Panàfrica, l’art i la cultura del planeta negre

L’exposició “Projectar un planeta negre. L’art i la cultura de Panàfrica” és un esdeveniment cultural important. Per primera vegada, una gran mostra internacional analitza les manifestacions culturals del panafricanisme des de començament del segle passat fins els nostres dies, i la seva influència en el món global en totes les àrees de la vida, la cultura i la política.

Combinant tota mena de registres i formats, des de la pintura fins a la literatura, l’arxiu de premsa i el cartellisme, passant pel vídeo, el cinema, la moda, l’escultura o la música, la mostra ens descobreix tot un univers que se superposa a la història del món. Una autèntica xarxa polifònica d’idees, actituds, revoltes i creacions artístiques que revela el rol central que ha tingut el panafricanisme en la història, com a moviment motor i impulsor que ha contribuït a donar forma als moviments socials, polítics i estètics clau d’aquests darrers cent anys. Un segle en què hi ha hagut esdeveniments importants: dues guerres mundials, la República i la guerra civil espanyola, les independències de les colònies, la lluita per la fi de les dictadures i els moviments pels drets civils.

S’hi exhibeixen més de cinc-cents objectes d’un centenar d’artistes i intel·lectuals, produïts a l’Àfrica, Europa, l’Amèrica del Sud i del Nord durant més d’un segle fins avui. La disposició dels materials a les sales i els conceptes que els agrupen posa en funcionament una intel·ligent xarxa de connexions, previstes i imprevistes, més enllà de les temporals i geogràfiques, per a descriure un món ple d’energia i vitalitat subjacent a la realitat més estandarditzada i codificada segons els cànons habituals d’explicació de la història i descripció de la realitat.

És un projecte que no tan sols trenca amb la visió uniforme i reduccionista que s’havia donat al panafricanisme, sinó que ens posa davant els ulls un univers d’influències i relacions, moltes fins ara invisibles, que ens conviden a imaginar una altra representació del planeta Terra. De la mateixa manera que els mapes són la visió del món i de la història que té el que els dibuixa i divulga o imposa, aquesta exposició sobre l’art i la cultura de Panàfrica i la seva expansió pel món fa ressorgir amb energia i clarividència una altra representació del globus terraqüi per damunt de les coordenades espàcio-temporals clàssiques i les definicions dels diccionaris i les enciclopèdies.

La mostra, que es podrà veure fins el 6 d’abril de 2026, uneix unes quantes institucions internacionals. Ha estat comissariada per la directora del museu, Elvira Dyangani Ose, juntament amb Antawan I. Byrd, Adom Getachew i Matthew S. Witkovsky. És un gran projecte en què han col·laborat l’Art Institute of Chicago, el Barbican Centre de Londres, el KANAL Centre Pompidou de Brussel·les i el MACBA de Barcelona. ”Projectar un planeta negre. L’art i la cultura de Panàfrica” arriba a Barcelona després d’haver-se estrenat a l’Art Institute of Chicago. El juny del 2026, es podrà visitar al Barbican de Londres.

El disseny de la mostra agrupa les obres i els materials en diferents espais que, tal com els anomenen, són en si mateixos una tesi de reflexió i estudi:

Banderes sense territoris, símbols de solidaritat que trenquen les fronteres nacionals i de la diferència. Àfrica com a invenció, el panafricanisme com a resposta. Garveyisme, projectar un planeta negre paral·lel al món occidental. Negritud, repensar la civilització per mitjà de les històries i els èxits de la comunitat negra. Negritud, què pot voler dir ser negre. Quilombisme, lluites per les illes autosuficients en un mar d’opressió. Interiors, viure dins el mateix cap; confinament corporal i emancipació mental. Aparicions, fe en la comunitat i veneració dels ancestres. Agitació, la resistència que aflora de la inquietud individual i l’acció col·lectiva.

Els arxius negres, la importància de la documentació

Cadascuna de les institucions que participen en el projecte han volgut adaptar la mostra a la seva realitat concreta. En el cas del MACBA, s’hi incorporen tres noves fonts documentals que, a la vegada, aporten nous conceptes d’anàlisi.

