tant, mantenien una mentalitat de guerra colonial. I aquella era una guerra basada en el domini total de la població de la colònia. Això es pot veure igualment en les atrocitats belgues, britàniques, holandeses, etc. en les seves colònies. L’única experiència militar activa que Franco havia tingut era a l’Àfrica, al Marroc. I allà l’experiència consisteix a exterminar la població indígena. De manera que, d’entrada, ell va traslladar aquesta experiència a Espanya –no tan sols durant la guerra de 1936-1939, sinó ja abans, quan dirigia la repressió a Astúries l’any 1934. I en tenim evidències: hi ha una entrevista que va fer amb l’ambaixador feixista de Mussolini, Roberto Cantalupo, en què explicava que la seva ambició era “conquerir Espanya centímetre a centímetre”. No fa servir exactament la paraula “extermini”, com feia el general Mola, però sí que hi ha la idea de devastació completa. A més de la formació i de l’experiència com a oficial colonial al Marroc, hi havia la dimensió antisemita i antimaçònica que havia rebut de l’Associació Antimaçònica Anticomunista de Ginebra. Allò li proporcionava la ideologia necessària per a justificar tota la seva teoria bèl·lica, per dir-ho així.

—Teniu un llibre que es diu The Spanish Holocaust, ‘L’holocaust espanyol’. Algú podria dir que “holocaust” és una paraula molt forta. Per què la feu servir, senyor Preston?
—Havia de trobar una paraula d’aquesta magnitud. I passa que, per a molta gent, la paraula “holocaust” s’associa només a allò que van fer els alemanys del Tercer Reich durant la Segona Guerra Mundial. I, per tant, la comparació no és del tot justa. Per què? Primer, perquè el camp d’operacions de Hitler era tota l’Europa ocupada. Ara, cal recordar que “holocaust” és un mot d’origen grec, que combina hólos i kaustos, és a dir, “totalitat” i “cremat”, i que té un component de ‘sacrifici’. Per això molts escriptors i historiadors jueus refusen aquesta paraula per a referir-se a allò que els va passar, perquè sona a ‘sacrifici’, i prefereixen xoà que vol dir ‘desastre’.

—A mi em va impressionar, a L’holocaust espanyol, quan explicàveu casos de dones a qui posaven bombes dins la vagina, de noies violades davant les mares, i tot això contra gent de pagès que l’única cosa que havia fet era parlar català, que no eren dirigents polítics de cap mena.
—Era una guerra de terror. És així. Ara, he de dir una cosa: el llibre tracta de les víctimes de totes dues zones. I també de totes les víctimes. Però hi havia una diferència quantitativa i qualitativa enorme. La qüestió és que el terror era una arma de guerra i, evidentment, no es limitava als líders. A més, quants líders femenins hi havia? Montseny, Dolores Ibárruri i Margarita Nelken.

—També heu ajudat a enquadrar Franco dins el feixisme europeu i a comparar-lo amb Hitler i Mussolini. I un dels mites que heu fet caure és el de la suposada neutralitat de Franco. Encara hi ha gent que diu que gràcies a Franco Espanya no va entrar a la Segona Guerra Mundial. Què li diríeu, a un lector que pensi això?
—Sí, molt graciós. Li diria que no sé si ha llegit la meva biografia de Franco i les moltes coses que he escrit sobre ell, però Franco tenia unes ganes boges d’entrar a la Segona Guerra Mundial. Passa que a Hitler no li interessava, perquè Espanya només hauria estat una boca més per a alimentar. Anava a la cua dels “premis de guerra”, i venia després de Mussolini. Això que Franco va evitar que Espanya entrés en la guerra és un dels mites, igual que el mite del suposat geni militar.

—En els vostres llibres també he après que hi va haver jueus morts en mans dels nazis perquè Franco els va lliurar. Cosa que desfà el mite que diu que Franco va ajudar els jueus.
—Sí, i és curiós, perquè ell va rebre d’aquella gent de Ginebra una ideologia absolutament antisemita. Hi va haver aquell llibre que va publicar amb pseudònim, “Jakim Boor”. D’allà sortien mites com els protocols dels savis de Sió, que afirmaven l’existència d’un suposat comitè jueu que controlava el món, amb branques com la BBC o el New York Times. Franco creia que els jueus dominaven el món. A partir del 1943 va pensar que li convenia de quedar bé amb el Congrés Mundial Jueu de Nova York i va començar a crear el mite que ell era pro-jueu. Però això era totalment fals. Si vols saber-ne més, has de llegir Arquitectes del terror.

—Una part interessant és quan expliqueu que una de les coses que heu actualitzat de la visió sobre Franco és la corrupció, i citeu sovint Àngel Viñas.
—Tota la seva vida és una col·lecció de propietats i diners. Hi havia negocis de tota mena. Quan hi havia països simpatitzants amb el franquisme, com el Brasil, que enviaven cafè per combatre la gana que hi havia a Espanya, doncs Franco això ho venia.

—I perdoneu la ignorància: està calculat el patrimoni que va arribar a acumular Franco en milions de pessetes?
—Sí, això és al llibre [400 milions].

—Com el definirieu, Franco?
—És difícil de descriure. Fa molts anys, una periodista italiana em va fer la mateixa pregunta: amb quina figura històrica o literària compararíeu Franco? I, sense pensar-hi gaire, vaig respondre: “El Mag d’Oz.” No ho havia pensat mai, però em va sortir espontàniament. Per què? Perquè, com el Mag d’Oz, viu dins una closca. I s’inventa el mite del gran valor, “l’home que no coneix la por”. I això és inhumà. Una persona que no coneix la por no és una persona amb qualitats humanes.

—Us vull llegir una frase d’un diputat de Vox al congrés espanyol: “Gràcies a les xarxes socials, molts joves descobreixen que el període posterior a la guerra de 1936-1939 no va ser una època fosca, sinó d’esforç, progrés i reconciliació per aconseguir la unitat nacional.” Què li respondríeu?
—Això és antihistòric. És no conèixer la gana, la pobresa, la repressió. Hi havia un milió de persones als camps de concentració. Això és una època de reconciliació? No, evidentment. Però és molt difícil de combatre les mentides que circulen a les xarxes socials.