16.11.2025 - 21:40
|
Actualització: 16.11.2025 - 22:22
El periodista italià Ezio Gavazzeni i els advocats Nicola Brigida i Guido Salvini han lliurat a la fiscalia de Milà els noms i cognoms d’italians que presumptament van pagar per disparar contra els 11.541 bosnians, entre els quals hi havia 1.601 nens, que van morir per trets de franctiradors a Sarajevo durant el terrible setge a què va ser sotmesa la ciutat. Fa mal d’escriure-ho, fa mal de llegir-ho: l’exèrcit serbi oferia, a canvi de diners, poder disparar des de les posicions de domini que tenien a la ciutat contra la gent que inevitablement havia de sortir al carrer a trobar menjar, familiars ferits, aigua. Segons les informacions que han transcendit fins ara i que la fiscalia haurà d’investigar, els cobraven més de 100.000 euros i els oferien tot l’acompanyament per a fer-ho: transport, vestimenta. Encara costa més d’escriure i de llegir: disparar a un nen i matar-lo era més car.
És a dir, que el grau de crueltat era el que es venia i es comprava.
Les primeres informacions sobre el fet que això era veritat van sorgir durant el judici a Milošević, l’any 1999. Ho va explicar John Jordan, un bomber nord-americà, voluntari durant el setge. Ell va ser el primer testimoni que va dir que aquests caçadors de persones eren reals i que tenien un vincle directe amb l’exèrcit serbi. Ell ho havia vist. La magnitud del judici, amb trenta anys de presó per a Milošević, no hi va aprofundir, encara quedaven moltes línies d’investigació obertes.
El 2022, ho va documentar i ensenyar al món el director eslovè Miran Zupancic en el documentari Sarajevo Safari, en què un ex-membre de l’exèrcit bosnià, antic professor de literatura, explicava com van saber que això passava. La primera informació els va arribar d’un presoner serbi, que ho va explicar en un interrogatori. Aquesta declaració va ser confirmada per l’exèrcit bosnià, però sembla que no van investigar més. Les persones que participaven en la matança sortien de Trieste, allà agafaven un vol de la companyia sèrbia Aviogenex fins a Belgrad i d’allà anaven a Pale, que està dalt les muntanyes que envolten Sarajevo i és la capital de la república sèrbia de Bòsnia.
A Sarajevo la gent ho sabia perquè ho palpava, ho vivia. La informació va circular de boca en boca i prenia forma de rumor. Els caps de setmana hi havia més morts. Els caps de setmana era encara més perillós sortir al carrer a cercar aigua i aliments. Els caps de setmana es feien servir armes més potents.
A partir del documentari, l’aleshores batllessa de Sarajevo, Benjamina Karic, va instar la fiscalia del seu país a investigar, però durant aquells anys no es va fer. Ara, trenta anys més tard, gràcies a la persistència, sobretot, dels periodistes, el fiscal de Milà, Alexandre Gobbis, podrà començar a descabdellar el fil perquè es faci justícia contra aquesta barbàrie. Per la informació que ha transcendit, de moment hi ha cinc italians que seran investigats, que són de Milà, Torí i Trieste. Tots els indicis fan pensar que hi havia gent d’uns altres països. De moment, s’han referenciat a banda d’Itàlia, els Estats Units i el Canadà.
En l’entrevista publicada a La Reppublica, Gavazzeni desmenteix que siguin persones d’extrema-dreta: “Parlem de gent rica, amb reputació, emprenedors, que durant el setge de Sarajevo van pagar per matar civils indefensos. Van marxar de Trieste per la cacera. I després van tornar i van continuar les seves vides com sempre, respectables als ulls de tothom. Gent amb passió per les armes, per a desfogar-se, que prefereix anar al llit amb un rifle, amb diners a la seva disposició i els contactes adequats amb els facilitadors entre Itàlia i Sèrbia. És la indiferència del mal: convertir-se en Déu i romandre impune.”
Ara que la informació ha agafat força poden sortir nous testimonis. Sarajevo, una de les ciutats més castigades del món pels seus assetjadors, és també una de les ciutats on la convivència de les diferents cultures era natural, no impostada i això se li va voler arrabassar. Passejar-hi és trobar-se les ferides de la guerra, és entendre com la va condicionar el factor geogràfic d’estar en una vall, però també és respirar aquesta tolerància que els seus habitants van teixir contra tot i que els va costar tan cara. Una tolerància que ressona entre les cruïlles dels carrers empeltats de Viena i els carrers amb els patis de les mesquites plens de calma on juguen els nens. De Ferhadija a Bascarsija, pràcticament en un sol carrer, conviuen dos mons amb una naturalitat que convida a la barreja, a la no frontera, que fa de la transició històrica i arquitectònica un bell flux continu, que no existeix a gaires llocs del món.
Als bosnians només els pot ajudar a esmorteir el dolor de la crueltat que han viscut que se sàpiga la veritat i es faci justícia. Els aparells de propaganda serbis intenten de tapar aquesta investigació tot dient que la informació fa més greus les ferides obertes, encara avui, entre serbis i bosnians. La veritat no separa. La veritat i la justícia serveixen.
PS: Podeu ampliar la informació sobre Bòsnia a la sèrie d’articles “Bòsnia, vint anys després”, de Xavier Montanyà, i sobre el setge de Sarajevo a l’entrevista a Priscilla Morris “Encara que no tinguessin menjar ni aigua, no tan sols van sobreviure sinó que ho van fer amb dignitat”.