En primer lloc, documentació sobre les interpretacions que es feien d’Àfrica i la diàspora a començament del segle XX, sobre la colonització i les descolonitzacions. Aquí, hi destaca la figura de W.E.B. Du Bois, un dels primers intel·lectuals que va idear el concepte “panafricanisme”. En segon lloc, el material de la plataforma panafricana Chimurenga sobre literatura, política i art, fundada per Ntone Edjab el 2022 i que parteix de les veus de la diàspora.

En tercer lloc, hi ha, per mi, una de les aportacions més importants de la mostra de Barcelona: “Orogènia panafricana”. Un treball de recerca i documentació de la investigadora i fundadora de Ràdio Àfrica, Tania Safura Adam, que ja va comissariar el 2024 l’excel·lent exposició “Arxius negres: fragments d’una metròpoli anticolonial”, en el marc de la biennal nòmada europea Manifesta 15.

“Orogènia panafricana”

És una instal·lació central de l’exposició, per l’espai que ocupa i per l’allau de significats i d’història que fa irradiar a tot el conjunt, dotant-los d’un sentit i unes relacions que vinculen el panafricanisme amb la nostra història de la República i la guerra, amb derivacions als anys posteriors, que s’amplien a la revolució cubana, la música, el cartellisme, les lluites socials comunes, o el pas i la vinculació amb la nostra cultura i el nostre país d’idees i personatges que configuren la nostra relació, i participació, en el gran moviment global del panafricanisme.

Disposats en un espai obert i, a la vegada, íntim, de prestatges, i aparadors, com en una biblioteca o en una llibreria, al costat de pantalles on es projecten vídeos, cadires per asseure’s i contemplar les pantalles o fullejar llibres i revistes, la instal·lació ens guia i ens informa de les nostres arrels connectades amb el planeta negre, del qual també hem format i formem part nosaltres, amb les nostres creacions, llibres, idees i actituds. Barcelona, Catalunya i l’estat espanyol no han estat mai al marge de les principals revolucions i moviments culturals i socials del darrer segle, fins als nostres dies.

“Una de les qüestions fonamentals de l’exposició és que s’entengui que el panafricanisme –el treball dels marxistes negres i l’activisme americà i afroamericà en particular– va estar molt vinculat a les històries antiracistes i panhumanistes que van definir el model social democràtic de la República”, escriu Elvira Dyangani Ose, comissària de l’exposició i directora del MACBA. I afegeix: “Aquest és un dels motius pels quals té un sentit molt especial i simbòlic que tinguem aquesta exposició a Barcelona. Ens convida a imaginar un món inspirat en l’esperit col·laboratiu del panafricanisme.”

Per això, l’exposició situa la història concreta de Barcelona com a escenari clau per a entendre els vincles entre antifeixisme, anticolonialisme i panafricanisme. La ciutat ha estat, de fa un segle, des dels seus moviments antifeixistes i republicans fins a les comunitats migrants i afrodescendents actuals, un nucli actiu de l’internacionalisme negre.

Barcelona és una ciutat que, en bona part, ha estat construïda amb els diners del colonialisme i el tràfic d’esclaus. Tot i això, ha esdevingut, de sempre, un territori de crítica i documentació sobre el nostre propi passat, de resistència anticolonial, com és el cas de la independència de Guinea Equatorial o la lluita internacional panafricanista de persones com Atanasio Ndongo, Adolfo Obiang o Marthe Moumié.

També és terra de mestissatge i d’acollida de persones i idees panafricanistes que, a la vegada, s’han arrelat en la nostra cultura i el nostre imaginari desenvolupant-lo, oferint una altra dimensió, poc subratllada pel discurs hegemònic estàndard, de l’imaginari sociopolític i cultural barceloní, català i espanyol.

