Oriol Canals (Barcelona, 1978) arriba abans que un servidor a la redacció de VilaWeb. Màxima puntualitat en dies de caos absolut en la mobilitat. Mentre ens preparem per a l’entrevista anem parlant d’unes altres coses que ens preocupen a tots dos: els mitjans de comunicació i, sobretot, com podem fer augmentar el nombre de lectors en català. És la gran pregunta.

Canals ha aconseguit dues coses ben singulars en aquest país: situar-se a la part alta de la llista de llibres més venuts de Sant Jordi l’any passat amb No dormiràs, una novel·la d’intriga negra ambientada en la música clàssica que arrenca amb una trencadissa espectacular de la lluerna del Palau de la Música Catalana; i aconseguir la reedició de la novel·la Diví a Rosa dels Vents, un altre thriller amb tocs culturals que comença amb un assassinat davant del Teatre-Museu Dalí de Figueres que imita una de les obres clau del geni empordanès, però en aquest cas amb restes humanes reals.

Canals ha seduït una quantitat ingent de lectors amb els seus llibres, barrejant tots aquests elements culturals amb un ritme trepidant i amb sang i fetge a dojo. Però tranquils, perquè ell mateix assegura que, tenint-lo al davant, no li hem de tenir gens de por.

—Què és un thriller?
—Jo l’entenc com aquella obra que t’ho fa passar bé, un entreteniment, una estona d’evasió: un llibre, una sèrie, un film, una obra de teatre, un format determinat que et fa passar una bona estona i que, quan en tanques l’última pàgina o apareix l’últim crèdit o els actors surten a saludar, saps que t’ho has passat bé i que has pogut oblidar un mal dia a la feina o les cabòries quotidianes. Per mi és això.

—Tot i això, opteu per una modalitat molt concreta, la novel·la d’intriga negra. Per què el lector ho ha de passar bé amb tants morts i tanta tensió?
—Perquè entretenir matant és allò que més m’agrada. Tots escrivim una mica allò que a nosaltres ens agradaria llegir, és un tòpic, però és ben cert que la immensa majoria d’escriptors hi hem coincidit. I també perquè, fent broma, a les novel·les puc matar qui no puc matar a la vida real, perquè no em compensaria. Però, si ho mirem bé, segurament opto pel thriller de gènere negre perquè, amb el rerefons de la mort i de la crítica que hi ha als llibres, pots enganxar-hi molts lectors: i, és clar, fa il·lusió que les teves històries arribin a molta gent.

—Això ha passat concretament amb No dormiràs, el llibre amb el qual us vau enfilar, sorprenentment, a la llista de llibres més venuts de l’últim Sant Jordi. No passa habitualment que un escriptor de casa nostra, amb un llibre d’aquest gènere i escrit originàriament en català, sedueixi tants i tants lectors. Com va anar, tot plegat?
—Va ser sorprenent i és extremadament bonic. Quan va sortir el llibre, honestament, en cap cas no m’imaginava que podria arribar fins on ha arribat i on continua essent setze mesos després. Crec que No dormiràs és el triomf del boca-orella entre els llibreters i els lectors. Hi ha molts llibreters que l’han recomanat i sé que molts lectors també. A banda la història i el començament –he fet fortuna carregant-me patrimoni protegit del Palau de la Música Catalana–, crec que els ha seduït una història explicada en capítols curts, ràpida, àgil i que et fa girar fulls sense parar. El llibre era pensat i dissenyat així precisament per a enganxar com més lectors millor.

—El llibre es pot pensar amb aquest objectiu, però després cal que es compleixi la idea…
—Això ja forma part de la màgia. Sempre he explicat que quan el llibre va sortir no va tenir cap gran campanya publicitària: anaves a les grans llibreries i, per descomptat, no hi havia piles de No dormiràs a l’entrada, no hi havia una maquinària al darrere. Sí que és cert que després, arran de l’èxit, l’editorial hi va optar fermament, però és un d’aquests petits miracles que de tant en tant passen i que representa el triomf de molta gent que s’ho ha anat dient.

