A La mare, el dimoni i jo, que es pot veure aquests dies a la Sala Versus de Barcelona, Oriol Grau fa un repàs de la seva trajectòria vital i professional a partir d’un joc d’autoficció en què realitat i fantasia es barregen deliberadament. Un monòleg en què repassa la seva trajectòria i, alhora, dóna un missatge clar: “Davant una prohibició absurda i injusta, tenim l’obligació de desobeir.”

En aquesta entrevista, Grau parla de la decisió de tornar a Tarragona per esgotament, de la relació amb Barcelona, del pes dels personatges que l’han marcat –com el Palomino– i de la cultura popular com a espai de llibertat. Tot plegat té a veure amb una reflexió que va fer fa anys: “Primer, és la meva vida i la meva felicitat, abans que no la feina.”

—En La mare, el dimoni i jo feu un repàs de la vostra carrera. Què hi ha de biografia i què de ficció? Molts, quan surten de veure l’obra, deuen tenir aquest dubte.
—És un joc, descobrir què hi ha de veritat i què de mentida. Però és una autoficció, diguéssim. Aprofito la meva biografia per parlar de coses. L’altre dia, em preguntava si hi havia cap missatge a l’obra. I pensava que, si n’hi ha cap, és que davant una prohibició absurda i injusta, tenim l’obligació de desobeir.

—En l’obra dieu que la mare no volia que fóssiu comediant…
—Em va bé l’excusa que m’ho van prohibir. Però la mare que retrato a l’obra no és la meva. A mi no em van prohibir res. En tot cas, em va dir, ja t’apanyaràs. Que és una manera de dir-me, fes el que et doni la gana i responsabilitza’t tu de la situació. Però no m’ho van prohibir. Així i tot, per al joc teatral, és millor una mare repressora, supersticiosa i cabrona.

—Tampoc existeix dimoni ni el vostre pacte…
—El dimoni surt de la demonologia popular, per tant, existeix en aquest aspecte. El dimoni Coval és el patró dels comediants i empresari del teatre dels fons. Ara, no hi vaig fer cap pacte. No se’m va acudir mai de la vida. Bàsicament, el vaig descobrir no fa gaires anys. Mirant un dia Joan Amades, el vaig descobrir i em va encantar. A més, és el meu patró!

—Com va sorgir la idea de fer aquesta obra? Teníeu la necessitat de fer un repàs de la vostra carrera?
—Jo, personalment, no en tenia cap necessitat. Però tinc un productor molt persuasiu, que em va dir: “Oriol, ja tens seixanta-dos anys, tens edat de fer un monòleg, que no n’has fet mai a la vida!” Vaig pensar, potser sí. Llavors, em vaig preguntar què els podia interessar que els expliqués? Què li interessa, a la gent, de l’Oriol? I de cop vaig pensar que, quan vaig per Catalunya –a Tarragona no, perquè ja saben què faig– em pregunten: què fas? Ja no et veiem mai, que et vas barallar amb el Buenafuente? Sempre fan les mateixes preguntes recurrents. I vaig pensar que donaria resposta a això. Què ha passat a la meva vida? Encara que, és veritat, el que explico és una fantasia.

—Què va passar realment?
—En realitat, estava cansat. Jo vaig tornar a Tarragona per esgotament, no podia més. Vaig decidir de tornar a casa i estar tranquil.

—Hi ha un problema en el país quan sembla que, si fas coses a Barcelona, no existeixes?
—Exacte, i si no surts a la televisió, encara existeixes menys. Realment, això passa. I les comarques del sud estem una mica deixades de la mà de Déu. Però jo allà estic molt actiu, estic molt vinculat als balls parlats, que és una manera de folklore teatralitzat típic del sud. Hi tinc la meva vida, la meva gent, hi ha una productora de teatre que m’aixopluga i, per tant, no tinc cap necessitat de viure aquí. Ja hi vaig viure catorze anys. De fet, jo sóc barceloní, encara que no ho sembli, però defenso Tarragona a capa i espasa.

—Ara sou a Barcelona amb aquesta obra, com ha anat la tornada?
—Bé! Barcelona m’aclapara una mica. Les distàncies són molt llargues, i, per exemple, vas a fer una visita a un amic i t’estàs més estona anant-hi que no pas en la visita en si. Això a mi m’amarga una mica, i més tenint en compte que allà ho tinc tot a deu minuts. Ara, Barcelona m’encanta. M’encanta quan no treballo, quan vinc a no fer res, a passejar… Barcelona és meravellosa.

—Ara parlàvem que, si una cosa no passa a Barcelona, sembla que no existeixi. Podríem dir el mateix de les sales de teatre més petites de Barcelona? Sembla que costa més conèixer-les i saber-ne les propostes, com ara la Sala Versus, on sou ara.
—Sí, sembla que tinguin menys importància, i a vegades l’essència del teatre és aquí, a les sales petites. Hi ha una proximitat, jo tinc el públic a dos metres.