I aquí és on entra el gran treball fet per Tania Safura Adam, que segueix i ens descobreix el rastre i l’impacte del panafricanisme en la nostra vida i la nostra cultura. Un treball d’arxiu exposat intel·ligentment que aplega materials bibliogràfics, periodístics, artístics i dels moviments sociopolítics i culturals més diversos que ens amplien la visió i el coneixement reduït que teníem de la nostra cultura i dels nostres orígens en relació amb el moviment negre internacional.

De Jamaica a les Brigades Internacionals, la boxa i el jazz

En un dels texts del catàleg, la investigadora explica amb precisió el recorregut professional que ha fet de recerca documental i investigació, de fa anys, com a impulsora i ànima del projecte Arxius Negres, en les diferents fases expositives, llibres i seminaris que ha anat organitzant de fa anys, tant aquí com a la resta de l’estat, especialment al Museu Reina Sofia. De l’internacionalisme radical, el jazz i el panafricanisme fins a totes les produccions culturals i representacions d’aquest trajecte d’un segle.

En la primera convenció internacional que va fer a Nova York el 1920 el periodista i empresari jamaicà Marcus Mosiah Garvey (Kingston, Jamaica) de l’Associació Universal de Desenvolupament Negre i la Lliga de Comunitats Africanes, on es va adoptar la Declaració dels Drets dels Pobles Negres del Món, que declarava que Etiòpia era la “terra dels nostres pares”, Garvey va profetitzar: “Mireu cap a l’Àfrica, on es coronarà un rei negre, perquè el dia de l’alliberament s’acosta.” Deu anys més tard, el 1930, el Ras Tafari Makonnen, Haile Selassie I va accedir al tron.

La invasió d’Etiòpia per les tropes feixistes de Benito Mussolini el 1935 va influir decisivament en el moviment pels drets dels negres americans. Un impacte que a molts d’ells els impulsà a lluitar a la guerra espanyola a les Brigades Internacionals. El feixisme de Mussolini i Hitler també amenaçava els republicans espanyols. Lluitar a l’estat espanyol al costat d’altres germans seus, voluntaris de Djibouti, Sud-àfrica, Cuba, el Senegal, Haití o el Camerun, era lluitar contra l’enemic que els amenaçava a ells, a Etiòpia i al món sencer. Als carrers del Bronx o de Chicago, a les plantacions cubanes i brasileres o a les planes d’Abissínia.

Hi ha els casos de l’escriptor Richard Wright, o el del corresponsal de guerra a Espanya Langston Hughes, el del Negro Committe to Aid Spain, o el de Salaria Kea, una de les infermeres que van acompanyar el contingent nord-americà de les Brigades Internacionals, autora del llibre A negro nurse in Republican Spain. L’actitud combativa anava en consonància, paral·lelament i casualment, amb un cert ressorgiment al barri Xinès de Barcelona d’una petita, però molt popular, comunitat negra de músics de jazz i boxejadors negres, entre els quals hi havia el cubà Kid Tunero, “el cavaller del ring” o “el campió del món sense corona”. O la creació del Hot Club de jazz l’any 1935 inspirat en el de París i que defensava el jazz com a art, contra els detractors que ja tenia.

En aquesta secció, hem parlat de Langston Hughes i els combatents negres de les Brigades Internacionals unes quantes vegades, amb motiu de les publicacions de la Biblioteca Afro Americana Madrid (BAAM), entre les quals, De Misisipi a Madrid. Memorias de un afroamericano en la Brigada Lincoln, de James Yates, i Escritos sobre España, de Langston Hughes.

Durant la guerra, el periodista i escriptor Langston Hughes, una de les figures del Renaixement de Harlem, va participar en el Congrés Internacional d’Escriptors en Defensa de la Cultura, que tingué lloc el 1937 a València, Madrid, Barcelona i París, amb el suport de l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes. Allà, Hughes hi va vincular la lluita contra els feixistes mussolinians a Etiòpia i a Espanya, amb aquestes paraules: “La lluita a Espanya no és simplement una ‘guerra de blancs’ més, sinó l’extensió del conflicte italo-etíop.”