—Als vostres llibres, l’art hi té un paper fonamental, és la vostra marca. I el lector, de fet, n’espera aquesta aportació extra, aquests elements recognoscibles de diferents tradicions artístiques, amb què s’hi reconeix o simplement n’aprèn coses.
—És que a mi m’encanten els llibres amb què s’aprenen coses, i aprendre coses per fer els llibres. En el cas de No dormiràs, molta gent m’ha dit que havia consultat les sales de concerts que hi surten esmentades. I en el cas de Diví, que havien consultat les pintures de Dalí, sobretot les quatre més importants que hi surten, que segurament tenien al cap i que ara han refrescat cercant-les. Però, a banda aprendre coses, també els agrada de poder reconèixer-hi escenaris, territoris…

—Què voleu dir?
—Que el thriller en català viu un gran moment i, en el meu cas, crec que és perquè a la gent li agrada que els fets passin als carrers que coneixen, a les ciutats que coneixen i al voltant de les representacions culturals que coneixen. Un llibre és més pròxim si passa als teus carrers i una història pot ser tan bona si passa a Estocolm com si passa al Raval. Al capdavall, es tracta que la història sigui bona i que atrapi el lector. Els escandinaus s’ho van creure fa molt de temps i crec que ara aquí també ens ho comencem a creure.

—Tot i això, també feu excursions a llocs molt concrets de fora.
—En el cas de No dormiràs, el recorregut el vaig triar no per les ciutats, sinó per les sales de concerts. La Filharmònica d’Elba és un edifici molt nou, una mena de Guggenheim de la música, sense boca escènica: l’escenari és envoltat de gent, és un lloc espectacular als antípodes d’una sala de concerts clàssica, tot i que s’hi toca sobretot música clàssica. A més, la ciutat és preciosa. La Fenice, la gran sala de Venècia, representava absolutament el contrari, tot hi és molt clàssic: és el lloc on es va consagrar Maria Callas. El teatre s’ha cremat un parell de vegades i ha ressorgit sempre de les cendres… Eren dos llocs bestials per a portar-hi una novel·la així. Vaig triar els llocs no per les ciutats, sinó per les sales de concerts.

—Per què heu optat pel Palau de la Música Catalana o el Teatre-Museu Salvador Dalí de Figueres, per exemple, i no pas per uns altres equipaments culturals?
—És molt senzill. En el cas de No dormiràs és perquè al Palau de la Música Catalana, hi vaig veure el meu primer concert quan era petit. Hi vaig anar amb la família i recordo perfectament ser a la platea i el moment d’entrar-hi. M’ho havien dit abans, però quan vaig veure la lluerna em va impactar. Honestament, no recordo res d’aquell concert, però sí aquella visió: és una de les que tinc gravades de la infància. Al cap dels anys he treballat sovint al Palau de la Música per la meva activitat professional i, per tant, tenia molt clar que volia començar-hi un llibre. I vam trobar l’excusa de carregar-nos-en la lluerna com a pretext per a enganxar els lectors.

—I ara ha passat una cosa sorprenent: l’èxit de No dormiràs ha fet que l’editorial hagi decidit de recuperar Diví, cosa gens normal…
—Ho sé i estic molt content i agraït que s’hagi pogut fer, perquè per mi és una història bestial. Estic tarat per Dalí, és un dels grans genis que hem tingut a casa nostra. Té el seu cantó fosc, que és molt bèstia, és clar, però el considero un dels artistes més grans que ha donat mai aquest país. I em venia molt de gust que el teló de fons d’un llibre fos ell i les seves obres. Diví tracta d’un assassí que reprodueix els principals quadres del pintor amb despulles humanes. Hi ha una història al darrere, un motiu que no explicarem… i en la reedició actual hi ha hagut molt pocs canvis respecte de la primera versió. Bàsicament, hi he actualitzat alguna cosa tecnològica, però realment quan el repassava em vaig adonar que havia envellit molt bé. Les reivindicacions i la crítica social que hi havia al darrere continuen vigents i és un Oriol Canals molt recognoscible. És un llibre que m’estimo molt, perquè sense Diví no hauria pogut fer No dormiràs. És un llibre al qual tinc molta estima.

