Patrícia Franquesa: “La jugada mestra de la meva sextorsió va ser publicar jo mateixa les fotografies”

El 2019, Patrícia Franquesa va anar a Madrid per feina. Va dinar al bar El Brillante, on li van robar el portàtil. Dos mesos més tard, va rebre el missatge d’un conegut que l’alertava que havia rebut unes imatges seves “molt estranyes i privades”, on es veien les seves parts íntimes. Un hacker li va escriure i la va amenaçar de compartir aquelles fotografies amb la seva família, amics i contactes professionals si no ingressava 2.400 dòlars americans en un compte de bitcoin. Franquesa va ser víctima d’una sextorsió, el xantatge que es fa a una persona amb imatges o vídeos de si mateixa, despullada o fent actes sexuals.

Lluny d’acovardir-se, Franquesa ha convertit la seva experiència personal en un film, Diari de la meva sextorsió, que d’ençà d’aquesta setmana es pot veure a 3Cat. Ara ha guanyat el Gaudí al millor documentari, i diu que aquest és el “final feliç” de la seva història.

—Havíeu sentit a parlar mai de la sextorsió abans de trobar-vos-hi?
—No en tenia ni idea. No m’havien fet mai xantatge, i menys digital. No sabia què fer. Recordo mirar el correu de l’ordinador i pensar: hi ha algú que em demana diners si no faig una cosa… això és xantatge! I vaig començar a buscar a internet què era el xantatge digital.

—De fet, quan us van robar l’ordinador, ni hi vau pensar, en tot això…
—Exacte. La meva preocupació era si posar una denúncia a la policia o no, perquè llavors arribaria tard a les reunions que tenia, i no volia quedar malament amb l’equip. El meu pensament era: merda, no puc treballar.

—En quin moment vau prendre consciència que us havien hackejat l’ordinador?
—L’1 d’agost. Just aquell dia sortia la notícia que m’havien seleccionat com a productora emergent espanyola, i jo era l’única catalana, per al festival Internacional de Cinema de Locarno. I de sobte em va escriure per Facebook el marit d’una amiga, i em va enviar una nota de veu en què em deia: “Volia avisar-te que he rebut per correu unes imatges teves molt estranyes, molt privades.” Em va venir al cap que feia una setmana havia rebut el mail d’un anònim que em deia: “He piratejat el teu ordinador, tinc tots els teus contactes, i he trobat tres fotos que no crec que vulguis que vegi ningú. Si no m’envies 2.400 dòlars americans a aquest compte de Bitcoin, començaré a enviar-ho a tothom.” Llavors em vaig adonar que aquell correu era cert, i no era spam…

—I havia començat a enviar les vostres fotografies íntimes a molts contactes…
—És clar! Perquè m’havia posat una data: pagar-li abans del 31 de juliol, i ja era 1 d’agost.

—Quan busqueu per internet, us recomanen que no pagueu els diners que demanen pel rescat. Però, mentrestant, van enviant les imatges íntimes als vostres contactes. Com ho vivíeu? Al documentari, se us veu sempre amb control, imagino que no va ser així…
—Hi havia un punt de no acabar-m’ho de creure, de riure’m de la meva pròpia desgràcia. Al principi, pensava: “quina mala sort, però ja s’acabarà”. En aquell moment no sabia que duraria tant. Si m’envia un correu i no hi responc, hi haurà un segon? Un tercer, un quart? Aquí ja no em va agradar gens. A més, sabia on vivia, qui era el meu pare, que em dedicava a fer documentals… Buscava la meva fissura psicològica per hackejar-me emocionalment, i així demanar diners. Era un terror psicològic. Hi havia la capacitat de riure, però hi havia un punt que no em feia gens de gràcia. Perquè circulaven les meves fotografies, que són molt, molt explícites. I potser hi ha gent que les va rebre, que no em va dir res, i les va penjar.