—Jugueu amb el públic.
—Naturalment. Ho saps, ho vas patir una mica…

—No direm per què, però sí…
—Jugo força amb el públic, fins i tot, el toco. El dia de l’estrena em vaig posar al costat d’un senyor que hi havia aquí al costat de l’escala. No reia gens. Vaig pensar que me l’havia de guanyar. Però no hi va haver manera. Resulta que era el mosso d’esquadra que fa d’escorta de la consellera de Cultura, que era a primera fila [riu]. Quan va acabar l’obra vaig anar a dir-li: “Escolta, no m’has rigut res, eh?” I em va contestar tot seriós que estava treballant. En aquestes sales, al final, tot és més intens. I més aquí, que estic tot jo sol, amb el Roger Conesa fent la música, que naturalment m’acompanya molt, però he de defensar-ho jo. A mi, tenir el públic tan a prop m’estimula i em fa créixer. Vinc del teatre popular del carrer, en què tens la gent al clatell, hi estic molt acostumat.

—Els primers minuts, comenceu amb un repàs de la vostra trajectòria que un pensa, Déu-n’hi-do!
—[Riu.] I tant, i tant. Això és per gran.

—I per èxits: El Terrat, Plats Bruts…
—Potser sí. També hi ha fracassos, però aquests els passem més discretament. Me’n sento molt orgullós. Quan ho vivia, és a dir, en directe, no tant. Perquè no parava, treballava massa. Era a Plats bruts; a més, col·laborava amb el Buenafuente fent de Palomino i, a més, era a Malalts de tele, ajudant-los. No vivia. Ara, vist des de la distància, n’estic molt orgullós, però en aquell moment ho vivia estressat.

—Imagino que dir “fins aquí” en un moment d’èxit no deu ser fàcil.
—A més, en un moment en què l’empresa el Terrat estava efervescent. Jo estava cansat, no podia més. És necessari que ens nodrim. De cop hem de ser esponges. I jo no tenia temps per a nodrir-me. No tenia temps ni de mirar una pel·lícula o llegir un llibre. Necessitava un canvi radical. Necessitava tornar a Tarragona. És una ciutat balsàmica per a mi.

—En l’obra també surten noms coneguts pel públic, com Fermí Fernández, Andreu Buenafuente o Mònica Terribas. Com n’han estat, d’importants?
—Els tres que has anomenat són vitals. El Fermí, perquè a part de ser amic meu des dels set anys va ser qui em va presentar l’Andreu Buenafuente. L’Andreu, perquè de sobte em va treure de ser funcionari. Jo era funcionari de la DGAIA. Abans que fos corrupte, diguéssim [riu]. I l’Andreu em va convèncer per anar a Ràdio Barcelona. Jo vaig demanar una excedència i vaig anar a cobrar molt menys, però tant hi feia, vaig anar a fer el que jo volia. Per tant, l’Andreu va ser vital. I, després, la Mònica, perquè jo vaig tornar a Tarragona amb aquella tranquil·litat, i la Mònica em va insistir per ser cap de programes d’entreteniment de TV3. Primer li vaig dir que no. Va insistir-hi i al final li vaig dir que sí. Vaig estar-m’hi dos anys. Però més tard, li vaig haver de dir que no era feliç, m’agrada molt la meva feina, però jo tenia la meva vida a Tarragona amb el meu home, i necessitava tornar-hi. I vaig fer bé, perquè vaig ser allà amb el Xavi, el meu home, fins que es va morir, pobre. Vist amb el temps, tinc molt clar que vaig encertar en la decisió que vaig prendre. Per molt que molta gent em digués, però què fas?, amb la nòmina que cobres i el càrrec. Però primer és la meva vida i la meva felicitat, abans que no la feina.

—I va ser fàcil prendre la decisió?
—No, però si no tens fills ni hipoteca és molt més fàcil. I jo no tenia ni fills ni hipoteca. Amb la qual cosa, no tenia cadenes i podia fer el que volia. No va ser gaire traumàtic. I mira que m’apassionava la feina. Era molt bonic, veure créixer del no-res un programa i que funcionés. Vam fer programes molt bons aquella època. Per exemple, Casal Rock, te’n recordes?, que eren uns iaios que cantaven rock… Va ser una molt bona època.

—Una època millor que l’actual de TV3.
—Sí. Ara no miro la TV3 convencional, sincerament. Miro el Telenotícies i prou… I si vull veure res, ho miro a la plataforma. I suposo que, com jo, la majoria.

—Ara acceptaríeu aquest càrrec?
—No, ara mateix, no. És que tot plegat ha canviat molt. No sé si sabria què fer. Per exemple, l’altre dia parlàvem de sitcoms. Ara TV3 ho ha recuperat. Però potser no és l’època de sitcoms, potser ja ha passat de moda, el format. Potser ens hem de reinventar. Potser les coses ara han de durar cinc minuts. Jo estaria perdudíssim. Sóc gran, ara toca que vingui gent jove. El que no voldria ser mai és generació tap.

—Ara parlàveu de les sitcoms. És curiós com tothom troba a faltar aquelles sèries que van marcar unes generacions.
—És curiós, però encara ara hi ha fans de Plats bruts petits. Em trobo canalla petita que m’ho diu. Això vol dir que l’humor, quan està ben fet, no té caducitat.

