Òrbites en sincronia

Ha passat el mes en què tot es torna a posar a lloc. El setembre, és a dir, l’any, va començar amb dilluns; i el mateix dia que arribava la tardor molts enfundàvem els peus en els primers mitjons de la temporada. No sé si es pot demanar més: tot en ordre. S’han acabat les festes majors, hem desat la piscina plegable d’un pam i algun dia vam fer l’última orxata sense saber que seria la darrera d’enguany. Hem obert les agendes, hem penjat el menú del menjador escolar a la nevera i hem començat a omplir el calendari de recordatoris i de trobades. Hem tornat a la beneïda rutina, i això, per als qui necessitem que l’harmonia ens reguli la vida, és una bona cullerada de benestar, malgrat tota la càrrega mental que implica la vida domèstica i quotidiana (com si no la tinguéssim durant les vacances, també).

Si més no, això no ens ho poden prendre. Vés a saber si anirem amb sandàlies o amb katiuskes d’aquí a uns dies, perquè l’oratge avui és més misteriós que mai, que sembla que ja no sàpiga ploure sense fer estralls en alguna banda, i ja fa anys que als ascensors algú deixa anar allò de, menjarem panellets amb màniga curta, eh? Però, sigui com sigui, benvinguda tardor. I benvinguts Tardor, també, que han anunciat que tornen i això no pot ser sinó motiu de celebració en aquesta columna.

Comencem a recollir, a mirar una mica cap endins. Sense la calor enganxifosa, em fuig la mandra i, si fa fred o plou, doncs em quedo a casa i preparo creps per esmorzar i que la menuda m’ajudi, perquè tant me fa com quedin de brutes la cuina i la roba, em sobra la paciència i la calma: m’he tornat a sincronitzar amb l’òrbita de la Terra. Els pardals s’acosten a picar pinso de la menjadora que els he penjat, i bado contemplant-los com si s’hagués aturat el rellotge. I ara que és temps de figues, tan efímeres com aquesta tardor que despunta, en preparo unes quantes amb formatge per a berenar mentre penso que voldré aprofitar-ne tot el suc abans no s’acabin, que no hi ha fruita més dolça i divina. Ni tampoc amb tantes varietats i noms, que no te’ls acabes, i que mereixen una fitxa així de llarga a l’Alcover Moll.

També és temps de rovellons, camagrocs, rossinyols, fredolics, de cistells ben plens i plats de temporada que s’adapten al que ens dóna la terra. El bosc fa aquella olor de verdet i fang i resina, olor de vida, i omplo els pulmons per endur-me’n un trosset a ciutat que m’acompanyi durant uns dies. Aviat els arbres es pintaran de tots els colors de les fulles, i em semblarà sentir la veu de Billie Holiday mentre recordo una tardor a Nova York amb la dosi justa de nostàlgia. Que no hi ha estació més evocadora que aquesta, ni capvespres més encisadors. Ja ho va escriure Màrius Torres:

“Els cels més purs de l’any són els que fan
els capaltards de l’autumne.”

Benvinguda tardor / autumne / primavera d’hivern. Amb permís d’un canvi climàtic que ens farà l’enèsim ensurt qualsevol dia mentre els qui realment podrien començar a frenar-lo xiulen i brinden des dels seus iots i deixen anar tota la seva merderada al mar. Benvinguda tardor, també, que alliberes la nostra canalla de la calorada que ha passat tants i tants dies. I aquí m’aturo un moment: ha refrescat i és fàcil oblidar-se’n, però em sembla que hi ha moltes famílies amb els termòmetres a punt per fer soroll tan bon punt les temperatures tornin a enfilar-se o, ben mirat, s’enfonsin aquest hivern, perquè en les mateixes aules on fins fa uns dies els alumnes suaven de valent i s’estaven sufocats en condicions inacceptables es convertiran en cambres frigorífiques mentre el departament no resolgui la climatització dels centres d’una santa vegada. Ha refrescat i és fàcil oblidar-se’n, però tornarà la calor, i és intolerable que infants i adolescents passin ni un sol dia més en unes condicions que cap adult permetria ni acceptaria. És més: quan s’hi han trobat –com va passar en un col·legi electoral, o en el ple municipal de Sabadell, per exemple– han canviat de lloc o han suspès l’acte. Mentrestant, hem deixat cada dia la canalla tancada en forns matí i tarda. Ha refrescat, però no ens n’oblidem pas, que després de la tardor vindrà l’hivern, que la primavera tornarà a ser efímera, perquè hi ha un escalfament global que fa temps que ens abrasa, i que les mesures per a adequar les temperatures dels centres són insuficients. Res que no fos que aquest setembre el curs hagués començat amb totes les escoles climatitzades és haver fet prou. Tanco els dos punts i, si de cas, ja reprendré la qüestió en un altre article.

En fi. Miro el calendari i, per un moment, em passa per alt la data, com quan et sembla que enguany potser ja no té sentit felicitar l’aniversari al vell amic amb qui fa tant de temps que no et trobes i amb qui l’arxiu de converses de WhatsApp es limita precisament a un per molts anys i gràcies. Però m’hi aturo un moment, perquè és primer d’octubre i vull dedicar ni que sigui un pensament al que vam fer, per confirmar que va ser real, que va passar, que ho vam aconseguir, que després va venir un dol, però que tot allò que vam viure, posant-hi el cos, no va ser cap somni.

Arriba la tardor i, qui sap, potser aquestes pluges faran una bona saó.