Òscar Andreu: “El dol és haver detectat que la llengua del meu pare es fa servir per esborrar la de la meva mare”

L’humorista Òscar Andreu (Terrassa, Vallès Occidental, 1975), copresentador del programa La competència de RAC1, acaba de publicar Manual de defensa del català (Univers), un llibre molt breu, que es llegeix en poca estona, i que actualitza el text d’un monòleg que aquests últims anys l’ha dut pels escenaris del país, titulat Crida als ocells de colors llampants. El text d’Andreu trena una contraargumentació burleta dels prejudicis de l’espanyolisme amb una barreja d’anècdotes personals. 

—Un personatge important al vostre relat: la iaia Rossita. Qui era?
—La meva àvia materna. La persona a través de la qual em va arribar el català. Quan busco en el passat el començament dels meus dubtes sobre la llengua, és ella qui apareix. En aquest primer record tinc sis anys, vaig a comprar amb ella, i veig que no canvia de llengua quan li parlen castellà. Això em causa una incomoditat que anys després entenc que és autoodi. 

—Era dona de fer feines en un institut.
—La figura de la iaia Rossita és una mena de desllorigador que, més endavant, em fa preguntar altres coses quan veig que ens estigmatitzen, els catalans, com a burgesos o fills d’esclavistes. La meva àvia no quadra gens en tot aquest relat, perquè és de classe treballadora. I jo tampoc no acabo de quadrar en certes coses que veig que expliquen els mitjans. He hagut d’anar buscant peces com un Polzet per fer-me el mapa de tot plegat. La iaia Rossita em serveix per a arrencar la història. És la taula de salvació a què m’aferro.

—Una altra figura: la lingüista Carme Junyent.
—Tot això [assenyala el llibre] ve d’ella. Una altra dona. Són les dones que d’alguna manera han sostingut el país, perquè els homes no ens n’hem sortit gaire. Al principi de cada curs, la Carme demanava als alumnes que fessin una autobiografia lingüística. Em va semblar una bona idea i jo també ho vaig fer. 

—I vau anar traçant un fil: era allò que grinyolava del vostre entorn que, a poc a poc, us va fer desvetllar.
—Creixo en una bombolla: visc en un barri on es parla gairebé plenament en castellà i tots els referents que m’arriben i tot allò que m’interessa, a la televisió, a la ràdio, al carrer, a l’escola, és en castellà. Això defineix el meu context. Quan ho explico, faig l’acudit de dir que fins a divuit anys que no surto del barri estava convençut que el català era una llengua inventada per la meva mare. Però de tant en tant s’hi obren unes escletxes i m’arriben altres informacions: baixo del barri al centre de Terrassa, o descobreixo que hi ha un company de classe amb qui parlava en castellà i que a casa seva parla català. Em van arribant missatges i acabo unint els punts. És veritat que no sóc el més ràpid a l’hora d’unir-los.

—En defensa vostra, l’entorn pesa molt.
—Sí, però en tot cas he d’admetre que sóc lent: en aquest temps tinc temps de fer ràdio en castellà, televisió en castellà, quatre discos en castellà… 

—Expliqueu que, quan s’implanta la immersió lingüística, us aneu a queixar a direcció perquè no voleu les classes en català. I després, és clar, la immersió us funciona.
—Sí. És que veníem de zero. Abans que arribés la immersió –tot i que després va ser fallida, i Carme Junyent va ser la primera d’alertar-ne–, dotze de cada deu alumnes a la meva escola parlàvem en castellà. El 120%. Quan arriba el català hi ha primer tot aquest enrenou, però triga dues setmanes a anar-se’n, i entrem tots en contacte amb la llengua. Per això els qui ataquen la nostra identitat disparen contra l’escola: perquè una manera de reforçar-la és la llengua. Si no sents la llengua pràcticament fins a vint anys, no la fas teva i et penses que és sobrera.