—Afirmeu que sou un malalt de Dalí, però hi ha molta més gent que també i no n’escriuen un llibre.
—Hi deu haver qui en pinta els quadres, qui intenta de fer-ne un documentari o qui se’n llegeix la biografia o en visita el museu mil vegades. Hi ha moltes maneres d’estar malalt per Dalí; la meva ha estat aquesta.

—El museu de Figueres és un èxit clar de revitalització d’una ciutat que sens dubte la necessitava. Actualment, Figueres es pot entendre sense el Teatre-Museu Dalí?
—No, és inqüestionable. De l’herència de Dalí, se’n poden dir moltes coses, però que deixés a la seva ciutat el museu va ser molt important. I és cert: no es pot entendre Figueres sense aquest lloc tan especial, que a més és molt visitat. Hi vaig ser la setmana passada i hi havia russos, italians, francesos, catalans… Hi ha visitants de tota mena, a més de tots els grups escolars, amb tot el volum econòmic que això representa per a la ciutat.

—I també és una gran responsabilitat per a la ciutat.
—Absolutament, però tenen una bona colla de grans professionals per vetllar per tot aquest llegat.

—Al llibre hi ha tot un seguit de personatges interessants, però a mi m’ha agradat un dels antagonistes, Humbert Galiana, que és la figura que apareix durant tota la novel·la. Vinculat amb l’entorn de la colla final de Dalí, expert en art, amb un passat terrible, és el retrat perfecte de l’ego.
—És exactament això que volia expressar. Tota expressió artística té la part d’ego, és innegable. A una persona que actua dalt d’un escenari, li agrada que li diguin que ho ha fet bé; a un escriptor, li agrada que li diguin que ho han passat bé llegint el seu llibre, i a algú que fa dansa, li agrada que li diguin que balla bé. En l’entorn dalinià, amb tot allò que arrossegava, això es devia multiplicar per cinquanta-cinc mil, com és el cas del Diví. I sí, és el retrat perfecte de l’ego i dels diners, una mica com el pintor, és clar.

—Sap una mica de greu tenir al davant aquesta cara més fosca de l’art, que sabem que existeix i que potser no volem veure. Ens l’ensenyeu amb pèls i senyals, amb el pobre home morint-se i signant papers en blanc, però hem de suposar que si l’artista es converteix en mercaderia i ho accepta…
—Sí, és clar, no sóc biògraf de Dalí en cap cas, però ell ho va acceptar del minut zero i hi jugava. Els experts ho poden explicar molt millor que no pas jo, però va ser un visionari en aquest aspecte, va ser el primer gran artista que va saber jugar amb els mitjans de comunicació. Tot això que diem ara de mediatitzar, s’ho va inventar Dalí. Va ser la primera persona que va saber veure el poder dels mitjans de comunicació.

—Mireu, una de les coses que sí que han envellit són els mitjans de comunicació, en aquests vuit anys…
—Ha canviat molt tot en poc temps. Fa vint-i-cinc anys que treballo als mitjans, que aviat és dit, i hi he viscut el moment culminant: es pot dir sense embuts que hi entraven diners a palades, era una cosa fins a cert punt indecent. I el declivi ha estat molt bèstia. Però, en realitat, el periodisme no deixa d’existir, allò que ha canviat és el suport. És clar que abans es vivia molt bé i s’hi guanyaven molts diners, i ara no és així, però el periodisme continua existint igual i el bon periodisme continua existint igual. Per tant, ens hem d’adaptar a aquesta nova situació, potser amb uns altres suports, d’una altra manera…

—A la tardor publicareu nou llibre. Hi ha un canvi en la pressió, ara que teniu molta més gent esperant-lo?
—Tinc una gran sort, que és que m’ho passo molt bé amb la feina que faig i m’ho passo molt bé escrivint. La pressió principal que tinc és llevar-me cada dia a les set i anar a treballar. Escric perquè vull i perquè m’agrada, no sento aquesta pressió d’haver d’igualar o de superar cap llibre concret. Si passa, doncs molt millor: ara mateix treballo per mirar d’atrapar els lectors com he fet amb els altres llibres. Si ho aconsegueixo serà fantàstic i, si no, doncs ho intentaré més endavant amb un altre llibre.