—Un dels moments més durs és quan el vostre pare us diu que li han enviat també les teves fotografies…
—Imaginat, i el hacker sap qui és el meu pare! Al principi, em fan xantatge amb contactes de la feina, i van accentuant-ho fins a arribar a enviar fotos al meu pare. Va ser de treure la bandera blanca i dir: “Aquí també, cabró?” Era un dolor molt fi, però molt profund. Perquè, sí, era només un correu, eren només unes fotografies, però és tot molt psicològic. És com un virus, com un ratolí que se’t va menjant el cervell.

—I quant dura?
—Els correus es van allargar dos mesos, però el cas continua obert encara. Van condemnar els lladres per robatori el gener del 2024.

—Ja de bon començament denuncieu la ineficàcia de la policia i dieu que no us sentiu protegida…
—Quan al principi rebo els correus, decideixo de trucar al 112. I em diuen que allò no era una emergència, em van esbroncar. Però per a mi sí que era una emergència! I quan vaig anar a la policia, em van dir que els portés els correus impresos. Allà vaig tenir una petita sospita que no serien gaire competents en aquest cas. Al documentari, era molt important representar la policia com  Torrente. I jo estava obsessionada per tenir proves, perquè com que la policia no feia gaire, em vaig tornar policia adjunta, i els enviava els informes… Però no em contestaven.

—En algun moment us van fer sentir culpable del que us passava?
—Hi ha hagut gent que, quan s’ha assabentat de la meva història, als comentaris de les xarxes socials m’ha dit que m’ho mereixia per tenir aquelles fotografies a l’ordinador, “per porca”. Però la policia no em va fer sentir culpable. Però em tornaven a sexualitzar: “Això els passa a les noies joves com tu.” Imagina’t, ser davant la policia amb fotografies del teu cony! I em van dir que tranquil·la, que no mirarien les fotografies.

—Dieu que un dels problemes és que no hi ha una protecció legal específica contra aquest tipus de delicte.
—Bé, he de dir que ara els Mossos s’han posat les piles, i fa poc que han obert la secció de ciberpolicia. Em van explicar que hi havia uns setze tipus de xantatges digitals amb contingut sexual. Hi ha sextorsions que van dirigides a menors, en què no els demanen diners, sinó contingut pornogràfic. A nens de vuit anys, eh? És terrible! Després hi ha el phishing, que és un enviament massiu, i després també hi ha les extorsions en què, davant la webcam, s’acaben masturbant i després et demanen diners a canvi. Pocs diners, i llavors la gent paga perquè s’espanta, perquè et fan un estudi de qui ets. Et diuen: sabem que treballes a VilaWeb, què en pensarà la teva cap, quan ho sàpiga?

—De fet, moltes víctimes de sextorsió opten per no denunciar, per vergonya o per pudor. Creieu que hi ha casos de gent que es passa la vida pagant als hackers perquè no surtin a la llum imatges íntimes seves?
—És com tenir un Google Drive, però dels dolents. És un lloguer del núvol, hi ha una persona que té aquestes fotos i li pagues per assegurar-te una privacitat. Però no vull culpabilitzar la gent que ho fa. Jo, en aquell moment, aquell 2019, tenia molt pocs diners i em costava molt guanyar-los. Llavors vaig decidir que no pensava donar els diners que em costaven tant a algú que es dedicava a això. Per moralitat! Però a la pel·lícula hi dibuixo un moment de dubte, perquè crec que és important de mostrar el dubte.

—Hi ha hagut morts per suïcidi de joves a Anglaterra per aquest motiu.
—La cosa és que et culpabilitzen a tu. Llavors, et sents culpable i dius, per què he enviat això? És més fàcil eliminar-te a tu de l’equació i no patir, no fer patir. Per això és importantíssim que la policia es posi les piles, i que els casos es denunciïn.

