09.02.2026 - 21:40
Moltíssimes gràcies a tothom per omplir de gom a gom aquesta plaça i molt més. Hem vingut a dir prou i a constatar que l’única via és la independència. Tenim un problema evident: Rodalia, sanitat, educació, habitatge, pagesia, etc. I vivim en l’autonomisme, que és la pitjor versió del café para todos.
Tenim un dèficit fiscal que els nostres economistes de l’ANC i del Consell de la República han valorat (amb dades del 2024) que va dels 25.500 milions d’euros anuals als 30.000. Això vol dir entre 70 i 86 milions d’euros diaris; de 3 a 3,6 milions d’euros cada hora. “Espanya ens roba”, sí senyor. L’espoli és descomunal.
La conseqüència evident de tot plegat, ho sabem tots nosaltres, és que Catalunya cau a trossos. Les dades més recents publicades ens diuen que Catalunya es consolida com un dels territoris més pobres d’Europa; que el risc de pobresa o d’exclusió social hi ha pujat fins al 24,8%; que la desnacionalització del país, programada en el seu dia per la FAES, però que és constant i radical, tant si manen els partits de dretes com si manen els partits d’esquerres, és absolutament vergonyosa. En aquest context, el moviment independentista té l’obligació i la responsabilitat d’anar sempre, sense embuts, a l’arrel del problema; i d’estirar –costi què costi– el bou de l’independentisme cap al cim, perquè la independència és l’única via possible.
Els partits polítics són presos de l’autonomisme i del 155. No els hem d’esperar. Donem-los temps i ja vindran, si volen. Però que no malmetin el nostre esforç, tal com ja van malbaratar els nostres vots, la nostra voluntat de ser i la nostra il·lusió… Ens necessitem tots? Sí. I tant que sí! Però mai més no hem d’admetre cants de sirena de la “unitat per la unitat” si això vol dir rebaixar sistemàticament les pretensions del poble.
El poble va parlar nítidament el Primer d’Octubre i va votar independència. Rebaixar objectius, sense anar al fons del problema, és resignació i, finalment, rendició ineludible. El 2018 hi va haver qui, de manera voluntària i conscient, va fer tant com va poder perquè canviéssim la nostra reivindicació d’independència per “llibertat presos polítics”, i se’n va sortir. Admetre-ho va ser un gran error. Quan l’adversari et fa canviar d’objectiu, ja ha guanyat la primera gran batalla.
Què hem de fer? Creure’ns-ho, no recular i plantar cara; exercir també el màxim nombre de sobiranies. Hi ha qui diu que cal fer fora RENFE de Catalunya. Fem-ho! És un pas endavant indubtable. Però sempre tinguem clares quines són les veritables causes que Catalunya caigui a trossos i quina és l’única solució si no volem veure com –Rodalia a banda– ens cau, una a una, la sanitat, l’educació, l’habitatge, la pagesia, l’economia i tot allò que ha de sostenir el país.
No oblidem que, segons les dades del 2024 que abans us he comentat, suprimir 937 barracons i construir 45 escoles equival únicament a quatre dies i mig de dèficit fiscal; el conjunt d’actuacions per a protegir el delta de l’Ebre representa menys de tres dies i mig de dèficit fiscal; augmentar el sou dels més de 70.000 professionals mèdics i sanitaris de la nostra sanitat pública amb 300 euros mensuals i catorze pagues es podria fer amb l’equivalent a quatre dies i mig de dèficit fiscal; i resoldre els problemes de totes les infrastructures que actualment reclama el país implicaria un import de dos anys de dèficit fiscal. I allò que ens proposa Espanya i que ens anuncia –amb joia– la Generalitat (que celebra les engrunes que, d’una altra banda, mai no s’acaben de complir) és que els cinc anys vinents, amb una aportació extraordinària, es destinaran a Rodalia 1.700 milions d’euros (que, sense dèficit fiscal, els podríem tenir en vint-i-quatre dies).
Patim un tracte colonial i ens hem de desfer de la metròpoli. És l’única via i l’única solució: independència! Qui no ho vegi clar o no vulgui estirar el bou, que si més no l’empenyi. Ens calen totes les mans. Si volen un futur, per a ells i per als seus fills, han d’assumir que la realitat que viuen no els promet cap futur. Qui vulgui denunciar només els efectes, però no la causa, que sigui honest i que es limiti també a empènyer el bou, que és del tot imprescindible i necessari.
Perquè és deshonest queixar-se de la pobresa extrema que afecta tanta gent, o de la manca d’habitatge, o dels problemes evidents de la sanitat o del mateix estat del servei de Rodalia, i no denunciar la causa essencial de tot plegat, que no és sinó l’espoli que Espanya fa sistemàticament i secularment a Catalunya.
I, perquè ve a tomb, permeteu-me d’acabar amb un missatge al MHP de la Generalitat, Salvador Illa. Fa unes quantes setmanes va proclamar públicament: “Un dels principals problemes que tenim a Catalunya és passar de la cultura de la queixa a la cultura de la feina. Tot és queixa, queixa, queixa…” Va afegir: “Els catalans som gent industriosa i gent treballadora.” I va concloure: “Fins fa no pas tant, érem exemple…” Senyor Illa, com pot ser tan barrut? Vostè, des de ben jovenet, només ha treballat per a l’administració i no en té ni idea, d’allò que implica realment aixecar un negoci o treballar en una empresa. Nosaltres treballem i fem tot allò que podem per viure i sobreviure, per alimentar els fills i donar-los educació, mentre veiem que, molt probablement, ells viuran pitjor que nosaltres.
I sí, ens queixem. I tant que ens queixem! Amb tot el dret. Perquè, sense trens puntuals, no podem arribar puntualment a la feina; perquè sense la xarxa ferroviària adequada, els empresaris no poden traslladar correctament les mercaderies; perquè el seu partit –i els seus companys del PP– van decidir de crear la xarxa més extensa del món d’alta velocitat només per convertir artificialment Madrid en el centre de l’univers, tot gastant-se milions de milions d’euros en una infrastructura del tot deficitària (en construcció, ús i manteniment) i que no serveix absolutament per a res a l’hora de resoldre els veritables problemes del país i de la gent. I vostè n’és còmplice i corresponsable.
I vostè, senyor president, té els nassos de renyar-nos perquè ens queixem? I vol que ens conformem a sobreviure a les ordres de la metròpoli, mentre vostès els fan la gara-gara perquè en són socis i volen, com ells, que Catalunya no se’n surti? Què s’ha cregut? No som ximples ni som els seus esclaus. Som gent que sabem què fem. Que estimem el nostre país, la nostra cultura, les nostres tradicions i la nostra llengua i que volem el benestar per als nostres fills i els nostres néts. I sabem, com també sap vostè, que això només és possible amb la independència.
Perquè benestar vol dir no tenir por (la por que vostè i Espanya ens genera cada dia); por d’arribar tard a tot arreu; por de perdre l’habitatge; por de perdre la feina; por de perdre qualsevol ésser estimat pel col·lapse de la sanitat; por d’haver de renunciar a una bona educació per als nostres fills i néts; por que tanquin empreses i negocis; por de no poder gaudir de productes de proximitat perquè la pagesia i els pescadors estan literalment escanyats i els porten, sense cap escrúpol, al pedregar… I això que cap govern espanyol –de dretes o d’esquerres– resoldrà per a Catalunya (perquè mai no ho han volgut ni ho voldran), ho aconseguirem (malgrat vostè i tots els qui no volen que Catalunya s’alliberi) amb la independència. Visca Catalunya lliure!
Barcelona, 7 de febrer de 2026