—Una altra cosa que surt a l’obra són personatges que heu fet durant tots aquests anys.
—Els de la ràdio, sobretot.

—I també personatges que us persegueixen, com ara el Palomino. No sé què és ficció i que no, però a l’obra n’esteu una mica fart, d’ell…
—En realitat, faig això a l’obra per riure de mi mateix, perquè sóc jo parlant amb mi mateix. Però, sí, el Palomino ha marcat tant la meva carrera artística que no sé fins a quin punt és injust. Jo voldria fer drama, també, i no em contracta ningú, perquè no entro en els seus paràmetres. Però, en canvi, sóc bo fent drama [riu].

—Però us agradaria de debò?
—Sí, de tant en tant, combinar-ho. Sóc versàtil. Però, vaja, al Palomino li tinc estima, no sóc pas rancuniós. Al contrari, em va donar moltes alegries. Vam poder dir a través d’ell coses que l’Oriol no diria mai. Encara que reconec que al principi de tot li tenia mania. Primer, perquè parlava en castellà. Jo venia de ser funcionari de la Generalitat i el meu lèxic en castellà era horrorós. Feia unes catalanades de por. A més, el Palomino em fa molt lleig. És horrible. Per això sempre li deia a l’Andreu que no el volia fer. En realitat, va ser ell qui va descobrir el personatge i me’l va forçar a treure’l. Al vestíbul de Ràdio Barcelona, hi havia el Bernardo Cortés Maldonado, que era aquell senyor de la guitarra. I vaig baixar a l’estudi i vaig dir: “Andreu, a dalt hi ha aquell senyor…”. No recordava com es deia. I llavors el vaig imitar cantant una mica. L’Andreu em va entendre i ja està. Però llavors, vam començar el programa, i l’Andreu va dir: “Tenim amb nosaltres el senyor Bernado.” I em va fer un senyal perquè m’hi llancés. I així va néixer.

—A l’obra hi ha un moment que dieu: “Quan em mori, diran que s’ha mort el Palomino”… Ho creieu? És fort.
—Però serà així, Txell! Sovint la gent no sap com em dic, i em diu Palomino. El nom d’Oriol no el saben. I ja ho he assumit, eh? No és traumàtic. I sé que em moriré i, si surt alguna referència, sortirà el Palomino, segur. Però és una cosa que ens passa a molts actors. L’Edu Soto amb el nen de Castefa. El David Fernández amb el Chikilicuatre…

—Fent aquest repàs per la vostra carrera, us heu parat a pensar de què us sentiu més orgullós?
—Doncs et diria una cosa que és molt tarragonina, és aquest ball de dames i vells. Es diu ball, però és un entremès teatral. Fa quaranta-cinc anys que el faig. Vaig començar amb setze anys, i encara ara en gaudeixo. I penso que està bé, haver arribat a aquest nivell. Ara tenim molt de públic, tenim una exageració de gent. I me’n sento molt satisfet. És cultura popular, cosa que m’encanta, jo tinc un peu a la cultura popular i un peu al teatre contemporani. I m’encanta, aquesta diversitat. Però, sobretot, de recuperar els balls parlats, perquè penso que és una mostra de teatre popular català que està molt oblidada. És pròpia de Sitges avall. A VilaWeb n’hauríeu de parlar. El 8 de març recuperem el ball de Sogra i Nora, que és un ball satíric i el fan tot dones, els papers d’homes també. Jo el dirigeixo, i és meravellós.

—I hi ha alguna cosa de la qual no us sentiu pas orgullós?
—Sí, segurament… Mira, hi havia una sèrie que vaig fer; de fet, l’última, i és la cosa que em va esgotar més. Era Moncloa, dígame i es feia a Telecinco. Volia ser una sitcom política. I just quan van acceptar el projecte, Aznar va guanyar les eleccions, amb la qual cosa va canviar tot el panorama. Hi havia un control exhaustiu de censura dels guions. Vaig batallar molt. Em va esgotar moltíssim. No ho considero un fracàs, perquè tu en mires els capítols i són bons. Encara que no estan penjats enlloc. A Telecinco són així d’ingrats. Però eren bons, els guions, i els actors eren molt bons. En canvi, la sèrie va ser maltractada i la van censurar molt. Per això em vaig quedar amb aquest mal record.

—I que quedi pendent?
—Fer un drama! I que la gent descobrís que també sé fer plorar.

—I no ho podeu aconseguir?
—Suposo que, si jo m’ho busqués, tinc prou amics perquè sortís. Però sóc en un moment que estic dropo i no vull pencar tant. Penso que, a la meva edat, ja s’ha de treballar menys.

—Per què? Us han deixat de trucar?
—És clar. Quan vaig anar-me’n a Tarragona, hi va haver un moment que van deixar de trucar. Jo vaig dir molts “no”. Jo no volia ni tornar a Barcelona, ni tornar a fer feina de gestió, que no m’agrada. Amb tants “no”, suposo que hi ha un moment que ja no et truquen. Però, com que allà hi ha una productora teatral molt inquieta i treballo en el teatre popular, estic més que satisfet.