—Arriba un moment en què us amenacen de fer un enviament massiu de fotografies si no els pagueu… I, lluny de pagar, decidiu de penjar-les pel vostre compte perquè no us facin més xantatges. Va ser alliberador?
—Bé, no em van deixar cap més sortida. Amb la meva amiga Mònica dèiem que la jugada mestra era publicar jo mateixa les fotos. Però jo no les volia publicar! Pensava que se’n cansarien, però no se’n cansaven. I va arribar un punt que necessitava dir-ho, demanar ajuda. La gent em deia: “Pati, em sap molt de greu”. I em feien sentir petita, no m’agradava gens. És a dir, acabes de veure el meu cony i a sobre sents pena per mi? Tenia 29 anys i era incòmode, molt incòmode, a més, per una cosa que jo no havia decidit. Va ser difícil.

—Em va impactar la vostra actitud. Fa l’efecte que no us feu petita sinó que acabeu guanyant els hackers, els demostreu que no us fa vergonya el vostre cos…
—He de dir que sempre em va fer vergonya. I mira que jo tinc un mecanisme de defensa, que és que, si sóc en algun lloc i faig pudor de suat o he menjat ceba, ho dic. Prefereixo dir-ho, perquè així l’altre sap que faig pudor de suat, però perquè ho he dit jo. Quan vaig explicar-ho, va ser perquè així em regulava a través dels altres. Era una miqueta per no sentir-me tan sola, perquè en el fons era jo contra els hackers.

—I va ser en aquest punt quan vau decidir de fer un documentari?
—Va ser el 2 d’agost. Era davant l’ordinador, llegint el correu, i no entenia què em passava. La policia no em va dir en cap moment la paraula “sextorsió”. Ho vaig buscar a internet i vaig veure que passava a més gent. I llavors no em vaig sentir sola. I vaig pensar que havia de fer una investigació, perquè sóc documentalista. El 2 d’agost ja tenia una sinopsi feta al mòbil. Era un mecanisme de defensa: m’utilitzen, doncs he de donar-hi el tomb. Llavors, quan la gent rebia les fotos, jo li deia: “Ei, però estic fent-ne un documental, de pobreta, res!”

—Us serveix per a posar-hi distància.
—Distància i poder! Suposo que era mantenir la distància, jo deia que era una violència de dades personals. Eren fotografies íntimes, però deia que eren dades robades, un ordinador robat. Sempre ho vaig veure així, feia un zoom out per a no veure-ho. Era la meva manera de veure la situació una mica menys malament.

—Com es viu el fet que una història que us ha fet tant de mal alhora us hagi aportat tants èxits professionalment? Quan vau recollir el Gaudí, què sentíeu?
—És com guanyar el dolent! El primer objectiu del hacker era fotre’m en l’àmbit professional, i sabia que feia documentals. Hi va haver un punt que em vaig tornar hacker, volia venjança… però al final veia que no volia venjança, només volia que allò s’acabés. És un gir molt bonic, el de poder explicar la meva pròpia història. El dolent queda lliure al final de la pel·li, però guanyar el Gaudí és el final feliç. És com l’antídot: tan sols posant el títol, la gent ja sabrà què és la sextorsió o podrà buscar què és. Saps millor com sortir d’una situació si saps quina situació és. Fer la pel·lícula és la meva gran resposta, i un avís per a navegants.

—Com dèieu abans, han detingut un dels qui us van robar el portàtil, però el vincle amb el hacker encara no se sap. Quina és la situació actual?
—El cas continua obert. El sistema de xantatge continua igual. Jo estic oberta al correu tota l’estona, ell té el meu disc dur, em pot escriure en qualsevol moment. Però sento que la conclusió de la pel·lícula és que, si et fan alguna cosa, has de cridar, has de demanar ajuda. Si em torna a escriure, sap que el puc exposar el triple. Ara tinc jo l’altaveu. Jo crec que saben que he fet la pel·lícula, i deuen pensar: “Aquesta meuca, no m’ha donat un euro i ha fet una pel·lícula!” Vull que la vegin, perquè entenguin què passa a l’altra banda, i que entenguin qui és la Patrícia Franquesa.