Onze de Setembre: a Sílvia Orriols li agraden els kebabs?

Un altre Onze de Setembre. Com un nou punt d’arrencada. Per veure què fem, cadascú de nosaltres i tots junts fent comboi. 

Perquè allò que hauria pogut ser no ha estat. 

Un altre Onze de Setembre. Amb el record d’aquelles diades multitudinàries i reivindicatives de no fa pas gaire temps en què semblava que canviaríem el món. De fet, tinc la convicció que el vam canviar, encara que el fracàs torni a instal·lar-se d’alguna manera en aquest imaginari català tan seduït per la derrota. Si més no, vam canviar la mirada dels adversaris. No tothom pot vantar-se d’haver fet un sotrac en aquesta Europa tan fraudulenta, que fomenta la desigualtat i se sotmet a l’imperi dels ianquis.

El que hauria pogut ser i el que pot venir, però, no sembla igual per a tothom. No tot l’independentisme és el mateix. I és important que ho tinguem clar. N’hi ha alguns que no estem d’acord amb aquell mantra que diu: “Primer fem la independència, i després ja ho veurem.”  És abans que cal construir uns objectius culturalment sòlids, veritablement democràtics i igualitaris. Si la cosa només consisteix a tenir un passaport nou, parlem d’una utopia estrictament administrativa. Òndia, quin fracàs, fins i tot com a novel·la utopista!

A parer meu –i tinc el dret d’expressar-lo encara que a alguns no els agradi–, mai més no causarem cap sotrac si no procurem expulsar dels nostres horitzons allò que practica alguna gent: la repulsió permanent cap als qui, se suposa, no són com ells. Aquells que fan igual com la dreta i la ultradreta espanyoles, encara que ho vesteixin de catalanisme pur.  

Ai, la puresa, aquesta martingala en què, pel que sembla, molts catalans van caient; aquests que anuncien desvergonyits que, en les eleccions que vinguin, votaran Aliança Catalana. I ho fan perquè, diuen, el partit de Sílvia Orriols és independentista. Tant se’ls en fot que aquest suposat independentisme estigui fonamentat en l’odi cap a l’altre. Se suposa que en l’odi cap als musulmans. Però això és mentida: la història ens ha demostrat que l’odi no entén en límits ni en precisions. Quan es comença a practicar, s’allargassa sense mesura.

En la meva Catalunya no hi tenen cabuda els Netanyahu autòctons. I no ho dic tant des de la política com des de la cultura. En aquest sentit, em sap greu copiar aquestes obscenitats culturals que la senyora Orriols ha escrit: “Mentre ells s’enlluernen i embadaleixen amb la mitja lluna, Ripoll marca el camí. El camí del seny, l’ordre i la civilització.” 

La civilització de Sílvia Orriols no ho és pas, de civilitzada, és la de l’extermini. I aquest himne a l’extermini ja sabem quines conseqüències ha tingut en el passat. I és d’actualitat a Gaza. 

No combrego amb els partits, col·lectius i persones que tenen l’arrogància de pensar que ells són millors que els altres, que ells tenen més drets d’estar-se a Catalunya per raons que són, en realitat, desraons. La ràbia dels sequaços de la senyora Orriols va escampant la idea que els musulmans són tots uns terroristes. (Se suposa que inclosos els nens de Gaza!) També hi ha una minoria il·lustrada (sic) que planteja el supòsit de què pot passar si guanya Hamàs. I amb això volen dir –se’ls entén perfectament– que perquè no guanyi el Moviment de Resistència Islàmic s’ha d’estar a favor de l’anihilació que perpetra el govern israelià. Quanta immundícia! Contraposar la barbàrie d’un grup amb tot el poder desenfrenat d’un estat; contraposar el terrorisme amb el terrorisme d’estat.

Uns altres sequaços d’Aliança Catalana diferencien entre els catalans i els qui viuen a Catalunya. No m’ho invento, ho he vist per les xarxes, i mira que costa haver de llegir aquests argumentaris. Quin despropòsit! Ja havíem quedat que català és tot el qui viu i treballa a Catalunya. (El gran Perich havia dit que també ho eren els qui eren a l’atur.) Però ells volen recular a la suposada existència d’una catalanitat virginal. Un altre cop, la intolerància que es desplega sota el pavelló de la ignorància.

Fa pocs dies va morir l’actor espanyol Eusebio Poncela, actor, entre més, de la mítica Arrebato, d’Iván Zulueta. Temps enrere, Poncela havia dit això: “Espanya és un país fatxa; no, el següent. La meitat del país és feixista, retrògrada i conservadora.” Si esteu d’acord amb aquest diagnòstic, no permeteu que a Catalunya i més enllà ens encallem en aquest exèrcit de reaccionaris ultradretans.

I és per tot això que, a les portes d’un nou Onze de Setembre, m’han vingut al cap algunes preguntes. Que semblen broma, però que tenen a veure amb les incoherències dels xenòfobs.

Per exemple, si manés Sílvia Orriols procuraria que Lamine Yamal abandonés el nostre país? Confinaria la seva família a Rocafonda per amagar el seu islamisme? Lamine també deu formar part de la mitja lluna de l’Orriols, també deu ser un terrorista en potència i, sens dubte, no pot ser un català pur. El prenc a ell com a emblema, que em perdonin tots els marroquins que viuen al nostre país, que també és el seu.

La senyora Orriols controla el masclisme dels seus militants i seguidors? Ho pregunto perquè la seva insistència a prohibir el vel islàmic el fonamenta, diu, en la defensa dels drets de la dona musulmana. Quanta hipocresia! Em preocupa més el masclisme de tots els irritats del seu partit que expel·leixen missatges d’odi –com els que, ben segur, jo rebré–, dia rere dia.

La senyora Orriols menja peres de Lleida? Ja ho sap que les han tocades temporers que vénen d’arreu perquè ella en pugui menjar? I menja fuet de les granges intensives de Vic i dels voltants? Aquelles manufactures que, com les de Guissona, a la Segarra, tenen per treballadors gent de tot el món i amb religions ben diverses que treballen a Catalunya, ergo, són catalans.

La broma no fa gràcia; per tant, l’acabo. Però, abans, una última alerta: els restaurants de menjars asiàtics són plens de gent, segur que alguns dels que hi van a menjar són del grup d’excloents d’Aliança Catalana. Potser un dia apareixerà una foto de Sílvia Orriols fotent-se un kebab.

Per quan vingui un altre juny… defensem-nos dels que diuen que són dels nostres, però que embruten el camí cap a una nova república catalana, igualitària i rotundament democràtica.