—La immersió és deficitària en molts sentits, però que a vós us funcionés no us fa pensar que pot tornar a funcionar? No som massa dramàtics?
—No. O sí. Puc respondre totes dues coses. Dins meu hi conviuen totes dues pulsions. La pulsió optimista, perquè si jo ho he pogut fer, tothom ho pot fer; i la pessimista, que em fa pensar que ho tenim tot perdut. Miro d’equilibrar-ho i de convèncer-me que hi ha esperança. Però és veritat que jo vaig tenir unes eines que molta gent ara no té, com la primera connexió amb el català gràcies a la meva àvia. Costarà una mica més.

—Encara que continueu parlant castellà amb gent que us estimeu, haver-lo canviat en general pel català us ha causat cap mena de dol?
—No, perquè va ser una cosa progressiva. I hi va haver una presa de consciència. El dol sobretot és per haver detectat que la llengua del meu pare, la que parlo amb el meu germà i amb el meu millor amic, s’ha fet servir per esborrar la llengua de la meva mare. Les llengües són una cosa bona, els qui les fem més o menys dignes som els parlants, però això em sabia greu. El castellà és la llengua forta, la llengua hegemònica, i això em causa incomoditat. Per a mi no és un dol, és una presa de consciència.

—Ho dic pensant en els nouvinguts castellanoparlants a qui, en el fons, els demanem que l’abandonin en la vida pública i canviïn la seva llengua pel català. Potser experiències com la vostra els són útils com a referència.
—Miro de no fer servir el concepte de llengua materna per això que dius. La llengua materna és una cosa sagrada i no hi entro. M’estimo més parlar de llengua pròpia del país. Per això també parlo de bilingüisme social. No em fico en si parles en castellà amb ton pare i en català amb ta mare. És el meu cas, també. No tindria sentit. Però les administracions, els partits, els qui manen haurien de fer tant com poguessin perquè el castellà no guanyés la batalla. És així: perquè el català pervisqui, el castellà ha de fer passos endarrere. Ha passat a l’inrevés aquests últims tres-cents anys.

—Ningú no demana que canviïs la llengua que has parlat tota la vida amb els teus pares, però sí que és determinant en quina llengua decideixes d’educar els fills.
—Si els eduques en català, no tan sols els dónes una llengua sinó que els dónes una eina per a integrar-se al país, per a conèixer el passat, per a fixar-se en el present i per a projectar-se en el futur del país. El carrer és ple de pares que no eren catalanoparlants i que miren de transmetre el català als seus fills. Ara, és veritat que hi ha una distorsió, perquè hi ha molta gent que ve aquí convençuda que la llengua pròpia de Catalunya és el castellà. Però quan s’adonen que no és així, n’hi ha molts que s’hi esforcen.

—Els relats que dieu que aneu desmuntant a mesura que us feu gran no tenen a veure solament amb l’ús de la llengua.
—No. Ho he de desmuntar tot perquè tot m’ha arribat tergiversat. M’amaguen la guerra civil espanyola, que no s’estudiava mai, no saps ben bé per què. Sempre venia l’estiu i el temari no hi arribava. M’amaguen els poetes, els escriptors, els periodistes d’abans de la guerra. I després llegeixes, estires el fil, i penses: “I això per què no ho he estudiat?” Pedrolo, per exemple, un independentista de pedra picada. O els qui se’n van haver d’anar i van escriure des de l’exili. Ara la gent al·lucina que l’extrema dreta i la dreta extrema al País Valencià suprimeixin els catalans del temari. Si és la seva feina! I quan no són els uns, són els altres. Policia bo, policia dolent. Allò que els uneix és la unitat d’Espanya. El partit estat és el PSOE, sense el PSOE l’estat tindria mala peça al teler. Són els qui conserven la monarquia quan toca, els qui apliquen el 155 quan toca, els qui tenen els presos polítics més temps a la presó, però sempre amb un somriure a la boca. Ho fan molt bé. Passa que de tant en tant també la caguen.

—El procés accelera el vostre desvetllament? És un punt d’inflexió?
—Sí. Fins el 2010, quan em demanen què sóc dic que una mena de federalista, a favor d’arribar a una solució democràtica, de votar. Faig moltes voltes per no arribar a l’autodeterminació, que és l’arma més preciosa que tenim com a poble, i, si la fas més o menys bé, la independència. Ara, si m’ho demanes, ja no faig cap arquitectura estranya parlant de confederacions. No sé si solucionarem el tema enfrontant-nos al conflicte, però segur que no ho farem amagant el cap sota l’ala. I ara tothom busca la manera de no trepitjar l’ull de poll.

—Què voleu dir?
—Pots fer determinades coses: pots ser molt d’esquerres, feminista, antiracista, que són lluites digníssimes, però quan toques el punt dèbil de l’estat, que és l’autodeterminació, t’adones que això no es pot tocar. I quan ho has tocat un parell de cops i t’has trobat una paret i has descobert els dimonis que desperten, com a humorista penses: “Ah, és aquí, és aquesta, la meva paret, és aquí on vull empènyer.” Com a humorista m’interessen dues coses: tot allò relacionat amb el tabú, amb allò que no s’ha pogut dir durant molt de temps, i tot allò que interpel·li la meva gent. I també vull parlar dels qui imposen la seva llengua i els seus relats sobre la història.

—Quan dieu que parlant dues vegades seguides d’autodeterminació us adoneu que heu posat el dit a la nafra, us referiu a l’aspecte professional, per alguna cosa que ha passat?
—Sí. Saps que si fas aquesta aposta d’autocentrament, a l’altra banda ho tenen molt clar i no et vindran a buscar, o quan et vénen a buscar per a fer programes d’abast estatal no accepten que hi parlis en català. El nostre món no apareix al relat mediàtic espanyol.

—Però no voleu dir que us hagin intentat de tallar el cap professionalment per les vostres opinions.
—No en sóc conscient, perquè jo tiro pel dret i faig moltes coses. No demano permís per parlar del que parlo. Aquest llibre o La competència en són un exemple. No em puc queixar, en aquest sentit.

—Potser a Espanya ja li va bé una llengua folkloritzada. Allò de què té por realment és que la llengua serveixi per a estructurar una cultura i un país, i que això tingui conseqüències polítiques.
—És que inevitablement en té, de conseqüències polítiques. Un grup de gent que parla una llengua té una visió del món i fa una mena de política concreta, diferent de la que t’intenten imposar. Entenc el seu punt de vista: això no els entra als esquemes. L’estat espanyol és construït sobre la pressió contra les altres nacions. Si aquestes altres nacions les deixes respirar, els qui hi surten perdent són ells, i fins a cert punt penso que tenen raó.

—Hi deu haver gent del vostre entorn d’infància i joventut que aquest mateix viatge que heu fet no l’han fet.
—Segurament no han fet exactament el mateix viatge, però el dia que s’havia d’arriar la bandera espanyola a la plaça de Sant Jaume jo hi era amb uns quants d’aquests col·legues. I encara som allà esperant.

—Ara hi ha molt de desànim, però comenceu amb una cita de Pere Calders a favor de l’optimisme.
—És clar: els qui ens han precedit han passat guerres, gana, misèria, afusellaments, presó, exili. I se’n surten. I la seva obra i el seu pensament ens arriben igualment. Com podria jo justificar de llançar la tovallola? Ho tenim millor que ells! S’ha de fer feina? Sí, totes les coses que paguen la pena requereixen feina. No vas al supermercat a comprar autodeterminació o pervivència de la llengua. Te les has de guanyar. I una cosa molt important: no hi ha videojoc, ni aplicació de mòbil ni droga que estigui al nivell de poder participar en l’alliberament del teu país. No hi ha res que faci trempar més.